I no el coneix ningú

El Pep és el millor entrenador de la història? De moment, no. Si vol el títol, haurà d’atrapar a l’únic home que ha guanyat més copes d’Europa que ell des del banquillu. Fill de miner, jugador del Liverpool i defensor del món lliure a la Segona Guerra Mundial, penjà les botes el 1954. No fou un final gaire feliç: deixà el Liverpool a Segona. Després d’estudiar psicologia i fisioteràpia (per correspondència), entrà a formar part de l’equip tècnic liderat pel llegendari Bill Shankly. Dirigits per l’escocès, els d’Anfield tornaren a Primera (1962) i guanyaren tres lligues. Al final de la temporada 73-74, l’home que es distreia buscant l’Everton al pou de la classificació decidí plegar. Brian Clough i Jock Stein (havia fet campió d’Europa al Celtic de Glasgow) sonaren com a substituts, però l’elegit fou un home amb molt menys nom. Es deia Bob Paisley i era el Titu del mite.

Quan li van comunicar la bona nova, semblava que l’acabessin de condemnar. Se’l veia completament superat pel pes de la responsabilitat. Kevin Keegan, l’estrella de l’equip, ho va veure clar i així ho va transmetre als seus companys: o l’ajudem o ens en anem a la merda. 9 anys després, el Liverpool tenia 3 copes d’Europa i 6 lligues més.

Durant aquesta etapa gloriosa, el Bob també va viure moments difícils. Com deia ell mateix, algun any vam quedar segons. Per exemple, en la seva primera temporada (74-75). Una temporada que va començar amb un partit que ja forma part de la història del cinema: fou el 10 d’agost del 1974. Era la Charity Shield. A Wembley s’enfrontaren el Liverpool i el Leeds. A les banquetes, dos debutants: Bob Paisley i Brian Clough. Fou una batalla campal. The Damned United en dóna fe: com a premi per haver-se esbatussat en plena festa d’inici de curs, els cracks dels dos equips, Keegan i Bremner, començaren la temporada amb 11 partits de suspensió.

La primera lliga del Paisley no es féu esperar gaire: a la segona (1975-1976), la vençuda. Aquella mateixa temporada també guanyaren la Uefa –jugaren la final contra el Bruges- després d’eliminar a la Reial Societat (6-0 a Anfield) i al Barça del Cruyff. El Liverpool va conèixer la glòria el 1977. El gran doblet: Lliga –malgrat les 8 derrotes com a visitant- i Copa d’Europa.

El Trabzonspor i el Saint-Éttiene entengueren perfectament què buscava el Shankly quan guarní el camí dels vestidors al terreny de joc dels reds amb l’intimidador This is Anfield: arribaren a Anglaterra amb l’eliminatòria encarrilada i tornaren a casa eliminats. A la final de Roma, l’equip dels Clemence, Neal, Mc Dermott, Ray Kennedy, Fairclough, Toshack –sí, sí, el dels 11 cabrons de sempre– i Keegan s’imposà 3 a 1 al Borussia Mönchengladbach. Gràcies als seus marmeis, Bob Paisley va reviure, 33 anys després, el sabor de guanyar als alemanys a la ciutat eterna: el 1944 havia participat en l’alliberament de Roma i poc abans havia lluitat contra la Guineu del Desert al nord d’Àfrica.

Però la perfecció i la felicitat absoluta no existeixen: el mindundi del Shankly ho guanyà tot, però mai aconseguí la Cup. El 1977 va arribar a la final, però va perdre-la (1 a 2) contra el gran enemic… de fora la ciutat: el Manchester United. Tampoc guanyà la copa Intercontinental, però va ser per falta de ganes: el Liverpool renuncià a jugar la final del 77 i del 78 –en aquella època, els equips anglesos i sudamericans es queien fatal- i només disputà la del 81: a Tòquio va perdre 3 a 0 contra el Flamengo.

La temporada 1977-1978 no fou tan esplendorosa com l’anterior, però déu n’hi do. Després d’una Orelluda, una altra: ja sense Kevin Keegan –traspassat a l’Hamburg-, però amb els escocesos Alan Hansen, Graeme Souness i Kenny Dalglish (l’actual entrenador del Liverpool), l’equip de Paisley derrotà al Bruges (1-0, gol de Dalglish) a la final de Wembley. El Dinamo de Dresden, el Benfica i el M’Gladbach ja havien caigut abans.

