El miracle

Ens han explicat que el catalanisme no existiria sense la Renaixença, aquell moviment patriòtic i cultural que els llibres d’història veuen néixer amb la publicació, el 1833, de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau. Ja feia molt temps que Catalunya no era res: el 1714 vam perdre i el Decret de Nova Planta deixà clar quin era el futur dels catalans: sou i sereu espanyols. Què va passar en aquells més de cent anys que separen el desastre del reviscolament? El miracle, deia Josep Termes. Ens van voler fer desaparèixer –abatir por cuantas partes se pueda las esperanzas malignas de estos naturales, que se cancelen, borren y quemen todos los privilegios de esta ciudad y Principado, que no quede memoria de ellos (paraules del marquès de Castel Rodrigo, setembre de 1715)-, però no ho van aconseguir: els catalans no són francesos ni espanyols, sinó un poble diferent. Situats entre dos focs i enganyats i víctimes alternativament d’Espanya i de França, els catalans no tenen motiu per estimar llurs veïns, deixà apuntat, el 1833, un anglès que passà per aquest verals.

No es pot pas dir que els vencedors no intentessin esborrar Catalunya i la seva memòria dels mapes i de la història. Ens van fer de tot. Sang i foc arreu. Contra els símbols –vençuda Barcelona, van fondre l’Honorata, la campana de la catedral (se la considerava culpable; sirena dels resistents), i n’aprofitaren les restes per fer canons garants de la pau borbònica- i sobretot contra la gent i la seva terra: empresonats, deportats a galeres, execucions, requisa d’armes, allotjament de tropes militars a les cases del poble, estricte control de la correspondència, censura i crema de llibres, toc de queda a partir de la posta de sol, impostos abusius, etc.

Que parlin els testimonis: Barna estigué escitiada 14 mesos sens tenir ajuda de ningú. Antes no se volgué donar i després s’hagué d’entregar i se romperen tots los privilegis de Catalunya de on plorem i plorarem nosaltres i nostres descendents. Hi hagué grandíssimes contribucions que tots los pobles s’hagueren d’empenyar, va escriure Joan Esteve Llandrich, pagès de Santa Coloma de Farners, al seu dietari. El 1718, Gregori Matas, un botifler, digué això: se han posat molt ufans los castellans, inferint que tot se posarà segons les lleys de Castella de que los nostres catalans quedan acollonits.

En aquells dies de postguerra, els catalans tenien motius de sobres per viure acollonits. Los treballs de Catalunya són molt grans. La gent estan atordits, deia Francesc Gelat. Podien rebre des de qualsevol banda i per qualsevol cosa. Tota excusa era bona per fotre canya als vençuts: el 1715, un home fou detingut per haver escrit en una carta palabras mal sonantes al estado, por las quales merece alguna mortificación. Mandar prenderle. El 1726, el corregidor de Vilafranca del Penedès impedía a sus vecinos que puedan salir de su casa de las nueve de la noche en adelante, y en el invierno desde las ocho, en pena de tres libras y quatro días de cárcel al que le contraviniere.

La gent de l’Església també va haver de tastar la Pax Borbònica: Felip V va ordenar contener, castigar y aun limpiar el Principado de todos los clérigos y frayles manifiestamente conocidos por malos y rebeldes. Per aconseguir-ho, féu ús d’espies i confidents encarregats de vigilar monges, frares i capellans. I no només això: el 1715, el clergue Ramon Moga fou executat, al garrot vil, a tocar de Santa Maria del Mar.

Durant tot el segle XVIII, els catalans hagueren de malviure sota una presència militar aclaparadora: un soldat per cada 25 o 30 habitants. Les autoritats borbòniques tenien clar que només la repressió i el control militar podien garantir l’ordre i el cobrament regular dels impostos. Parla José Patiño, un dels pares del Decret de Nova Planta i del cadastre, el nou sistema impositiu que es començà a aplicar després de la derrota: aquel grande orgullo está abatido, y respetan ya los preceptos de V.M. y a la justicia, no por afecto y amor, sí por la fuerza superior de las armas, de modo que la quietud y obediencia debe afianzarse en estas. Des de València ho veien igual: sin el apremio militar no paga un real ningún pueblo.

