Molt més que un club

El segle XIX, Irlanda era un país miserable. Res de fàbriques, construcció, noves tecnologies o turisme. Només patates. Tothom a plantar i a collir patates. Però igual que ens passà a nosaltres amb la fil·loxera i la vinya, la patata irlandesa també emmalaltí. Quin desastre. L’illa quedà mig buida: de 8 a 4 milions d’habitants. Els que no moriren de gana marxaren a Estats Units, a Liverpool o a Glasgow.

El 1888 neix el Glasgow Celtic. Els irlandesos d’Escòcia se’l van fer seu. 3 anys després va començar a caminar el Celtic de… Belfast. Tenien clar, i així ho digueren des del principi, que volien ser com l’original: la samarreta era igual i casa seva també es deia Celtic Park the Paradise. El 1952, els dos Celtic, units per una bandera, juguen un partit de comiat massa poc conegut. 15 anys després, mentre els germans de Belfast patien un clima de guerra civil, els descendents dels fugitius de la Gran Fam foren els primers britànics que aconseguiren guanyar la Copa d’Europa. Un home fou protagonista en els dos partits. Es deia Jock Stein.

Un dels homes del Belfast Celtic de fa uns cent anys era Patrick Joseph O’Connell, fill de Dublín. El 1909 se n’anà al Sheffield Wednesday. Més tard actuà al teatre dels somnis. Acabada la Gran Guerra i mentre Irlanda passava de la guerra d’independència a la guerra civil, es refugià a l’Espanya de Primo de Rivera per fer-hi d’entrenador, primer del Racing i més tard de l’Oviedo. Durant la Segona República Espanyola féu campió de lliga el Betis. La Guerra Civil la va viure des de can Barça.

Oscar Traynor no abandonà la pàtria en els moments més complicats i decisius. Als 30 anys, aquest exjugador del Belfast Celtic participà en la revolta de Pasqua del 1916, quan Irlanda començà a galopar cap a la independència. Ja amb 50 fou ministre de Defensa i de Justícia de l’Irlanda presidida per Eamon de Valera i governada pels soldats del destí (Fianna Fáil).

El 1924, quan començava a quedar clar que els anglesos no permetrien que tota Irlanda fos independent i que molts irlandesos s’hi anaven resignant, tornà el futbol al Celtic Park de Belfast després de massa temps sense. Fou l’inici de l’època d’or del club: en 16 anys, 10 lligues nord-irlandeses. El futbol era l’únic consol dels catòlics: seguien sent pobres i no els deixaven ser irlandesos, però quan no teníem res, teníem el Celtic i aleshores ho teníem tot.

A l’Ulster, els futbolerus no britànics tenien molts enemics: el Linfield, per exemple. El típic equip que només sona als que hem sigut molt malalts de PC Futbol. Ells, el Glentoran i el Portadown eren i són tres dels equips unionistes d’Irlanda del Nord. Als anys 30 i 40, els partits que enfrontaven a protestants contra el Celtic Belfast acabaven sempre amb batalla campal. I els partits entre unionistes també. Encara avui, els protestants que malgrat ser protestants odien al Linfield no van a veure partits de la seva estimada selecció d’Irlanda del Nord perquè haurien d’entrar al Windsor Park, el camp de l’amic més enemic.

El Boxing Day de 1948 fou el Celtic Belfast qui visità el Windsor Park. A falta de deu minuts, i després de l’empat dels catòlics, centenars d’aficionats locals, amb la complicitat de la policia, envaïren el terreny de joc i agrediren als jugadors del Celtic. Vist i patit el terrible espectacle, la directiva es reuneix i decideix que, al final de la temporada, pleguen. Ells no, el club! Farts de tant d’odi i tanta violència, i no veient-hi cap possible solució, decidiren posar punt i final a la història del club. Abans de dir adéu fins mai més, el Celtic Belfast jugà uns últims partits amistosos: a Estats Units, contra la selecció escocesa –exhibiren una gran bandera irlandesa i guanyaren 2 a 1- i, finalment, el 17 de maig de l’any 1952, el comiat més bonic: Celtic vs Celtic. Guanyaren els irlandesos d’Escòcia 3 a 2. Amb els de Glasgow hi jugava un ex del Belfast (Charlie Tully) i Jock Stein.

