El taló del rei

No fa gaire, el 23 d’octubre, el Manchester City va guanyar 1 a 6 a Old Trafford. El pitjor dia de la història del teatre dels somnis, va dir l’entrenador local. Em sembla que no té gaire bona memòria, sir Alex Ferguson: els seus darrers dies com a jugador (en un minúscul equip escocès, l’Ayr United) també foren els últims partits de Denis Law; llegenda de Manchester, única Pilota d’Or escocesa (1964), integrant de la Santíssima Trinitat (Best, Charlton i the King Law), botxí d’Espanya i culpable que un dels jugadors més elegants i brillants del món del futbol (el gran Dennis Bergkamp) es digui com es diu. No sabeu què va passar a l’última jornada de la Lliga anglesa 73-74? Doncs haureu de llegir fins al final. Només una pista: va ser més gravíssim que el tamudassu.

El màxim golejador de la història de la selecció escocesa (empatat amb un dels herois de l’enemic, Kenny Dalglish) va néixer a Aberdeen el 24 de febrer de l’any 1940. Fill de pescador, la misèria de postguerra són els seus primers records. El futbol era el gran amic (era un apassionat seguidor de l’Aberdeen), però no va tenir sabates de futbol fins a l’adolescència. Les hi va regalar un veí. Quan tenia 15 anys, el seu equip guanyà la primera lliga escocesa de la seva història. El seu somni de jove no es va complir: ningú de l’Aberdeen (ara és doctor Honoris Causa de la universitat de la ciutat) es va fixar en ell. Va ser el Huddersfield qui va donar-li l’oportunitat d’una prova. La primera impressió no va ser gaire bona: no havia vist mai ningú amb tan poques probabilitats d’arribar enlloc. Feble, escanyolit i amb ulleres. Què voleu que en faci d’aquest sagal?, va dir un dels primers entrenadors que se’l va mirar. Però van quedar-se’l. I ben aviat debutà a Segona: contra el Notts County, el club més antic del món (fundat el 1862).

L’entrenador que convertí aquell secanall en futbolista professional fou el famós Bill Shankly. Abans de fer del Liverpool un dels grans d’Europa, entrenà el Huddersfield entre els anys 1956 i 1959. No és l’únic coach de prestigi mundial que ha tingut aquest equip avui de tercera fila: a la primera meitat dels anys 30, l’Arsenal de Herbert Chapman (morí el 1934) era el millor equip del món. A la dècada anterior, aquest homenot donà dos títols de Lliga (23-24 i 24-25) al Huddersfield Town.

A finals dels 50, Manchester United i Liverpool es barallaren pel jove Denis Law, però fou el City qui se l’emportà: el març de 1960 va pagar-ne 55.000 lliures i el menut caçagols ajudà a salvar-los del descens. Aquell any, el guanyador de la Lliga anglesa fou l’actualment genspoderós Burnley. A la següent temporada, amb 19 gols, ja es consolidà com un dels millors killer del futbol anglès. Era el moment de fer el pas al… Torí: 110.000 lliures i cap a Itàlia a tastar el catenaccio. Només va durar-hi un any. L’estiu del 62 tornà a Manchester, però per vestir-hi de vermell. 115.000 lliures costà el bitllet de retorn.

El United havia viscut temps millors. Just abans del 6 de febrer de l’any 1958, les coses anaven força més bé: el dia anterior, l’empat a 3 al camp de l’Estrella Roja els havia donat el pas a semis de la Copa d’Europa. Molt pocs dels herois de Belgrad van poder enfrontar-se al Milan: un accident d’avió, a Munic, els ho impedí. 7 jugadors moriren allà mateix. Duncan Edwards, de només 21 anys, Pilota de Bronze l’any anterior i gran esperança del futbol anglès, morí 15 dies després. I dos companys més s’hagueren de retirar degut a les ferides i seqüeles del desastre. Malgrat tot això, el Manchester guanyà el partit d’anada d’aquelles semis. Allò sí que va ser una victòria èpica. La tornada fou una altra història: 4-0 i el Milan a la final. A Heysel, a la pròrroga, Paco Gento, l’home de les 6 Copes d’Europa (un exemplar únic al món), donà el títol (3-2) al Madrid. Mentrestant, Matt Busby, el primer entrenador escocès etern del Manchester United (del 45 al 71), treballava per reconstruir l’equip i el somni dels seus: amb els supervivents de Munic (The Busby Babes) i bons reforços, guanyar la Copa d’Europa.