Als primers de setembre de 1715 manà fer-se enderrocar las casas de la Ribera (…) fou un universal llanto en la Ribera. Díuan que en Barselona vòlan fer una gran fortalesa, que ara, per lo prasent, tàllan tants abras per estas partidas que és llàstima. causa admirasió vèurar una fàbrica com aquella y tant enderroc de casas, que casi an espatllat lo ters de Barselona: quina cosa és lo rigor de un rey! Nostre señor se vulla apiadar de nosaltres, que veitx la terra molt arruïnada. Per garantir el domini de Catalunya, i visualitzar el poder del nou monarca, Felip V projectà la Ciutadella, una fortaleza que ha de servir de monumento eterno a la gloria del Rey, defensa y seguridad de su corona, y a la paz y tranquilidad de sus vasallos. El comte-duc d’Olivares ja havia volgut fer alguna cosa similar dècades abans.

La construcció de la Ciutadella implicà la desaparició del barri de Ribera, el motor econòmic de la ciutat de Barcelona: un miler de cases foren enderrocades, 6.000 persones hagueren de buscar-se una nova residència –molts anaren a la Barceloneta, barri que prengué forma aleshores- i 38 carrers desaparegueren o quedaren molt tocats. Els afectats no reberen cap compensació. Tot plegat causà un general trastorno, llanto y desgracia para muchas familias, que fueron reducidas a la miseria.

La Ciutadella fou destrucció, misèria, ocupació militar i una prova més de com anirien les coses a partir d’aquell moment. Es tractava d’ abatir definitivamente el orgullo de aquellos naturales. O com deia un altre borbònic, Barcelona, tierra que produze tan malas consequenzias, hazerla zeniza. I mentre el barri de la Ribera quedava esborrat per deixar espai a la Ciutadella, la resta del país sentia parlar d’un altre pla urbanístic: que se derriven y demuelan todas las murallas de los lugares, y los castillos y casas fuertes de Cathaluña que pueden servir de abrigo a los malintencionados.

Acabada la guerra, es multiplicà la construcció de forques i patíbuls, normalment en punts ben visibles i concorreguts: en places o cruïlles de camins. Habitualment les execucions es feien al lloc del delicte o al poble del criminal per escarmentar als més agosarats i espantar a tot déu. Com sol passar a les postguerres, molts innocents patiren represàlies per delictes que ells no havien comès: humildes familias padecieron suplicio por falsa acusación de encontrar armas en sus casas, quando los mismos espías las havían clandestinamente introducido en ellas, deixà escrit Francesc de Castellví, cronista d’aquells anys.

Una de les víctimes de la repressió borbònica fou Josep Moragues, el Braveheart català, executat el 1715: se sentenció a Moragas a ser arrastrado vivo por las calles con un caballo, degollado y hecho quartos –foren aportats los quartos de son cos a la Trinitat, lloch acostumat-, y puesta su cabeza en una jaula encima de la puerta de Mar, on romangué fins el 1727. En aquells dies de duríssima postguerra, molts altres catalans també moriren a mans de l’ocupant: ha sido grande el terror que aquellas sentencias han imprimido en los corazones de los más obstinados. Un exemple: la semana pasada (Barcelona, 1717) se ahorcó a un paysano por el delito de retención y uso de armas, y oy por el mismo delito se ha ahorcado otro.

Tants impostos, tants abusos, tanta sang i tanta por després de tanta guerra deixaren el país enfonsat a la misèria. Joan Fàbrega, pagès de Cererols (Bages), deixà escrit el seu record d’aquells anys: la gent arribaren a menjar pinyols de les olives y glans de roura y fins grans de brisa (pell de raïm premsat), que era gran llàstima veura lo pa tant negra com un barret y la pobre gent no tanien un diné per causa de los pagaments del rey. Des de Pardines (Ripollès), el 1716, la mirada no era gaire més esperançadora: arriba a tal misèria aquest poble que em fa vergonya d’escriure-ho. Les mateixes angúnies passava tota aquesta vall de Ribes, millor dit, tot Catalunya, que ho recordarem nosaltres i els que vindran. Vulgui Déu que no torni a passar mai més semblant desgràcia. Per amor de Déu sigui tot, amén.