Jock Stein? Junt amb els herois del Manchester United i del Liverpool (Matt Busby, Alex Ferguson i Bill Shankly), el millor entrenador escocès de la història. De jove, jugava a futbol i treballava a la mina. Quan fitxà pel Celtic ja havia deixat el pic, però encara fotia despejes. Anys més tard, després d’11 temporades de sequera al Celtic Park (el Rangers i també el Kilmarnock, el Dundee, el Heart i l’Aberdeen eren més forts que els irlandesos de Glasgow), tornà al paradís per seure a la banqueta. S’hi estigué del 1965 al 1978. Va marxar-ne amb 10 lligues al sarró, 9 d’elles seguides (del 66 al 74).

El títol de lliga 65-66 donà dret al Celtic a participar a la Copa d’Europa. Era la primera vegada. A les dues eliminatòries inicials deixaren fora al Zurich i al Nantes. A l’anada de quarts de final viatjaren a la Iugoslàvia del Tito per enfrontar-se a la Vojvodina, un equip de Novi Sad que venia d’eliminar a l’Atlètic de Madrid. Els escocesos van perdre 1 a 0. A la tornada, un gol a l’últim minut del capità Billy Mc Neill féu embogir el Celtic Park: era el 2 a 0 i el pas a semis. Qui els esperava a la cantonada de la final? El Dukla Praga. Un regal? No gaire. Van fer falta dues barraques de William Wallace (Wallace! Wallace! No és broma) per no viatjar a Txecoslovàquia quasi eliminats. Finalment, el 3-1 fou suficient. A la tornada, l’equip del ja molt veterà Josef Masopust (el Nedved de mitjan segle passat, Pilota d’Or 1962) no aconseguí ni marcar: 0-0 i bitllet cap a Lisboa.

25 de maig de 1967. Simpson, Craig, Mc Neill, Gemmell, Murdoch, Clark, Johnstone, Wallace, Chalmers, Auld i Lennox. Aquests foren els homes. Tots nascuts menys enllà de 50 km al voltant del santuari celta. Pels seus dorsals els coneixereu? No. Van disputar el partit més important de la seva vida i de la història del club sense números a la samarreta. Era la tradició del Celtic: res de tacar els colors. Fins el 1960 jugaren sense dorsal. Quan els van obligar a dur-ne, se’l van posar als pantalons. A partir de 1975, la UEFA els digué que ja n’hi havia prou de tanta tonteria: números darrere la samarreta com tothom i a callar. A la lliga escocesa van seguir amb la seva dèria fins el 1994.

Aquell Celtic del Jock Stein era un equip tan complet que fins i tot tenien el seu Messi. No era argentí. Era un altre fill dels suburbis de Glasgow. Parlem de Jimmy Johnstone, la puça Jinky. Només feia 1,57, però era una bala imparable. El número 1 del draft de la història dels Celtics. Defensà la samarreta verd-i-blanca del 61 al 75. Era tan bo que el mateix Stein digué d’ell que era millor que el més gran (l’Stanley Matthews). No tothom ho veia així: el menudíssim extrem del Celtic no guanyà mai la Pilota d’Or. El 1967 quedà tercer. El segon fou Bobby Charlton, el calbu d’or del ManU. Aquell any, el premi més desitjat anà a parar a mans del futbolista que més admirava el jove holandès volador. Un home que tota la vida defensà els mateixos colors (els de les Àguiles verdes, el Ferencváros): l’hongarès Flórián Albert.

A Lisboa, el rival era l’Inter de Milà d’Helenio Herrera. Els reis del catenaccio. Bicampions d’Europa (64 i 65). Ells eliminaren el Madrid que ja buscava la Séptima i a un altre temible rival de la inhòspita Europa de l’Est: el CSKA Sofia. Això sí, per tombar als comunistes, necessitaren un partit de desempat jugat a un lloc molt neutral: Bolonya.