Obviant –si és que es pot fer- l’últim partit de lliga que jugà Denis Law, el seu traspàs (tot i que aleshores eren molt diners) no resultà gens car al United: la primera temporada fou patiment (19ens, de 22, a la lliga) i una gran alegria (la Cup). Les següents anaren més bé: a la 63-64, els marmeis de Manchester quedaren segons darrere dels reds de Liverpool i Law es consagrà com una màquina de fer gols: 30 barraques en 30 partits a la Lliga, 11 més amb la selecció en només 7 partits i un total de 46 dianes (en 41 partits) en el conjunt de la temporada. The Lawman, deia la premsa. Tanta efectivitat i tanta espectacularitat –rematava de cap fent el salt del salmó i fou dels primers futbolistes a jugar-se la vida fent xilenes- obligaren la revista France Football a regalar-li la Pilota d’Or del 1964. Ell fou l’hereu de l’Aranya Negra (Lev Yashin), l’únic porter d’or de la història. Segon i tercer quedaren dos gallecs: Suárez i Amancio.

El 13 de juny del 1963, the King havia deixat clar que mereixia el guardó: gràcies a ell, Espanya es va vestir de dol i de ràbia. Va anar-hi, va jugar i Escòcia va guanyar 2 a 6 a la Roja franquista. Pocs mesos després, el 23 d’octubre, Anglaterra s’enfrontà a una selecció mundial que incloïa noms com Pelé, Di Stéfano, Yashin, Puskás o Eusébio per celebrar el centenari de la federació anglesa. Els locals s’imposaren 2 a 1. El gol dels millors jugadors del món el marcà Denis Law.

La Lliga anglesa 64-65 fou cosa de uniteds: el Manchester, amb 28 gols de l’escocès, sumà 61 punts. El Leeds també. El gol average general decidí: els homes de Busby quedaren campions. A la següent temporada foren vençuts pel Liverpool de Shankly, però el teatre dels somnis tornà a viure, tants anys després, dies de Champions: els dos primers rivals foren els conegudíssims HJK (finlandès) i el Vorwärts Berlín, un equip de la RDA que avui es diu Frankfurter Viktoria i que ja no juga a la capital alemanya sinó a l’altre Frankfurt, el de l’Oder, a tocar de Polònia. Els quarts de final foren més distrets: la sort digué… Benfica, un dels grans dels 60, amb el senyor Eusébio (Pilota d’Or 1965) com a gran estrella. A l’anada, 3-2 a Old Trafford. A Lisboa, el món començà a conèixer a un tal George, George Best. Un noiet de 21 anys que liderà l’exhibició dels anglesos: 1 a 5 i a semis. El Partizan de Belgrad era l’obstacle a superar: a Iugoslàvia, 2 a 0. A Old Trafford, sense the Best, el gol de Nobby Stiles (el Gattuso dels 60) fou insuficient. I a Madrid contents: sense haver de viatjar a l’Est, el Partizan els semblava més assequible que el Manchester. I així fou: a Heysel, el 1966, el Realísimo guanyà la seva sisena Copa d’Europa. Vasovic avançà els serbis, però els espanyols remuntaren amb gols d’Amancio i Serena.

