Campions d’hivern

El primer any que vam jugar a Osona ens vam fotre els torrons vestits de líders. Cinc anys després, l’últim partit abans de Nadal va ser bastant més trist: mentre el Barça es menjava el Santos a la final del Mundialet, uns quants de nosaltres pasturàvem per Caldes de Montbui mastegant una nova derrota. Quina tardor, senyors: 11 desastres, 2 empats i una miserable victòria. Més bé vam començar la temporada 2006-2007, la primera de l’Olvan a Segona Regional.

El 17 de setembre de l’any 2006, l’Olvan va debutar a la segona pitjor categoria del futbol català rebent al Seva. Em va costar molt fer-me un lloc a la convocatòria? No massa. Molta il·lusió, però només érem 13. L’immens Coma a la porteria, Martí Barcons i Monti fent quilòmetres als laterals, Marcel i Piru passant l’escombra, la dalla i la falç a l’eix de la defensa, Pep Galisteo a lo Popescu, el Sebas repartint… de tot des de la posició de mig-mig (com dèiem abans), el Xavi dels Països Berguedans (el Moi) desplaçat a la dreta, Sergi la bala flexible a l’esquerra, Russi d’enganche i el Torra d’ariete. Aquest va ser l’onze titular. L’anar-hi, anar-hi i anar-hi i els gols marmeis van decidir: hat trick del killer dels que mai guanyaran el torneig d’Avià, barraca del Sebo i 4-1 al final del partit.

El primer desplaçament ens va portar fins a Sant Bartomeu del Grau. Partidàs: pluja, terreny de joc enfangadíssim, despejes despejes i més despejes i 0-3. Quin xoiu la 2a Regional, no? No gaire. No vam tornar a guanyar fins a la vuitena jornada: 0-2 a Sant Pere de Torelló. No hi vaig anar. Lesió al bíceps femoral? Viatge romàntic amb aquella nòvia tan guapa que tenia? Tancat a casa estudiant? Cap de setmana de kaliborroka? Apartat de l’equip per indisciplinat i problemàtic? No, era a la Torre; a la torre de l’amo de Viladomiu Nou explicant històries de les colònies. Encara em dolen tots els partits que em vaig perdre aquell any per culpa de la feina.

A la novena jornada ens va visitar el Tona, líder imbatut. No sé si els va agradar el poble, però van tornar a cap la plana de Vic amb la primera derrota (3-1) de la temporada. Aquest triomf ens va donar alegria, confiança i moltes ganes de futbol. Poc després vam anar al camp del tercer, el Torelló, i vam guanyar (1-2) remuntant als últims minuts. El 17 de desembre, a la Gleva, vam disputar el darrer partit abans de l’aturada nadalenca: 1-2 i en mirar la classificació (28 punts, producte de 8 triomfs, 4 empats i només dues derrotes) vam veure que anàvem líders empatats amb el Tona, avui un dels equips punters de 2a… Catalana.

Aquests últims mesos han sigut més tristos: després de quatre temporades revisitant bonics paratges com la Balconada, la Pirinaica, la font dels Capellans, Can Trias o Can Parellada, vam rebre amb satisfacció la inesperada notícia que tornàvem a la bella Osona, però no vam preparar gaire bé l’inici de la lliga: només dos partits de pretemporada i massa entrenaments amb menys de deu jugadors.

La primera jornada i la primera derrota foren a Moià (4-3). Els següents partits també acabaren amb resultat ajustat (2-2 amb l’Ametlla del Vallès, 3-2 amb el Rodenc o 2-1 a Gurb), però sumant poc o gens. L’afició va haver d’esperar fins el 16 d’octubre, quan ens va visitar el Vic Riuprimer, un dels equips més forts de la lliga, per veure la primera victòria (1-0). Aquesta vegada, el triomf de prestigi no se’ns va posar massa bé: a la següent jornada, la gran desfeta: 8 a 0 a la Garriga. I encara sort. Fins al final vam pensar que el pitjor malson del futbolista –que te’n cardin un per cada un- passaria a ser la nostra dura realitat. Malauradament, aquell no fou l’únic mal dia de la temporada. Hem patit altres resultats nefastos: 6-0 a Sant Feliu de Codines (0-0 al descans) i imperdonables punxades a casa (2-3 amb el Tona… B! o 1-3 amb el Calldetenes) que ens obligaran a remar fort fins al final.

Total, que vam acabar el 2011 amb 5 miserables punts (penúltims, empatats amb l’últim) de 42 possibles. Mai no havíem començat i continuat tan malament. Per què? Què ho fa? Què ens passa? Quina explicació té? Molts dies hem comentat aquests interrogants. Les lesions i anar justos de gent, en defensa som un coladeru, falta de confiança, errors puntuals, en aquest grup hi ha més nivell, massa enamorats (teoria Sebas), molts partits sense l’home gol de l’equip… són alguns dels motius o excuses que solem dir quan analitzem les raons del problema. Jo n’hi afegiria un altre de bastant evident: els altres equips juguen o intenten jugar més (tocant-la més, fent menys ús del botó despeje) que nosaltres. Es nota que som els únics amb camp de sorra.