Els italians tenien clar quina mena de partit buscaven. El de sempre: porteria a zero i ja tindrem la nostra. Potser els va arribar massa aviat: penal i gol de Sandro Mazzola (fill de Valentino Mazzola, el capità d’Il Grande Torino que morí a Superga el 1949) al minut 7. A partir d’aquell moment, el Celtic es desbocà. Anar-hi, anar-hi i anar-hi? Sí, però amb talent i criteri. Una allau de futbol ofensiu… sense gaire punteria: 40 xuts, 20 dels quals a porta. Ni la millor defensa del món pogué resistir el setge dels lleons de Lisboa: al minut 62, Tommy Gemmell, un súper lateral que atacava tota l’estona, fa l’empat. A 5 minuts del final, Stevie Chalmers tasta la glòria. Des d’aleshores, cada cop que es veuen, Billy Mc Neill (capità de l’equip i autor del xut que l’heroi desvià cap a barraca) sempre li diu lo mateix: t’odio. Jo volia fer aquell gol.

Si ens miréssim el partit sencer (a lo Maldini del Plus), veuríem que el Cruyff, el Guardiola, l’Obama i la Roja no han inventat res. L’exemple de Jock Stein i els seus homes demostra que abans del Dream Team, dels filòsofs i del tiqui-taca ja hi havia equips fets a casa que jugaven com els àngels. El gran dia, per motivar-los i treure’ls pors de principiant, l’entrenador els recordà que yes we can i els donà un consell: Sortiu i disfruteu. This is the day, this is the place. But we don’t just want to win this cup, we want to do it playing football and remember how we did dit. Just després d’acariciar l’Orelluda, l’Stein seguí garlant: There is not a prouder man on a God’s earth than me at this moment. Winning was important. We did it by playing football. Pure, beautiful, inventive football. Des de Liverpool, Bill Shankly, l’altre gran entrenador escocès del moment, el beneí: you’re immortal now.

Com defensaren el títol els campions? No gaire bé. El Dinamo de Kiev els deixà fora tot just començar. Allò sí que era una competició dura. Cap privilegi per ningú: a la primera eliminatòria ja et podia tocar un rival complicadíssim amb la tornada lluny de casa quan jugar a l’estranger volia dir derrota quasi segura, sobretot si travessaves el teló d’acer. El Manchester United aprofità l’ocasió per ser el primer equip anglès campió d’Europa: deu anys després del desastre de Munic (mig equip deixà la vida a l’avió), els Charlton, Stiles i Best –dirigits per un altre escocès etern, Matt Busby- guanyaren la final de Wembley gràcies a una pròrroga gloriosa: derrotaren 4 a 1 al Benfica.

Uns mesos després, el Celtic tornà a Europa amb ganes d’haver de sortir de l’illa uns quants cops. No van tenir sort amb el sorteig: d’aperitiu, el Saint Éttiene, aleshores un dels equips més brillants del continent. A França, 2-0. A la tornada, els gavatxots no pogueren aturar la màgia i el coratge del lleons del Celtic Park: 4-0 i que passi el següent. L’Estrella Roja de Belgrad. Al minut 39 de l’anada, 1 a 1. Al final del partit, els iugoslaus tornaren a casa amb un irremuntable 5-1. A quarts de final, un altre rival de tercera fila: el Milan. L’anada es jugà a San Siro. Festival: 0-0. A la tornada, els italianots profanaren el temple celta (0-1) i feren el pas decisiu per guanyar la seva segona copa d’Europa.

La final del 1970 es disputà al Giuseppe Meazza. Els equips de Milà no hi arribaren. El Feyenoord i el Celtic els prengueren el lloc. No fou un camí fàcil. A l’anada de la segona eliminatòria el Benfica s’emportà un 3-0 de la seva visita a Glasgow. A Lisboa, al minut 90, els locals empataren el duel. Decidí… una moneda. La sort va caure del cantó escocès. Després d’eliminar la Fiorentina a quarts, el Celtic topà amb l’equip més dur del futbol anglès: el maleït United. El Leeds United. A Ellan Road, 0-1. A la tornada, que no es jugà al Celtic Park sinó a Hampden (amb 136.000 persones mirant-s’ho; el partit amb més espectadors de la història de la copa d’Europa), els anglesos s’avançaren amb gol del granberru Billy Bremner però el Celtic acabà obtenint el pas a la seva segona final. I com va anar? Al minut 29, gol de Gemmell (ja havia marcat a la final del 67). Poc després empataren els de Rotterdam. A falta de tres minuts pel final de la pròrroga, l’Orelluda començà a marxar cap a Holanda per primera vegada: el Feyenoord fou campió abans que l’Ajax.

