L’home de ferro

Des del juliol del 2007, ha guanyat totes les grans voltes on s’ha apuntat: tres tours, dos giros i una vuelta. D’aquí a tres setmanes ja tindrà el seu quart Tour o la ratxa haurà quedat trencada? Ja ho veurem, però la cosa comença emocionant: el Contador diu que els Dolomites el van deixar trinxat, l’Andy –molt menys cansat, no ha fotut gaire res en tot l’any- afirma convençut que el seu equip és més fort i que es veu capaç de vèncer a l’espanyol i, al primer cap de setmana, el gran favorit ja ha perdut més d’un minut i mig. Això pinta bé: si vol fer callar a tots els que el xiulen, haurà d’atacar. Com respondran els germanets i els altres que es pensen que poden guanyar el Tour? Passi el que passi pujant al Tourmalet, a Plateau o al Galibier, cap dels grans noms del pelotón serà capaç de batre al senyor Gerardus Joseph Zoetemelk: va disputar 16 tours i els va acabar tots.

I no era un simple gregari que es limitava a exercir de manat, a mirar de no quedar fora de control i a arribar a París com bonament podia: va quedar dotze cops entre els deu primers. Sempre setè, vuitè o novè? No. Va quedar segon sis vegades. Què desgraciat, no? No del tot: quan ja semblava que no podria ser, va guanyar el Tour del 1980. Després de la gran alegria, no decidí agafar-se les coses amb més calma. El 1985, quan ja s’acostava als 39 anys, s’imposà en el campionat del món en ruta. Mai ningú ha portat el mallot de l’arc de Sant Martí sent tan veteranot. Malgrat tanta tralla, l’home segueix molt viu: fa quatre dies, als 63 anys, va córrer la seva primera Marató.

El Joop va néixer en un poblet d’Holanda el desembre de l’any 1946: misèria de postguerra. De jovenet aprengué a fer de fuster. El 1968 se’l van emportar a Mèxic. Allà va guanyar una medalla d’or dels Jocs Olímpics a la prova de 100 km contrarellotge per equips. El 1969, quan el Merckx aconseguí el seu primer Tour, ell guanyà el de l’Avenir. L’any següent ja participà en el dels grans. Tenia 23 anys i quedà segon, a dotze minuts del Caníbal (l’abuson guanyà 8 etapes del Tour del 70). A la segona, tornà a quedar segon. Això sí, a menys de deu minuts del belga i arribant a casa amb la satisfacció d’haver pogut portar, durant un dia, el mallot groc. La primera de les deu etapes Tour que aconseguí la guanyà el 1973, quan l’Ocaña arribà triomfador a París. Un any abans coronà en primera posició el port protagonista del Tour d’enguany: el Galibier, estrenat pels ciclistes ara fa cent anys, el 1911.

Els berguedans un xic més grans que nosaltres, i molt aficionats al ciclisme, ens podrien parlar de quan l’holandès del Tour es passejà per les carreteres berguedanes. Com tots els grans ciclistes del moment, el Zoetemelk també participà en aquelles Setmanes Catalanes que acabaven a Queralt: el 1974 guanyà la cursa per davant del Merckx i el 1975 quedà tercer darrere de l’Ocaña i del belga pesat. No foren aquells els dos millors anys de la seva vida: el 74 va patir una caiguda on gairebé s’hi queda i el 75 es va haver de recuperar d’una meningitis. Malgrat tot, el juliol del 1975 –quan un cop de puny traïdor posà fi a la dictadura merckxista– va aconseguir guanyar la seva primera etapa de muntanya del Tour.

El temps passa, les coses canvien: als anys setanta, els bons eren els holandesos i els belgues. Després dels anys de domini de l’ogru, el vencedor del Tour del 76, on el Zoetemelk quedà segon per tercer cop, fou el belga Van Impe. Maertens, un altre belga, guanyà 8 etapes. Tres foren pel Joop. Una d’elles a Alpe d’Huez, on fins aleshores només s’hi havia pujat un cop: el 1952, amb victòria del Campionissimo. A partir d’aquell any, aquesta estació dels Alps ha esdevingut un dels finals més coneguts del món Tour. Ara no tant, però abans se’n deia la muntanya dels holandesos. Per què? A les dècades dels setanta i vuitanta, els ciclistes dels Països Baixos tingueren una sorprenent facilitat per ser els més forts en aquesta senyora pujada.

A l’inici de la majoria dels seus 16 tours, el Zoetemelk sempre apareixia a la llista dels principals favorits. El 1978 fou un dels anys on semblava que, finalment, podria superar el malefici del segon lloc. Però no: a falta de tres etapes, va perdre el mallot groc en una contrarellotge de 72 km. Dies abans l’havia perdut el belga Pollentier: el van expulsar de la cursa per dopat. El francès Hinault acabà guanyant aquell Tour. Fou el primer dels cinc que aconseguí.