Aquell Liverpool no era el Barça del Pep –res de 70% de possessió i de tocar i tocar i tocar-, però hi anaven molt, sabien a què jugaven i feien cas de la saviesa futbolística del seu entrenador: el dilema no és pilotassu o tocar-la en curt. Es tracta de fer el passe correcte. I si ets a l’àrea i no saps què fer, la fots dins i després parlem del què vulguis. El Paisley tenia clar quina mena d’equip volia: cinc o sis jugadors d’uns 26 anys, dos de més joves, dos de 28 i un parell de veteranots. I els demanava que sortissin a jugar tal com ho feia ell a la seva època: jo només m’ho volia passar bé. Anava a totes. Si això és ser agressiu, sóc culpable.

El 6 de desembre del 77, el Keegan tornà a casa. La rebuda fou preciosa: Liverpool 6 – Hamburg 0. Era la tornada de la final de la Supercopa d’Europa. A la Lliga les coses no anaren tan bé: el modest Nottingham Forest –l’any anterior jugava a Segona- del no tan discret Brian Clough guanyà la primera i única lliga de la seva història. I és que era molt complicat vèncer a aquell Forest: entre el novembre de 1977 i el desembre de 1978, no van perdre cap dels 42 partits de Lliga que van jugar. A la final de l’actualment anomenada Carling Cup tampoc van perdre: els 100.000 espectadors que omplien Wembley van poder gaudir d’un magnífic empat a zero amb el Liverpool. Al partit de tornem-hi, disputat a Old Trafford, els de Nottingham s’imposaren 1 a 0.

L’estiu del 78, el Liverpool es reforçà per recuperar el tron casolà perdut. Un dels fitxatges fou Alan Kennedy. Sempre recordarà el dia del seu debut: després d’una brillant actuació, el Paisley l’acaronà amb càlides paraules: I tell you something: they shot the wrong bloody Kennedy! (Em sembla que es van equivocar de Kennedy, seria la meva traducció de nivell G).

La temporada europea 78-79 començà el 13 de setembre. Aquell dia, el Liverpool es desplaçà fins a Nottingham per començar a enfilar el camí que l’havia de conduir fins a la tercera Copa d’Europa consecutiva. Van tornar cap a casa amb un 2 a 0 en contra, però el partit de tornada es disputava a Anfield… Una altra remuntada? Aquest cop no: 0 a 0 i el campió eliminat a primera ronda. El Forest fou el guanyador d’aquella Copa d’Europa. A Munic, amb gol de Trevor Francis –el primer jugador de la Lliga anglesa que costà 1 milió de lliures-, derrotà al Malmö suec en una final que, llegida avui, sembla una broma. Pocs mesos després, el Barça tampoc va poder remuntar el gol que va rebre, a l’anada de la Supercopa d’Europa, al City Ground de Nottingham.

A la Lliga, el Paisley no es deixà tornar a derrotar pel Clough: el Liverpool estrenà la seva samarreta patrocinada per Hitachi –fou un dels primers equips que embrutà els seus colors- sense perdre cap partit a casa (Anfield no va viure cap derrota durant 3 anys, del febrer del 78 al gener del 81), amb exhibicions com un 7 a 0 al Tottenham i oferint un nou títol a l’afició. A la temporada següent (79-80), el Paisley aconseguí la seva quarta lliga en sis anys.

Després de la decepció europea de l’any anterior, el Liverpool encarà la temporada 79-80 amb la intenció de deixar clar que ells, i no els arreplegats del Nottingham, eren el millor equip d’Europa. A primera ronda els tocà el Dinamo de Tbilissi. Tot i ser el campió de la potent lliga de la URSS, no semblava el pitjor rival. Tanmateix, els orgullosos representants del futbol soviètic van sortir vius d’Anfield: 2 a 1. A la tornada, els 90.000 espectadors que omplien el Dinamo Lenin de la capital georgiana acompanyaren els anglesos a visitar l’infern: a la segona part, 3 barraques dels locals deixaren fora de combat als reds.