Els altres se senten molt més còmodes amb la pilota que nosaltres. I de tant tenir-la, ens acaben creant moltes ocasions per mèrit seu o errors nostres. Això no és nou d’aquest any, però mai havia sigut tan exagerat. O potser és que estàvem massa acostumats al miracle continu: entrenant menys que tots i jugant a no gaire res, les temporades han anat passant mirant més amunt que avall.

Però no ens posem dramàtics. La gràcia del tema és que, malgrat tot, el miracle pot continuar. Serà més difícil que mai, però tenim temps i ganes de fer-ho. No ens avorrirem. Aquesta vegada la temporada no se’ns farà llarga per falta d’estímuls. El gran repte ens ha de fer córrer fins al juny. De moment, ja hem començat a caminar. Gairebé 3 mesos després, el 8 de gener vam tornar a guanyar: 3-0 contra el Centelles. La clau va ser el revulsiu tàctic dissenyat per l’equip tècnic: deixar al banquillu l’home que més minuts havia jugat des de l’inici de la temporada. El que (quan no es retira) juga molt perquè no falla mai: l’Oleguer Gabri de l’Olvan. Aquest diumenge, com que tornàvem a ser deu i el calbu, vaig tornar a l’onze titular. Ens vam llevar bastant d’hora i vam aconseguir el primer punt de la temporada lluny del Patatal: 3-3 a Santa Eugènia de Berga.

A partir d’ara, simplement hem de limitar-nos a no seguir l’exemple de fa 5 anys: contents amb el liderat i il·lusionats amb la possibilitat d’acabar la primera volta com a campions d’hivern, vam dedicar alguns vespres nadalencs a entrenar. La constància i l’esforç no tenen sempre recompensa: l’any va començar fatal. El 7 de gener del 2007, el Municipal Manel Muntada va deixar de ser inexpugnable. El Calldetenes, un equip de la zona mitja-baixa, va guanyar 1-2 al camp del líder, un terreny de joc on, en partit de lliga, l’Olvan encara no havia perdut mai. El cap de setmana següent, una altra derrota dolorosa: 4-3 al bonic camp d’herba (natural) de Borgonyà. I a continuació ens van visitar els de l’aigafreda, el Chelsea (ara en diríem el City) de la Segona Regional. Va ser un partidàs (eren molt bons i nosaltres vam jugar realment bé), però vam perdre 1 a 2. Adéu trofeu Apertura, adéu somnis de 1a Regional.

Va ser un gener dur: amb aquelles tres derrotes seguides, entrenar a -5ºC va començar a perdre sentit. La segona volta es va fer llarga des del principi: a casa vam perdre amb equipets com el Sant Bartomeu, la Gleva o el Borgonyà; a Tona (els campions) vam patir la derrota més honorable de la temporada (3-2 i vam parlar de robu); tampoc vam poder guanyar el derbi (1-0 a Prats de Lluçanès); a Moià ens en van fotre 5 (a 3) en un partit on vaig començar fent d’Oleguer (lateral dret) i vaig acabar d’extrem esquerre a lo Zentren; i per acabar la temporada, l’Aiguafreda, un equip que s’havia de menjar el món i que ja no existeix, ens va regalar un cabasset amb 6 gols.

En els últims 20 partits de la primera temporada a Segona només vam fer 16 punts. Aquest any n’hem de fer 30. De moment, en portem 4 en 2 partits. Costarà, però podem. Ells segurament no ens hi volen –així dirien adéu a la sorra i a nosaltres, els més killus i indesitjables d’aquest grup de bona gent-, però ens hauran de tornar a suportar. A la temporada 2012-2013, al grup d’Osona de la Tercera Catalana hi jugaran l’Olvan i 17 bandes més.

Sergi

5 comentaris to “Campions d’hivern”

  1. Quina emoció reviure la temporada 06-07. Va ser mooooolt gran!!!
    Oi tant que sí que mantindreu la categoria!!
    Endavant Olvan!!!

  2. Ets un poeta!

    Som-hi!

  3. GRAN MOLT GRAN JUVENIL PELL DE GALLINA AL LLEGIR-LO! Ets un CRACK DINS I FORA DEL CAMP

  4. quins anys …. uffffff

  5. Potser no ens voldran al grup d’Osona, però serem a Tercera Catalana. Per Nadal ho vèiem molt difícil, però ho hem aconseguit: els 30 punts del 2012 ens han salvat. Finalment, baixen a 4a l’Ametlla del Vallès, el Centelles i el Calldetenes. Aquest últim equip ha pagat la seva culpa: al seu camp em vaig fer un autogol que quasi ens condemna i, cinc anys enrere, van ser la primera banda de la història capaç de derrotar l’Olvan al Patatal Manel Muntada.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s