Malgrat tot, o precisament perquè ja no hi tenien gaire res a perdre –només les cadenes que encara ens mantenen lligats a Espanya-, alguns valents decidiren seguir plantant cara: el 1715, Josep d’Alòs, botifler, trobà penjat a la porta de casa un pamflet on hi havia un taüt dibuixat amb la inscripció aquí iaze un pueblo opreso. El 28 de juny de 1715, Joan Pocamans fue detenido hallándose en medio de la plaça de San Jayme en voz alta gritando Viva Carlos Tercero, que lo oyeran los circundantes. El Pere Caballeria no estava per papers ni discursets. Fart del soldat que havia d’allotjar a casa sí o sí, ambos entraron en palabras, y ante los insultos del militar, tomó el catalán un cántaro lleno de agua, que fue lo primero que le vino a la mano, y arrojándolo con furia a la cabeza del teniente, lo dejó muerto.

Els mateixos ocupants –els més assenyats- veien que s’estaven passant i que podien cometre l’error d’indicar al poble català l’única sortida que els quedava: la revolta. Garla el marquès de Valdecañas: si se continúa en pedir estas contribuciones con execución militar, no se conseguirá otra cosa que fomentar nueva solevación de estos rebeldes. Fins i tot a la traïdora Berga –ens van penjar l’etiqueta de botiflers, però això s’hauria de matisar: fins el 15 de juliol de 1713, vam ser una vila austriacista-  hi havia ambient d’anar-hi: el maig de 1715, el comandant militar del castell informà als seus superiors del malestar regnant al poble, sobretot per las contribuciones que se les han impuesto por orden del Rey, alegando que semejantes contribuciones no correspondían a la fidelidad que ellos avían mostrado, i afegí que si la pressió fiscal no disminuïa, podia esclatar una especie de rebelión. Segons aquest testimoni, hi havia tanta misèria i desesperació que algunes famílies comienzan ya a abandonar sus casas, y si esta miseria se aumenta quedará en breve la villa mucho desierta. Molts catalans del moment fugiren de la persecució fiscal –ja no els quedava res, s’ho havien hagut de vendre tot, i els ocupants mai en tenien prou- abrigándose en los montes. Alguns van optar per una altra via: a Tortellà (Garrotxa) uns quants se atumultuaron con vozes sediciosas –acompanyades de rocs contra els recaptadors d’impostos- de Via fora lladres y Morian traïdors.

Se puede temer que de cualquier chispa se escite un grande incendio, digué, el juny de 1716, referint-se a Catalunya, el marquès de Castel Rodrigo, un peix gros de la nova Espanya borbònica. No sé si l’hem de catalogar com a gran revolta, però el fet és que, el 1719 –aprofitant que Felip V havia fet enfadar a totes les potències europees ocupant Sardenya i Sicília-, Pere Joan Barceló Carrasclet –era carboner, venedor de carrasca/les (carbó)-, fill de Capçanes (Priorat), liderà el moviment antiborbònic dels carrasclets. Ell i els seus homes es mogueren entre l’Anoia i la Terra Alta. Per parar-los els peus entraren en acció Pere Anton Veciana i els seus minyons o esquadres de Valls: aquest és el trist origen dels Mossos d’Esquadra.

A la derrotada Catalunya de principis del segle XVIII hi vivien unes 600.000-700.000 persones. El 1725, quan els catalans ja sabien prou bé com els estimava l’Espanya del tarat de Felip V, aquest signà un tractat amb Carles VI d’Àustria, el que hauria d’haver sigut el nostre rei si no ens hagués deixat a l’estacada: la Pau de Viena en diuen d’aquell paperot. Així acabava formalment la Guerra de Successió, un conflicte on moriren 1 milió de persones i en el qual els nostres aliats europeus acabaren acceptant la nostra desaparició com a poble.

En algun racó del País Valencià, 18 anys després de l’arribada del mal d’Almansa, se sentiren crits de Visca Carles III i morin els castellans i els gavatxos. Passava el temps i la memòria de la llibertat no es perdia del tot: Via fora els adormits era el títol d’un fullet que circulà per Catalunya el 1734. Cridava a no oblidar i a lluitar per recuperar les institucions abolides per la fúria borbònica. Però ja no quedaven gaires forces. El record seguia viu, però ja hi havia hagut massa sang. Prou derrotes: el 1737 un miler de catalans austriacistes a l’exili fundaren una Nova Barcelona en territori serbi. No va durar gaire: la pesta, la duresa del clima continental, la por als atacs dels otomans i l’edat dels protagonistes feren d’aquell projecte una anècdota de la història. Actualment, en aquell punt de la Voivodina (Sèrbia) hi ha la ciutat de Zrenjanin.