Aquell any, l’escenari de la final fou el Bernabéu. A l’anada de les semis, el Madrid (amb don Vicente del Bosque pasturant pel mig del camp) guanyà 2 a 0 a l’Hamburg. A la tornada, jugada el bonic dia de Sant Jordi del 1980, els alemanys es menjaren 5 a 1 als espanyols. Malauradament per ells, per poder abraçar a l’Orelluda, als enemics per sempre del St. Pauli encara els faltava el monstru final: Brian Clough i els seus xavals. Amb Peter Shilton parant-ho tot, i Viv Anderson (el primer negre que jugà amb la selecció anglesa), John Mc Govern, Martin O’Neill i altres anglesos i escocesos corrent per allà, el Forest guanyà la seva segona Copa d’Europa gràcies a un gol de John Robertson, de qui el seu propi entrenador deia -a l’estil Pep, parlant del Cuenca- que era més aviat molt lleig, però que amb la pilota als peus era el putu Picasso del futbol.

L’increïble conte de les copes d’Europa del Forest quedà tancat per sempre l’1 d’octubre de l’any 1980: quedaren eliminats a primera ronda pel CSKA Sofia. Més sort amb el sorteig va tenir el Liverpool: els tocà un equip finlandès que es diu Oulu Palloseura. Anfield els acolloní una mica. Després de l’empat de l’anada, van perdre-hi 10 a 1. Més endavant, el Paisley i els seus xicotots eliminaren a l’Aberdeen, al botxí del Clough i al Bayern. A la final es trobaren el Madrid dels Garcies (uns quants jugadors de l’equip es deien García això i García allò). Un gol d’Alan Kennedy, el lateral bastant justet que hauria d’haver mort a Dallas el 1963, donà al seu estimat entrenador allò que, encara avui, ningú més té: la tercera Copa d’Europa. Aquell any, el Liverpool va fer com el Madrid de la Vuitena: va regnar a Europa tot i quedar cinquè a la Lliga. El campió anglès de la temporada 80-81 fou l’Aston Villa. Segon quedà el guanyador de la Uefa: l’Ipswich Town de Sir Bobby Robson.

La temporada 1981-1982 començà amb dues novetats: tres punts per victòria i adéu Bill: Shankly morí el 29 de setembre de l’any 1981. A la Lliga, el Paisley no es va permetre quedar dos anys seguits sense títol: amb l’Ipswich un altre cop segon, el Liverpool tornà a ser el campió. A Europa no: a quarts de final els tocà el CSKA Sofia. La tornada es jugà a Bulgària: els locals s’imposaren a la pròrroga. A la final hi arribaren el Bayern i l’Aston Villa. Tot i quedar onzens a la lliga, els de Birmingham foren els vencedors. Per sisè any consecutiu, la copa d’Europa volava cap a Anglaterra. El gener del 83, el Barça visità el Villa Park portant un 1 a 0 de l’anada. Era la Supercopa d’Europa. Al minut 80 de la tornada seguia l’empat a zero. A partir d’aquí, pàjara blaugrana. Els locals marcaren tres gols: un abans del final del partit i dos a la pròrroga.

I arribem a l’última temporada (la 82-83) del Bob Paisley com a entrenador del Liverpool. No va anar pas malament: va guanyar la seva sisena lliga en nou anys (2n quedà el Watford!) i, en una final contra el Manchester, aconseguí la tercera Carling (aleshores en deien Milk Cup) consecutiva. Veient que allò s’acabava, els jugadors del Liverpool obligaren –sempre s’amagava. Mai volia protagonisme- al seu míster a pujar els 39 graons del vell Wembley perquè el poble futboleru pogués veure clarament qui era el jefe del Liverpool més triomfant de la història.

El rei de la copa d’Europa no va poder dir adéu al futbol amb un nou títol: a quarts de final de la Champions 82-83, el Widzew Lodz polonès eliminà al Liverpool. Per sisè any consecutiu, el resultat de la final fou 1 a 0. Això sí, el vencedor no fou cap equip anglès: l’Hamburg (un altre dels equips de segona o tercera fila que va guanyar el trofeu més desitjat abans que el Barça) derrotà a la Juve. A semis, els alemanys havien eliminat a la Reial Societat. A Hamburg, un gol a falta de sis minuts deixà als bascos fora de la final d’Atenes.