El 1979, aquesta pel·lícula ja l’he vist: per cinquena vegada, sortí a la foto al segon graó del podi de París. Malgrat guanyar l’etapa de l’Alpe d’Huez, no va poder fer res contra l’Hinault: el francès guanyà set etapes i l’avantatjà en tretze minuts. Ho va provar tot (pastilles màgiques també), però no hi va haver manera. Sí, abans també es dopaven. Més que ara i tot, suposo: el Zoetemelk va pitar en tres Tours diferents: 77, 79 i 83. Diuen que al Tour del 77 també van enxampar al guanyador, el francès Thévenet, però que es va tapar tot per no tacar el bon nom de la Grande Boucle.

Per treure’s una mica el disgust de tants Tours fent de Poulidor, i amb la intenció d’aprendre a triomfar, l’holandès disputà la Vuelta del 79. Va ser una bona decisió: aconseguí la seva primera cursa de tres setmanes i l’any següent, quan ja semblava que se li havia passat l’arròs, va saber aprofitar la seva –última?- oportunitat: Hinault galopava cap al tercer Tour, però va caure i va haver d’abandonar. Camí dels 34 anys, Joop Zoetemelk guanyà, després de tants intents, el seu primer i únic Tour.

Dos anys després, el 1982, tornà a quedar segon per sisena i última vegada. El tornà a vèncer, un altre cop, el Caiman: Bernard Hinault. El 1985, l’any de l’Urruti t’estimo, l’holandès aconseguí la seva victòria més sorprenent: acostant-se als 39 anys i superant a l’americà Greg Lemond, guanyà el Mundial en ruta. Al Tour d’aquell any, el primer on va treure-hi el cap un tal Miguel Indurain i el cinquè i últim que guanyà Hinault, havia quedat dotzè. El seu últim gran triomf, amb 40 anys ja fets, fou l’Amstel Gold Race, una de les grans clàssiques de primavera.

El Cadel Evans (34 anys, dos cops segon del Tour i guanyador d’un Mundial) serà el Zoetemelk d’aquest Tour? O és més escaient dir que el Joop del segle XXI és l’americà gironí Hincapie? Si l’any que ve participa al Tour, superarà el rècord de l’holandès: seria el seu 17è Tour, un més que els que va disputar el guanyador del Tour del 80. Això sí, l’Hincapie no ha arribat sempre a París: el primer any, el 1996, va abandonar.

No ens descuidem noms. Aquests dies, tothom parla del primer i el segon dels dos últims anys, però també serà interessant veure qui queda tercer o qui protagonitza la gran sorpresa i es fa seu el lloc reservat a l’Alberto o a l’Andy. Seria estrany que el tercer home no formés part d’aquesta llista: Basso, Samuel Sánchez, Frank Schleck, Evans, Van den Broeck, Wiggins, Leipheimer, Gesink, Vinokourov, Cunego, Tony Martin, Gadret, Kreuziger, Velits i Hesjedal.

Hem sentit moltes vegades que el Tour es pot perdre qualsevol dia en qualsevol merda de carretereta que comunica dos pobles perduts de la França profunda, però qui vulgui guanyar el Tour 2011 no pot tenir el dia dolent en cap de les 5 etapes decisives: la contrarellotge del penúltim dia (per ser l’única, només té 42 km), les dues grans jornades pirinenques i les dues grans tardes que ens esperen mirant com els ciclistes s’enfronten al monstre Galibier.

El primer gran dia d’aquest Tour serà el 14 de juliol, el dia de la festa nacional gavatxa. Serà el primer contacto con la montaña. Habrá que ver como reaccionan las piernas y puede que aparezca ya The Mazo Man. No és gens descartable. L’etapa se las trae. Larga, pero dura: 211 km amb un primera desconegut d’aperitiu, el Tourmalet i arribada a Luz Ardiden. Dos dies després, i poques hores abans que Obrint Pas faci tremolar Berga, tenim l’etapa de Plateau de Beille. A un parell d’horetes dels Països Berguedans, espectacle: després de fer dos ports de primera, dos de segona i un de tercera, encara els quedaran 15,8 km de pujada al 7,9%. This is Plateau, l’ascens que farem els bicigarruloides. Té menys nom que l’Alpe d’Huez, però la mateixa pendent mitjana i… dos km més!

Els Pirineus es faran esperar, però els Alps no trigaran a arribar. L’etapa del 21 de juliol és molt dura, gironeja: comencen a Pinerolo (355m) i 100 km enllà seran a 2744m, al coll de l’Agnello (interminable: 23,7 km al 6,5%). Després pujaran a l’Izoard, la muntanya sagrada del monjo ciclista, i finalment, amb 200 km pedalats, i per celebrar que fa cent anys de la primera vegada, trobaran la meta a dalt del Galibier, a 2.600 metres. L’endemà, potser l’etapa més divertida: només 109 km, però passant pel Galibier lado duro i acabant a la que en deien la muntanya dels holandesos. Serà el dia dels valents? Veurem a algun dels bons buscant la glòria atacant ja a les primeres rampes del Télégraphe? Des del 1998 que ningú guanya Giro i Tour al mateix any. L’últim a aconseguir-ho fou el Pirata. Gràcies al poder del Galibier, va poder vèncer a l’Ullrich. Tindrà collons el Contador de guanyar a lo Pantani?