Fou un cop dur, però el Celtic es recuperà aviat d’aquella derrota. La Copa d’Europa 70-71 la començaren forts: Celtic 9 – KPV 0. K què? Kokkolan Palloveikot de Finlàndia. A la 2a eliminatòria, Waterford United (un minúscul equip irlandès) 0 – Celtic 7, amb hat trick de William Wallace. Al partit de tornada de quarts, derroten 1-0 a l’Ajax. No va ser suficient. A l’anada, no van poder fer gaire res contra el futbol total dels holandesos: 3-0. Fou la primera de les tres Orelludes consecutives que guanyaren els Cruyff i companyia.

A la següent temporada (71-72), amb un jove Kenny Dalglish que aniria convertint-se en un dels millors davanters del continent (i en el golejador del millor Liverpool de la història), el Celtic tornà a arribar molt lluny: a semis, on es trobà l’Inter. Vendetta pensaren els italians. Injustícia digué el poble futboleru. Escàndol clamaren els alemanys: l’Inter eliminà el Borussia Mönchengladbach després de perdre 7 a 1. Com s’entén això? La pallissa quedà invalidada perquè un jugador de l’Inter patí un cop de Coca-Cola al cap en aquell partit. Escarmentats, els italians afrontaren la repetició fent ús de la versió més extrema del catenaccio: se sortiren amb la seva (0-0), la gran exhibició esdevingué inútil i quedà frustrada per sempre més la possibilitat de viure un enfrontament Ajax-Mönchengladbach, els dos equips més brillants de la primera meitat dels 70. Sense el Borussia, aquella semifinal del 71 va anar així: a Milà, 0-0. A Glasgow, 0-0. John Deans i el seu penal fallat decidiren. A la final, la defensa de l’Inter no va poder evitar que el Johan fes dos gols.

L’última gran aparició del millor Celtic de la història als moments decisius de la Copa d’Europa fou a la temporada 73-74: a la primera eliminatòria es passejaren contra un altre exòtic equip finlandès (Turun Palloseura) i a semis s’enfrontaren a l’Atlético de Madrid. L’anada es disputà a Escòcia: 0 a 0. A la tornada, on els defenses del Patético es comportaren com bèsties assedegades de sang, els locals s’imposaren 2 a 0. A la final, el sabio de Hortaleza (sí, el Luis Aragonés Dilé al negro de mierda) marcà al minut 114. Semblava que Madrid tindria dos campions d’Europa, però no: al 119, trallassu d’Schwarzenbeck i el Bayern empata. Què va passar als penals? No se’n van fer. En cas d’empat, partit de repetició: els amics de Torpedo Müller 4 – El Pupas 0. Amb el Cruyff ja de blaugrana, el Bayern de Munic agafava el relleu de l’Ajax com a rei d’Europa: després d’aquesta Orelluda en vingueren dues més de seguides.

El 1977, 10 anys després del gran èxit del Glasgow Celtic, el trèvol de l’escut guanyà una fulla. De 3 passà a 4. I per què un trèvol com a emblema del club? És el símbol nacional d’Irlanda. No fa falta dir gaire res més. El 1978, Jock Stein se n’anà al Leeds. Hi durà 45 dies, 1 més que el Brian Clough. The Damned United, quin equip de tarats: van poder gaudir dels dos millors entrenadors de la història de Gran Bretanya, amb permís del duet Shankly-Paisley, i els van semblar poca cosa. Després de passar per Ellan Road, i de la decepció del Mundial 78 –quan els escocesos es pensaven que tenien equip per lluitar pel títol-, el líder del Celtic més triomfant fou elegit nou seleccionador d’Escòcia. Al Mundial del Naranjitu, un empat a 2 amb la URSS els féu tornar a casa. Camí del de Mèxic, a Cardiff, el 10 de setembre de 1985, Stein patí un atac de cor després de veure empatar (1-1) els seus homes contra Gal·les. No se’n sortí. Tenia 62 anys. El seu segon, un tal Alex Ferguson, el substituí.

Mentre el Celtic pasturava per Europa mostrant amb orgull la tricolor irlandesa, al país de l’altre Celtic –el desaparegut, el ja llegendari Belfast Celtic- es vivien dies de quasi guerra. El 1969 esclatà la batalla de Bogside: els veïns d’aquest barri catòlic de Derry es revoltaren contra la repressió de l’ocupant. L’exèrcit britànic va haver de desplegar 5.000 homes per aconseguir pacificar Londonderry (com en diuen els anglesos). Aquell mateix any, Belfast també va viure constants situacions de violència entre catòlics i protestants.