El ManU començà la temporada 66-67 amb la idea de fer-se forts a casa. Tots els equips ho diuen cada any. Pocs ho aconsegueixen. La Santíssima Trinitat (el millor calbu de la història del futbol i Pilota d’Or 1966, Bobby Charlton; el Bunyu de l’Ulster, George Best; i Denis Law, el rei de l’àrea) i els seus companys compliren amb escreix: a fora van perdre 6 partits, però com a locals cap. Números suficients per guanyar el títol per davant del Forest preClough. Era la seva segona Lliga, però no la gran alegria de l’any: pel Denis, el millor dia fou el 15 d’abril de 1967. A Wembley, Escòcia s’enfrontà a Anglaterra. Es jugaven el British Home Championship (el 4 nacions de futbol): els campions del món van perdre 2 a 3. Law marcà un gol. El celebrà amb ràbia i alegria recordant què havia passat l’estiu anterior (el dia que Anglaterra guanyà el seu primer i únic Mundial, The King mostrà el seu amor a la Gran Bretanya dient m’han ben amargat la tarda aquests cabrons) i el mateix 15 d’abril de… sis anys abans, The Blackest Day: el 1961, Law va patir la golejada més humiliant de la seva carrera. Vestit d’escocès, va perdre 9 a 3 contra la selecció anglesa.

1968 és un número màgic pel Manchester United: deu anys després de l’accident de Munic, foren el primer equip anglès que aconseguí guanyar la copa d’Europa. Fou una gran temporada per a la ciutat, però ni de bon tros perfecte pels aficionats del United: la Lliga també es quedà a Manchester, però no al teatre dels somnis: per segona i darrera vegada fins ara (aquest 2012 pot caure la tercera), el City fou el campió. Va sumar dos punts més que el veí. Els 28 gols de Best (Pilota d’Or 1968) no foren prous. L’1 a 3 del City a Old Trafford decidí el títol. No sé si els red devils han oblidat aquest final no feliç. Pel bé de la seva salut mental, segurament han perdut moltes més estones revisitant el camí gloriós cap a Wembley: Hibernians, Sarajevo, Górnik Zabrze i Madrid. Què fàcil, no? Només quatre eliminatòries i a la final. Sí, però no. Contra els bosnis no van anar gaire sobrats i contra els polonesos i els amos d’Europa encara menys. Davant de quasi 80.000 persones, en una ciutat de 100.000 habitants (Chorzów), van haver de patir vint minuts de cagòmetru total: Lubánski, el gran golejador de la història del futbol polonès, marcà al minut 70 i el Manchester, sense el nostre Law, va haver de resistir fins al final. Devien ser una bona aventura aquells desplaçaments futbolístics de Guerra Freda al llunyà est.

I el Madrid a semis. A Anglaterra, gol de Best i no gaire res més. La tornada, per contra, va ser un festival de futbol: a la primera part, el Madrid va marcar quatre gols. Llàstima que un va ser en pròpia porta. El United, una altra vegada sense The Lawman (lesionat), començà la segona meitat eliminat. Potser quedaren impressionats per l’ambient que feien les 125.000 persones que omplien Chamartín, però els diables es van refer: el partit acabà 3 a 3. L’últim gol el féu Bill Foulkes, un venerable defensa de 36 anys -supervivent de l’accident d’avió del 1958 i participant en aquelles semis contra el Milan que el United afrontà amb mig equip al cementiri-, que jugà 685 partits amb el Manchester. Tota la vida jugant a futbol i només 9 gols. Aquest fou el darrer.

El 29 de maig de l’any 1968 el Manchester United visqué el plaer i els nervis de jugar la primera final de la Copa d’Europa de la seva història. Denis Law no: mirà el partit des de… l’hospital. Va patir gaire? Potser sí, perquè el partit es va fer llarg: va haver-hi pròrroga. La típica mitja hora de dubtes, por, imprecisions, cansament i tensa preparació pels penals? No. De l’empat a 1 a la golejada: Best marcà al minut 3 de la pròrroga, Brian Kidd (aquell dia feia 19 anys) just un minut després i el capità Bobby Charlton -als 30 anys i deu després del pitjor dia de la seva vida- marcà el seu segon gol de la final al minut 9 de la pròrroga. La sentència del títol i de l’MVP? Sí i no. El millor jugador del partit fou John Aston, el substitut del golejador escocès.