A mitjan segle XVIII, i malgrat tanta tralla, Catalunya seguia sense ser Espanya. Tants segles amb llengua, identitat, costums i institucions pròpies costen molt d’esborrar. Amb el garrot no n’hi ha prou. No podem demanar als catalans del moment com se sentien nacionalment parlant, però podem escoltar a gent d’arreu que en aquella època passà per aquí: son amantes en demasía de la libertad, más confiados en sí mismos de lo que debieran, deia un jesuïta andalús el 1752. A Barcelona hi ha tanta activitat que pensaríeu que no són espanyols, deixà escrit Edward Clarke, anglès, el 1760. Christopher Hervey no li portà pas la contrària: els costums dels catalans s’assemblen més als de França i Itàlia que als d’Espanya. Deu anys més tard, Giuseppe Baretti també donà el volt per Catalunya. A falta de facebook i twitter, agafà la ploma per comentar que aquells que acusen als espanyols d’ociosos haurien de fer almenys una excepció a favor dels camperols catalans. I a Barcelona són moltes les manufactures que treballen amb un esperit desconegut a les altres parts d’Espanya.

Però a vegades ni treballant molt n’hi ha prou. Quan hi havia mala collita la misèria s’escampava: a Puigcerdà, entre els anys 1763 i 1764, estaba la vila abrumada de pobres als que se sustingué ab grans charitats de diners, pa i caldos. A la ciutat comtal tres quarts del mateix: al mes de abril de l’any 1764 a Barcelona feren caritat poch més o menos a dos mil pobres cada die de la gran misèria que y avia, va escriure Baltasar Ferran al seu llibre de notícies. Els mateixos catalans fidels als borbons veien que, per poder mirar el futur amb il·lusió, feien falta molts canvis. Algunes idees quedaren apuntades al Memorial de greuges que enviaren a Carles III (Felip V i el seu fill Ferran VI ja havien mort) el 1760. Entremig d’afalacs i lloances al rei, també trobaren espai per recordar i reivindicar les institucions perdudes o, si més no, alguna mena d’organisme administratiu més proper i arrelat a la terra.

Però no. Espanya estava decidida a ser només una. Res de pluralitat i de respecte a la diversitat: el 1770, la Marcha Real passà a ser l’himne de l’estat. Quinze anys després, la rojigualda queda establerta com a bandera de la pàtria. I tot en castellà. Tot rumiat i dirigit des de Madrid. I res d’escoltar al poble. Al populatxo… xarop d’estopa. Ni pa ni circ. No a tot: decret de prohibició de les festes nocturnes (1765), dels balls i les danses populars (1777), de gegants i comparses (1780), dels focs artificals (1771) i de fer volar estels (1775). Ja ho havia escrit prou clarament, el 1763, el valencià Gregori Maians: los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antiga libertad; gente enemiga de todo el género humano.

Fa 300 anys, a Catalunya tothom parlava en català. Solamente ablan en su lengua materna y ningún Comun (Ajuntament) asta ahora escribía sino es en cathalán, deia Patiño, enginyer polític del mal (o del nostre mal, almenys). Arribada la seva pau, les autoritats borbòniques treballaren per començar a canviar aquest paisatge lingüístic que tant els desagradava: a l’escola, res de català –que no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas– i tot en castellà. Les Instrucciones secretas para Corregidores eren prou clares: se tendrá el cuidado de introducir la lengua castellana en aquel país de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

Els mateixos ocupants reconeixien, el 1716, que no seria una tasca senzilla: a cada Nación parece señaló la naturaleza su idioma particular (…) se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más quando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País. Los catalanes sentirían mucho que se les despreciase o violentase en esto, y el cuerpo de aquel Principado está mui llagado, y teniéndolo sugeto y quieto con la fuerça, se nezesita de curarlo con suavidad. Bastants anys més tard, el 1790, un francès (el pare Chambon) els donà la raó: per a destruir la llengua catalana caldria destruir l’home sencer. La Catalunya Nord era francesa des de 1659 i, més de cent anys després, els catalans de l’altra banda dels Pirineus seguien enderiats en parlar només en català.