Sergi

Advertisements

7 comentaris to “L’home de ferro”

  1. L’Hinault, l’últim francès capaç de guanyar un Tour (el 1985) i propietari del segon millor palmarès de la història del ciclisme, diu que, 13 anys després, i malgrat el temps perdut, un home tornarà a aconseguir el gran doblet. També afirma que els millors ciclistes d’avui són uns mandrosos: si tinguessin més collons i menys excuses, podrien guanyar un pilot d’etapes, clàssiques i grans voltes any rere any.
    http://www.as.com/ciclismo/articulo/contador-probara-puede-giro-tour/20110707dasdaicic_4/Tes

  2. Qui gosa negar que els noruecs són éssers superiors? Al pelotón només n’hi ha dos i a l’etapa d’ahir, la més llarga d’aquest Tour, el Hagen va arribar primer i el Thor Hushovd (el mallot groc) va quedar tercer.

  3. Quin final més trist: el Vinokourov no tenia clar si penjar la bicicleta aquest any o el que ve i ara haurà de rumiar què vol ser quan sigui gran amb el fèmur trencat. Quina etapa la d’ahir. El Flecha i l’holandès que va sortir volant per culpa d’aquell cotxe tampoc l’oblidaran: http://www.youtube.com/watch?v=vxoWQVgwvzA

    Els homes de ferro també ploren: http://www.marca.com/2011/07/11/ciclismo/tour_francia/1310372799.html

  4. Aquest Tour estan passant coses increïbles. A la presó l’imbècil del cotxe! Molt bé també pels de l’organització per anar allargant l’agonia del pobre Hoogerland. Per rams de floretes estava el pobre tiu!

  5. Amb qui aneu? Qui és el vostre home? Jo ja m’he decidit: tot i que m’he emocionat bastant veient el triomf del Samu, Ivan Basso és el meu nom. Perquè sí. Entre d’altres motius, perquè m’han agradat les declaracions que ha fet aquests últims dies: diu que és més aviat poc hàbil amb la bicicleta -“entro vuitè als revolts i en surto trenta-vuitè”- i no descarta que salti la sorpresa i que algú guanyi el Tour fent un Sastre (que l’únic atac bo de la teva carrera et serveixi per guanyar el Tour). I té bon ull l’Ivan: l’altre dia va avisar que oju amb el Samu (“el veig molt bé”). Seria bonic que, a l’edat de Cristu, el Basso fos capaç de vèncer al Contador, als germanets i a l’Evans. No és descartable: des que ens mirem el Tour, a la primera etapa de muntanya la cosa ja solia quedar bastant decidida. Aquest any no. Potser Plateau ens aclarirà més coses. Si fem cas de la seva jove llegenda, ens les aclarirà totes: qui guanya allà guanya el Tour. I oju amb els vencedors: Pantani, Armstrong (2 cops) i Contador. I és que Plateau no enganya. Largo (15,8 km), pero duro (7,9%). Nosaltres patirem molt. El guanyador de l’etapa només trigarà tres quarts d’hora.

    Deixeu-me acabar amb una bella batalleta: avui els de l’Euskaltel estan molt contents. El seu líder també ha hagut d’esperar fins als 33 anys per imposar-se en una etapa del Tour i ho ha aconseguit a Luz Ardiden, el mateix lloc on l’equip basc va guanyar, fa deu anys, la primera etapa Tour de la seva història. L’heroi fou Roberto Laiseka. Al podi, don Lance Armstrong va felicitar-lo dient-li “congratulations vasco loco”.

  6. Aquest any, l’home de ferro de l’Alpe d’Huez va ser el Samuel Sánchez: no va guanyar l’etapa, però va ser el més ràpid a pujar la muntanya dels holandesos: 41 minuts i 21 segons, mig minut menys que el guanyador de l’etapa, el sorprenent Pierre Roland (serà ell el francès que, mil anys després, aconseguirà guanyar un Tour?). Estem parlant d’anar molt ràpid (a 18-19 km/h de mitjana en una pujada de 13,8 km al 7,9%), però, comparats amb el Pantani, l’Armstrong o l’Ullrich, els ciclistes actuals van parats: l’any 1997, després de fer 190 km, el Pirata només va necessitar 37 minuts i 35 segons per fer el cim.

    Si voleu saber quan trigaríeu a pujar a Alpe d’Huez, http://www.elpais.com/articulo/deportes/Glucogeno/subir/Alpe/d/Huez/elpepidep/20110722elpepidep_4/Tes

  7. De tot el merder Contador, em quedo amb la reacció del Caníbal: http://www.marca.com/2012/02/07/ciclismo/1328628007.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s