Denis Law fou el màxim golejador de la Copa d’Europa 68-69, però el Manchester no va poder revalidar el títol: els eliminà el Milan de Nereo Rocco, un dels grans ideòlegs del catenaccio. A San Siro, 2-0. A Old Trafford, Santíssima Trinitat a l’atac, barraca del calbu d’or al minut 70 i gol (fantasma) de Law que empata l’eliminatòria però que no puja al marcador. Cada cop que me’l miro, més endins veig la pilota, segueix dient l’escocès. Abans, amb un cop de puny amb molta (mala) traça, havia fet volar dues dents d’un antic company del Torino (Roberto Rosato). L’últim rei d’Escòcia no ha oblidat aquell no gol que el va deixar sense la possibilitat de poder viure, fora de l’hospital, el partit més desitjat. A la final, en un Bernabéu mig buit, els italians s’imposaren 4 a 1 a l’Ajax. Pierino Prati féu un hat trick (només ell, Puskás i Di Stéfano han marcat tres gols en una final de Champions), però la Pilota d’or de l’any se la quedà el seu company Gianni Rivera, un d’aquests enganches o trequartistes màgics (tipus Totti, Baggio, Del Piero o Zola) que molt de tant en tant neixen a Itàlia.

A la Lliga, la temporada del Manchester encara fou molt més nefasta: només dues victòries lluny d’Old Trafford, onzens a la classificació i títol pels cabrons del Leeds. Aquests mals resultats no alteraren els plans d’uns pares tossuts: el 10 de maig de 1969 va néixer un nen que hauria d’haver jugat al Barça. Ens ho hauríem passat més bé. Dennis Bergkamp és el seu nom. Es diu així perquè Denis Law era l’ídol del seu pare. L’holandès té dues n en lloc d’una solitària a lo Law per culpa del funcionari de torn: va dir que un nen dels Països Baixos no es pot dir Denis perquè sona igual que Denise, un nom de noia. Finalment, el dolç infantó va ser batejat amb dues n ben masculines i apa, a fer màgia.

I arriben els 30 anys de Law i la dècada dels 70 i el Manchester va caient en la mediocritat de la zona mitja, lluny d’Europa i de l’Everton, l’Arsenal, el Derby County, el Liverpool i el Leeds, els equips que guanyaren la Lliga anglesa del 1970 al 1974. Els Pilota d’Or de l’equip s’anaren fent grans o dimitiren i el United no va saber trobar bons recanvis. A la temporada 72-73 la grisor començà a fer por: derrota per 5-0 al camp del Crystal Palace, el pou del descens massa a prop (18ens) i l’home gol només troba porteria un cop. A final de temporada li diuen adéu, moltes gràcies. Té l’edat de Cristu. Plega? No. Canvia de samarreta, però no de casa: 12 anys després torna al City.

Amb l’altre Manchester no és titular indiscutible, però, com diria el Pep, dóna molt a l’equip: entre d’altres coses, 9 gols en 24 partits. I oju que ens acostem a l’increïble final del conte. Guionistes i novel·listes, ja podeu anar plegant: la història i la prosaica realitat sempre us superaran. Si la temporada anterior havia sigut dolenta, la 73-74 encara fou pitjor pel United: sense Santíssima Trinitat, Old Trafford convertit en un camp molt assequible pels rivals i quin últim partit de Lliga, senyors: el teatre dels malsons rep al rei Law vestit de blau. United-City. Els locals necessiten guanyar –i que altres resultats els siguin favorables- per… no baixar! Era el primer cop que tres equips queien directament al pou del descens i el Manchester United va triar un mal any per tenir la temporada dolenta.