El 30 de gener de 1972 era dia de manifestació a Bogside. El motiu de la mobilització era la defensa dels drets civils per a tots els ciutadans de l’Ulster i, en particular, contra una llei segons la qual les forces d’ordre britàniques podien empresonar, sense judici previ, a qualsevol sospitós de formar part de l’IRA. 15.000 o 20.000 persones passejaren aquell diumenge per Derry en senyal de protesta. 13 d’elles moriren víctimes de les bales britàniques. Fou el Bloody Sunday.

Des del 1985, el Derry City no juga a la lliga que li tocaria: Londonderry forma part d’Irlanda del Nord, però l’equip de la ciutat no. Participa a la lliga d’Irlanda. És un símbol de l’anhel una illa, una nació, una lliga i una selecció. No som britànics.

El 1971 obrí portes Long Kesh, una presó. La universitat de la llibertat: tots els bons patriotes irlandesos hi passaren. El Gerry Adams també. Fou en aquest lloc, també dit Maze o els blocs H, on Bobby Sands i nou companys més iniciaren una vaga de fam que acabà tràgicament. La dama de ferro no tingué pietat d’ells: si es volen suïcidar, endavant. No els concediré res. Els deu moriren entre el maig i l’agost de 1981. Alguns dels presos de Long Kesh eren membres de diferents Celtic Supporters Clubs, les penyes dels irlandesos de Glasgow. Com que la vida i la pàtria els havien portat allà, decidiren crear el seu Celtic Supporters Club particular, el CSC Long Kesh: el de la presó on els tenien tancats. I és que els irlandesos futbolerus (del sud o del nord) ho tenien i ho segueixen tenint molt clar: la nostra selecció és Eire i el nostre equip és el Glasgow Celtic. En canvi, els ciutadans de l’Ulster que no se senten irlandesos sinó britànics tenen com a selecció la d’Irlanda del Nord i com a equip propi algun dels protestants de Belfast i, també, el Glasgow Rangers, l’enemic del seu enemic.

Entre els anys 1972 i 1975, la selecció d’Irlanda del Nord jugà els seus partits com a local a Anglaterra: a l’illa del trèvol hi havia massa tensió. 30 anys després, l’agost de 2002, poc abans del partit Irlanda del Nord-Xipre, Neil Lennon (actual entrenador del Celtic) va rebre greus amenaces: si jugues (s’havia d’estrenar com a capità), moriràs. Per què? Pels unionistes més ultres era el pitjor dels indesitjables: catòlic, jugador del Celtic de Glasgow i partidari d’una única selecció pels irlandesos.

La decisió del jugador fou plegar. Per ell, la temporada havia començat molt malament, però anà millorant: el març de 2003, a quarts de final de la Uefa, el Celtic es trobà el Liverpool en el duel you’ll never walk alone. Les aficions dels dos equips segueixen discutint qui fou la primera en adoptar com a himne del club la cançó popularitzada pels Gerry & the Pacemakers, amics dels Beatles, el 1963. A mi em convenç la història que expliquen els marmeis anglesos: diuen que als anys seixanta, a Anfield, abans de començar els partits, sonaven els 10 temassus del moment. L’últim era el número 1. Durant quatre setmanes seguides, el You’ll never fou la cançó prèvia al partit. Quan va perdre el número 1, el públic la reclamà tot cantant-la. I des d’aquell dia no han deixat de fer-ho.

En aquella eliminatòria tan musical, els irlandesos d’Anglaterra foren eliminats pels irlandesos d’Escòcia. El Celtic arribà a la final de Sevilla: Henrik Larsson marcà dos gols, però la victòria s’escapà a la pròrroga. El campió fou el Porto, un equip dirigit per un jove entrenador, José Mourinho, que l’any següent els portà a guanyar la Champions. L’11 de març del 2004 (l’11M), fou el Barça qui sortí a pasturar al Celtic Park. No era la Champions. Eren els vuitens de final de la Uefa. Era el primer any del Rijkaard. Nosaltres teníem el millor jugador de la història (el Ronaldinho, evidentment), però vam perdre 1 a 0 i ens van eliminar (0-0 a la tornada). Va quedar clar que si nosaltres som més que un club, ells són molt més que un club. Ahir, avui i demà, en la victòria i en la derrota, al camp, al pub o a la presó, el Celtic mai caminarà sol.