Per no patir el mateix mal i anar més per feina, l’il·lustradíssim Carles III insistí, el 1768, en no permetre que els nens perdessin el temps a escola aprenent altres llengües que no fossin la de l’Imperi: conviene diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco (…) a la mejor unión de todas las provincias de la monarquía que es un punto esencial sobre que debe trabajar todo govierno, para que depuesto todo espíritu provincial se subrogue el laudable de patria o nación. L’objectiu era no deixar respirar el català. Convertir-la en una llengua inútil. Que no quedés escrita en cap paper oficial ni de prestigi. Que esdevingués, només, la manera de parlar dels desgraciats. En ningún teatro de España se podrán representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano, deia una llei de 1780.

Lo normal és que s’haguessin sortit amb la seva. Ho tenien tot i nosaltres no érem res. Només el mal costum de seguir parlant en català. Per arreglar-nos, els més savis ens van voler ajudar. Ens van dir què havíem de fer. Quin era el futur. El català és un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras, assegurava Antoni de Capmany. Un altre Antoni saberut, no era el Kiku (es deia Puigblanc), li donà la raó ara fa 200 anys: desengañémonos ya, y entendamos que será siempre extranjero a su patria, y por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces, el que no posea como nativa la lengua nacional. Sort que, avui com ahir, els intel·lectuals garlen i garlen mentre el poble va fent la seva. I en aquest cas, els catalans van fer cas (sense haver-les sentit ni llegit mai) de les belles paraules que va deixar escrites, el 1797 –quan la paraula catalanisme ni existia-, Pere Salsas Trillas: no ròmpies amb la tua llengua. Repara que agravariàs a l’edat present, a la passada i a la venidera. Agraviaries a la present, llevant-li l’honra, fent-la més miserable i estèril que les passades. Agraviaries a l’edat passada, impedint a qui la engrandesca i en especial agraviaries a l’edat venidera, pués intentaries llevar-li mestres que l’ensenyin, llums que la il·luminin i ulls que la dirigesquen.

A finals del segle XVIII, Catalunya tenia entre 1 i 1,2 milions d’habitants. La meitat dels mascles catalans sabien signar. De les dones, una quarta part. No és que elles siguin més justetes: és que no les deixaven anar a escola. Com a molt, a fer-hi costura. A Berga, aleshores un poblet d’uns 3.000 habitants, hi havia una escola per a ells i una altra per a elles. A Casserres, Bagà, Gósol i Sant Llorenç també hi havia escola de nens. No sé si el mestre els va explicar com saludaven els bons catalans: Bon dia a tot lo món, menos a Manlleu, Centelles, Berga i Tagamanent. Ja no quedava ningú viu que hagués patit la guerra de Successió, però la terra seguia recordant el nom dels traïdors.

El 1789, la revolució esclatà a França. A Catalunya també va haver-hi gresca, però no tanta: els rebomboris del pa. Els protagonistes no pretenien canviar-ho tot. Només tenien gana. Uns quants anys abans, el 1773, hi havia hagut una altra revolta popular: l’avalot de les quintes, la resposta contra un sistema de reclutament que et podia obligar a fer 8 anys de servei militar. Mentre Europa estava pendent dels gavatxos, el comte de Floridablanca envià una carta al rei per comentar-li un altre tema: la bandera española se ve con frecuencia en todo el Levante, donde jamás había sido conocida.

Si al llarg del segle XVIII havia més o menys predominat el sentir-se catalans de cor i espanyols (o francesos) per obligació, amb la Guerra Gran (1793-1795) i la del Francès (1808-1814) les coses es complicaren força: amb Catalunya entremig i patint-los a uns i altres, Espanya s’enfrontà primer amb la França revolucionària i després contra els desitjos imperials de Napoleó. Sabent que els catalans no tenien gaire estima pels castellans, els francesos pensaren que Catalunya preferiria ser gavatxa que espanyola: el catalán es bravo, activo, trabajador, enemigo de España; ha estimado siempre la Libertad, y cuando vea unirse a ella la Igualdad, esa reina de las naciones, pronto se reunirá con los que combaten por estos principios, va escriure un militar francès el 1794. Alguns catalans eren partidaris d’aquesta opció: els afrancesats, els que deien que el timbaler del Bruc s’hagués pogut tocar els collons.