Els diables vermells no marquen ni semblen capaços de fer-ho. Els veïns no s’hi juguen res (o més que mai), però no paren d’anar-hi. La pilota arriba a l’àrea dels condemnats i un toc de mestre sentencia: Denis Law, mite del Manchester United, fa un golàs que envia el seu equip de tota la vida a Segona. Quin moment. Potser és la gran imatge del futbol anglès del segle passat: veient la pilota passar per allà, fa el que ha de fer. Manen l’instint i el talent. Un cop s’adona del que ha fet, no sap ni on mirar. El feliciten, però no ho celebra. Camina, però no sap on va. El partit queda aturat per invasió de camp. Quan torna l’ordre, l’heroi fet botxí demana el canvi. Aquell fou el seu últim gol. De partits encara en va jugar tres més: als 34 anys, per fi va poder debutar en un Mundial. Escòcia no va perdre cap partit a Alemanya (RFA) 74, però van quedar eliminats a la primera fase: la victòria contra Zaire (2-0) i els empats contra Brasil (0-0) i Iugoslàvia (1-1) no foren suficients.

El talonassu de Law fou molt dolorós pel Manchester United, però Old Trafford només va haver de patir partits de Segona una sola temporada. Els títols es van fer esperar més. Farts de veure passar lligues i més lligues sense opcions a res, el 1986 van contractar un entrenador escocès que havia conduït l’Aberdeen (l’equip del petit Denis) a viure la millor etapa de la seva història: a la primera meitat dels 80, 3 lligues, una Recopa (derrotant el Madrid a la final) i una Supercopa d’Europa.

El deixeble de Busby i Jock Stein va trigar set anys a donar una Premier als red devils, però encara jeu a la seva butaca del teatre dels somnis. No gaire lluny, a l’entrada del camp, una estàtua homenatja als tres homes que lideraren al ManU més brillant i emotiu. Eren i sempre seran The United Trinity: Best, Charlton i, al bell mig, Denis Law, el traïdor més estimat.

Sergi

Advertisements

5 comentaris to “El taló del rei”

  1. Collons Sergi, no seria més pràctic que ho enregistressis i així només ho hauríem d’escoltar?
    M’ho he llegit i que sapigues que m’agrada la utilització de la paraula marmei per definir els colors dels reds, clar que sí!

  2. I el rellotge es va aturar: el 6 de febrer de l’any 1958, quan passaven 4 minuts de les 3 del migdia, el Manchester United dels Busby Babes quedà destruït a Munic. Deu anys després, amb supervivents com Bobby Charlton, Bill Foulkes o el mateix Matt Busby i jugadorassos del nivell de Denis Law i George Best, campions d’Europa.

    Si voleu veure jugar al cinquè Beatle o analitzar el no gol del rei Law que deixà fora el United de la final de la Copa d’Europa del 69, Fiebre Maldini. Del Best en van parlar el 23 de gener. El Man U – Milan el trobareu als reportatges del 5 de desembre:
    http://www.canalplus.es/fiebre-maldini/videos/

  3. Aquest dilluns 20 de febrer, a can Fiebre Maldini van parlar del tercer home de la United Trinity. Supervivent del desastre de Munic, campió d’Europa deu anys després, Pilota d’Or i guanyador del Mundial 66, ell és l’MVC: Bobby Charlton, el millor calbu de la història del futbol. Si mireu el reportatge, oju: ha de xutar un córner i no sap si agafar-s’hi amb la dreta o amb l’esquerra.

  4. Per culpa del Cristianu, avui al Marca parlen dels 10 millors talonassus de la història. No tenen pas mala memòria: no s’han descuidat el Law i la seva barraca menys desitjada.
    http://www.marca.com/2012/02/27/futbol/1330358619.html

    Com diuen els savis, el fútbol a veces te quita y a veces te da: aquest cap de setmana, els del Milan s’han queixat molt per un gol fantasma contra la Juve que l’àrbit no va veure. No van pas garlar tant el 1969 quan un no gol d’aquests (l’havia fet el Denis Law) els donà el pas a la final de la copa d’Europa. Al final del partit contra la Vecchia Signora, el Conte (l’entrenador de la Juventus) i el Galliani (el Gaspart del Milan) es van dir de tot de viva veu i via twitter. Quan ja no sabia com més insultar-lo, el Conte va tallar la conversa amb un solemne “calla ja, calbu”.

    • Aquest el Conte encara és un principiant i ha d’aprendre molt de la vida. Tothom sap que, a l’hora d’insultar, l’opció correcte és: “calla ja, calbu de merda”.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s