L’estiu de 1983, el Bob digué prou: ja tenia 64 anys. No plegà enfadat: altra gent del futbol ha guanyat molts més diners que jo, però cap s’ho ha passat més bé. L’hereu de Paisley fou Joe Fagan, un home molt més jove: 62 anyets. No es pot pas dir que fracassés: amb Ian Rush d’estrella, debutà amb el gran doblet: Lliga i Copa d’Europa. Per aconseguir la seva quarta Orelluda, el Liverpool hagué de superar proves bastant dures: vèncer a San Mamés (0-0 a Anfield i 0-1 a la Catedral) al gran Bilbao del Clemente i derrotar a la Roma a la final disputada al camp dels italians. El partit finalitzà 1 a 1. El gol anglès el féu el defensa Neal, que ja havia marcat a la final de Roma del 77, quan el Liverpool obtingué la seva primera Champions. A la pròrroga, el ja veterà Kenny Dalglish fou substituït per Michael Robinson, el del Plus. Als penals, els protagonistes foren Bruce Grobbelaar –el porter dels anglesos que, per desconcentrar el rival, ballava sobre la línia de gol- i Alan Kennedy, el lateral que tan bé acollí el Paisley i que, amb el seu gol definitiu, féu plorar l’Olímpic.

Ja retirat, el Bob Paisley no gaudí gaire veient com acabava la següent temporada, la 84-85: l’enemic (l’Everton) guanyà la Lliga i el Liverpool fou present a la final més trista: la de Heysel. Poca estona després de la barbàrie -39 persones moriren abans de l’inici del partit-, la Juve de Platini, Rossi i Boniek s’imposà 1 a 0 amb un penal injust. Fou un tristíssim final a la millor etapa de la història del Liverpool. Aquell dia també acabà l’època de domini del futbol anglès a Europa: durant cinc anys (sis el Liverpool), els equips anglesos es quedaren sense competicions europees.

Després de la tragèdia, Fagan també digué adéu. El seu substitut fou Kenny Dalglish, que passà a fer d’entrenador-jugador. Seguí barraquejant fins als 40 anys. En aquella nova etapa, donà tres lligues més al Liverpool. L’última fou la del 1990, quan encara no existia la Premier League. Des d’aleshores, els diferents entrenadors que han anat passant no han sabut guanyar cap més lliga i han permès que el Manchester United hagi superat al Liverpool com a equip amb més lligues angleses al sarró. Ara que l’escocès torna a seure a la banqueta d’Anfield, arribarà, per fi, la primera Premier?

Sigui quin sigui el futur del Liverpool, ell ja no ho podrà veure: Bob Paisley va morir el 14 de febrer de l’any 1996. La vida és cruel: fitxa pel Liverpool el 1939 i ha d’esperar fins al 46 per poder jugar vestit de red; el 1950, el seu entrenador li agraí un gol decisiu que marcà contra l’Everton a la semifinal de la Cup deixant-lo fora de la final i, molts anys més tard, se n’anà a l’altre barri havent oblidat –tenia Alzheimer- que ell era, qui si no?, el millor entrenador de la història del futbol.

Sergi

Anuncis

2 comentaris to “I no el coneix ningú”

  1. No és el primer cop que passa: tota la feinada per mi -hastafinsitot vaig buscar informació en inglès-, no s’ho llegeix ningú, algú del Marca es limita a resumir i a traduir aquest text al castellà -i fa creure als seus superiors que ha fet un brillant exercici de periodisme d’investigació- i el malparit es queda tota la glòria: http://www.marca.com/2011/07/06/futbol/futbol_internacional/premier_league/1309949551.html

    Si voleu llegir un resum de la vida i miracles del Bill Shankly, el mestre del Bob Paisley i the man who made the people happy, http://www.marca.com/2011/07/05/futbol/1309863542.html

  2. Un dia de novembre de 1973, el Liverpool va rebre l’Estrella Roja de Belgrad. Hi havia ambient de remuntada a Anfield. No calia que fos gaire èpica: a Iugoslàvia, els locals havien guanyat 2-1. Al final del partit, l’equip tècnic dels anglesos arribà a la conclusió que el futur era jugar com ells: l’allau de passing game de l’Estrella Roja els va convèncer. Quan va acabar la temporada, la llegenda d’Anfield va plegar. El substitut de Shankly fou el seu ajudant, el Tito del Liverpool: Bob Paisley, l’home de les 3 Orelludes.
    http://www.canalplus.es/play/video.html?xref=20120320plucanftb_4.Ves

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s