Però si els castellans eren vistos amb recel pels catalans, igual o pitjor els queien els gavatxos. Eren molts anys de mal veïnatge: guerres, incursions de tropes franceses, prejudicis i odis que passaven de generació en generació, etc. Lluitant contra el pretensiós enemic francès, els catalans se sentiren una mica units, per primera vegada, amb la resta d’espanyols, però a la vegada revisqueren l’experiència de fer la seva: durant la guerra del Francès, els catalans s’hagueren d’espavilar solets per fer front a les tropes napoleòniques. El baró de Maldà, que va viure aquella guerra des de la plaça de Sant Joan de Berga, tocà el tema de la sentimentalitat nacional dels catalans apuntant aquestes paraules (el 1810) al seu Calaix de sastre: los catalans no lligam gaire, si bé ara un xiquet més, ab los castellans.

El clima de guerra no esborrà la memòria de la llibertat perduda cent anys enrere: el 1811, el Diario de Vich reclamava la reconstitució de la corona d’Aragó. Aquell mateix any, discutint l’article de la constitució de Cadis (promulgada el 1812) que havia de definir l’organització territorial d’Espanya, Felip Aner d’Esteve recordava als espanyols que nadie es capaz que los catalanes se olviden que son catalanes. Diego Muñoz Torrero, un dels pares (tot i ser sacerdot) d’aquell text constitucional, enfadat, prengué la paraula per dir estamos hablando como si la Nación española no fuese una, sino que tuviera reinos y estados diferentes. Poc després, el 1813, un militar francès resumí prou bé quin era l’ambient nacional que es respirava a la Catalunya del moment: seran espanyols? Molts en serien molestos. Seran francesos? Hi hauria molts descontents. Restaran catalans independents de totes les altres potències continentals? Aquesta situació afalagaria llur vanitat, però senten que són massa febles per formar sols un estat sobirà. Els catalans estaven tan entossudits en seguir sent només catalans que fins i tot els francesos tenien problemes per domesticar els seus: la gent del Rosselló és catalana pels seus costums, les seves maneres, la seva llengua i la seva manera habitual de vestir-se. Tanmateix aquest petit racó de terra ha començat a esdevenir una mica francès. Són paraules del 1817.

Pocs anys més tard, el 1821, la febre groga arribà a Barcelona: matà a unes 6.000 persones. El barri més afectat fou el de la Barceloneta, on anaren a viure la majoria de desnonats per la Ciutadella. Passava el temps, canviava el nom del rei (el d’aleshores era Ferran VII), Espanya continuava ferma en voler convertir Catalunya en la costa nord-est de Castella i els catalans seguien anant a la seva. O això deia, el 1827, un militar francès: Catalunya és menys una província d’Espanya que un petit estat sotmès al ceptre dels monarques catòlics. Són uns altres costums, una altra llengua, una altra organització social que a Castella. Enlloc, dins la Península, no es té tanta set de llibertat i d’independència.

I finalment arribem al 1833, quan diuen que va començar la Renaixença. El mateix any en que es posà en marxa, al carrer Tallers, la fàbrica Bonaplata: la primera gran indústria de Catalunya que, gràcies a l’empenta de la burra, mecanitzà tot el procés tèxtil que s’hi elaborava. La industrialització del país avançava, però les preferències nacionals del poble continuaven com sempre: Ni França ni Espanya, sinó visca la terra y muira el mal govern, deia Joan Pey, d’Espinelves, el 1653. 180 anys més tard, amb la derrota de 1714 i el decret de Nova Planta entremig, tot continuava igual: els catalans no són francesos ni espanyols. Sospiren per la independència perduda. Paraula d’anglès. Ell mateix afegia que Catalunya era una regió clàssica de la revolta, sempre disposada a aixecar el vol. Dos anys després, el 1835, els que es mobilitzaren foren els obrers de la Bonaplata: calaren foc a la moderna maquinària que els prenia la feina.

Viurem lliures o morirem. Mort o els nostres privilegis conservats. Més de cent anys abans, molts catalans afrontaren la quasi segura derrota contra les tropes de Felip V amb aquests lemes penjats a les parets de Montjuïc i al castell de Cardona com a bandera. Bandera negra. Van perdre, però Catalunya no va morir. Molts anys més tard, després de l’altre gran desastre, Amadeu Hurtado digué que una pàtria malferida no és una pàtria morta. La nostra història ho confirma.

Sergi

Anuncis

One Comment to “El miracle”

  1. El gener de 1715, quan fer pintades a les parets et podia portar a la forca, algú va escriure “Tot Catalunya és habitacle de presidi” en un mur de la presó de Barcelona.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s