Sergi

Anuncis

10 comentaris to “Molt més que un club”

  1. Bravo!! Dues coses:
    Una. Al llibre del Ramon Usall (gràcies Sergi!) entre moltes altres històries fantàstiques explica també la de l’Esperance Sportive De Tunis un dels possibles rivals del Barça al Mundialet de clubs. Un equip de lluitadors anticolonials. Prefereixo aquest abans que els de Qatar.. Almenys tindrem una nova entrada del Sergi explicant-nos coses dels tunissians i les seves lluites.
    I dues. Mentre Bobby Sands (i altres homes de la manta) morien als Blocs H, alguns grangers arribàvem al món. És bastant colpidor veure la teva data de naixement en el diari personal d’un moribund sense esperança. No us perdeu la lectura de “Un dia a la meva vida”.

  2. Aviam quin dia fas uns monogràfics sobre història del futbol… Poc guapa l’entrada!

  3. Gràcies amics. Xavi, però si en faig cada dia! A classe, quan no sé què més dir o em fa mandra tornar a repetir com va anar la Primera Guerra Carlina o el regnat de l’Alfons XXXIV, acostumo a buscar refugi a Superga, a Kaiserlautern o a l’estadio Azteca. Però si insisteixes, et posaré deures. Com que s’ha de ser modern i bla, bla, bla, res de boli, apunts i llibre. Noves tecnologies a tope: un reportatge dels lleons de Lisboa.

    Si voleu escoltar -llegint els subtítols (en castellà) s’entén tot molt bé- els campions d’Europa del 67, http://www.canalplus.es/fiebre-maldini/otras-temporadas/2009-2010/

    L’enllaç no va directe a barraca: a la part inferior dreta de la pantalla veureu que diu pàgina 1 de 21. Heu d’anar a la segona. Un cop allà, envoltat d’altres reportatges, trobareu el resum de la final Celtic-Inter. Molt bo.

  4. Més fàcil. Aquest enllaç sí que va de cara a barraca: http://bit.ly/tLwYxA Final Celtic-Inter del 67.

  5. Gràcies Sergi! Un cop vaig anar a la botiga del Celtic i potser perquè era relativament recent l’eliminació del Barça a la UEFA però aquella eliminatòria era recordada com una de les grans gestes del club, tenien quadres, banderins, samarretes… gallina de piel…
    Poder veure el vídeo del plus després de llegir la gran entrada que has fet ha sigut força benparit.

  6. El Celtic no passa pels seus millors moments, però segueixen fidels a la seva història. Saben qui són i d’on vénen: http://www.as.com/futbol/articulo/uefa-expedienta-celtic-pancartas-ofensivas/20111219dasdasftb_14/Tes

  7. Fill de Derry, de jove jugava amb la selecció d’Irlanda del Nord. El 14 de juny (Espanya-Irlanda), el McClean serà un dels nostres.
    http://www.as.com/futbol/articulo/mcclean-recibe-amenazas-muerte-pasado/20120508dasdasftb_9/Tes

  8. Pagaria per tenir un professor d’història amb el que debatre de Celtics o PC Futbol (per cert, presumeixo de ser campió de la UEFA amb el Figueres de Nan Ribera). Un honor llegir articles d’aquesta qualitat, conèixer una mica més dels Lisbon Lions i deleitar-se amb els rocosos equips de l’est d’Europa dels anys 60-70. Endavant!

  9. El millor jugador del Celtic campió d’Europa era el menut Jimmy Johnstone. Era tant o més xupon que el Messi: http://www.canalplus.es/fiebre-maldini/videos/jimmy-johnstone/20121030plucanftb_4/

    7 anys després de la gran victòria, els irlandesos de Glasgow van quedar-se a un pas d’una altra final d’Orelluda. Els ho va impedir l’Atlético de Madrid amb un espectacle (lamentable) mai vist: http://www.canalplus.es/play/video.html?xref=20121002plucanftb_5.Ves

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s