Els dies perduts

Un dia sense futbol és un dia perdut, deia. Per això no es deixava eliminar mai: tres finals de la Copa d’Europa i una del Mundial des del banquillu; ordenant i despejant, un pilot de títols de lliga i tercer de la Copa del Món del 54 defensant, amb ungles i tacs, els colors del seu país. Tot ha valgut la pena i no em penedeixo de res, digué abans de marxar. Si realment les seves paraules eren sinceres, no se m’acut una sentència més favorable pel dia de l’autojudici final.

Aquest brillantíssim currículum encara té més mèrit si ens fixem en els exòtics equips –vist des d’ara- amb els quals va alçar tantes copes: va guanyar l’Orelluda amb el Feyenoord i l’Hamburg; va tocar-la sense poder acariciar-la del tot amb el Bruges; només el trident Menotti-Kempes-dictadura argentina va impedir que la mandarina mecànica (el futbol total de l’Holanda de Cruyff… sense el Cruyff) guanyés el Mundial 78 i, anys abans, a l’Europa de postguerra, jove i vestit de curt, féu tremolar la dictadura madridista i es guanyà un lloc, al costat de gent com Sindelar, Panenka, Krankl, Herzog o Polster, a l’onze d’or de la història d’Àustria i del Rapid de Viena. Parlem d’un gran jugador de futbol i del primer entrenador que aconseguí guanyar la copa d’Europa amb dos equips diferents. El camp on la Roja aconseguí l’Eurocopa 2008 i on l’Ajax alçà la seva última Champions honora el seu nom. Es deia Ernst Happel.

Fill de la capital austríaca, debutà amb el Rapid de Viena als 17 anys (el 1943), en plena Segona Guerra Mundial i quan Àustria era un simple regió més d’aquell Reich dissenyat per durar mil anys. Va haver de morir Hitler, que acabés l’Holocaust i que comencés la Guerra Freda per poder celebrar el seu primer gol. Era defensa, però l’espera es va fer igualment llarga: fins al curs futbolístic 48-49, zero barraques. Poc abans de marxar al Racing de… París, disputà el seu primer Mundial: el del miracle de Berna.

A la primera fase, Àustria derrotà a Txecoslovàquia (5-0) i a Escòcia (1-0) i bitllet cap a Lausana, on el 26 de juny de 1954 s’enfrontà contra els amfitrions. No ho he mirat, però deu ser el partit de quarts de final d’un Mundial amb més gols: al descans, Suïssa 4 – Àustria 5. Al final, derrota dels locals per 5 a 7. M’agradaria saber què va dir l’entrenador dels suïssos just després de la desfeta: es deia Karl Rappan, era austríac i la història del futbol explica que el catenaccio és un invent seu que als anys 60 adoptaren i perfeccionaren, des de Milà, Nereo Rocco i Helenio Herrera. Més satisfet devia quedar del seu equip i de la seva pissarra setze anys abans, al Mundial de França del 1938, quan la Suïssa de Rappan (l’austríac amarrategui només tenia 32 anys) s’enfrontà a l’ambiciosa Alemanya que acabava de fer-se seva Àustria (Anschluss) i que aspirava a arribar a la final, a saludar a l’odiat públic francès amb un impetuós i desafiant braç enlaire i a demostrar la superioritat de la raça ària al món sencer. Però no: a la primera ronda, Alemanya 1 – Suïssa 1. A la repetició, l’Alemanya de Hitler va perdre 4 a 2. L’entrenador culpable de la terrible humiliació era Sepp Herberger, el mateix que, sense les pressions i les presses del Führer, conduí la RFA a derrotar als invencibles hongaresos a la final del 54 després d’eliminar a semis, 6 a 1, als cosins austríacs.

Després de dues temporades pasturant per la zona mitja-alta de la lliga francesa, l’estiu del 1956, als 30 anys, Happel tornà a casa: al Rapid de Viena. L’1 de novembre va debutar a la copa d’Europa: 100.000 persones i el primer campió de la competició l’esperaven a Madrid. Amb dos gols de Di Stéfano, el Realísimo s’imposà 4 a 2. Dues setmanes més tard, al Prater de Viena, davant de 60.000 espectadors, el veterà defensa féu el partit de la seva vida: marca al minut 18, hi torna al 38 i dos minuts després fa el tercer. Increïble. Impressionant. Al descans, 3-0 i sorpresón: el Madrid eliminat. No, malauradament no. El de siempre, la Saeta Rubia, va fer el 3-1 en un segundo tiempo heroico del Madrid –els blancs van jugar amb deu, per lesió, des del minut 7 de partit: en aquella època no es podien fer canvis- i tornem-hi: el 13 de desembre, Madrid-Rapid al Bernabéu. Per què van jugar al camp menys neutral de tots? No ho sé. Els locals feren dos gols abans de la mitja hora de joc, Happel fou expulsat i els austríacs quedaren eliminats. La final també es disputà a Madrid (!?): amb gols de Di i Gento, els espanyols s’imposaren a la Fiorentina. A la següent Copa d’Europa (57-58), el Rapid de Viena tampoc estigué gaire de sort amb el sorteig: per començar, el Milan. 4 a 1 a San Siro i 5 a 2 –Sensacional victoria, digué el Mundu- al terrible Prater. El desempat es jugà a Zuric: Happel marcà de penal l’1 a 1, però els italians acabaren vencent 4 a 2. El Milan acabà arribant lluny, molt lluny, aquell any: fins a la pròrroga de la final, on decidí un gol de Gento (3-2).

L’última temporada d’Ernst Happel com a jugador fou la 58-59. La començà poc després del Mundial de Suècia, on Àustria no pogué donà la sorpresa en un grup massa dur: els rivals eren Brasil, Anglaterra i la URSS, possiblement les tres seleccions més potents del moment. Contra els que acabaren sent els campions, en un partit on el senyor Happel jugà de titular però els jovenets Pelé i Garrincha no (el seleccionador encara no confiava gaire en ells), Àustria va perdre 3 a 0. Contra els soviètics liderats per l’Aranya Negra, i amb Happel a la barra, la derrota fou per 2 a 0. Finalment, en el seu últim partit en un Mundial, Ernst i els seus empataren a 2 contra la selecció anglesa, on hi havia gent com Bobby Robson o Johnny Haynes, el millor passador que he vist mai (paraula de Pelé) i llegenda del Fulham. A la banqueta hi tenien un tal Bobby Charlton, un noiet de 20 anys que pocs mesos abans havia vist morir vuit companys seus en aquell accident d’avió a Munic.

Ernst Happel penjà les botes el 1959. Tenia l’edat de Cristu. La seva última temporada fou la més golejadora de la seva carrera (7 barraques), però no es va poder acomiadar marcant un últim gol a la Champions: en el seu darrer any com a futbolista professional, el representant austríac a la competició monopolitzada pel Madrid fou el Wiener Sport Club. Una banda? Ara sí, però a finals dels 50 no: l’1 d’octubre de l’any 1958, la Juventus visità Viena. A Torí havien quedat 3-1. A la tornada, Wiener 7 – Juve 0! A continuació, els austríacs eliminaren al Dukla Praga de Masopust, un dels grans de l’Europa de l’Est. A quarts, el Wiener s’enfrontà al Madrid: al Prater, 0-0. A Espanya, 1-0, 1-1 i 7 a 1 al final. El Di en va marcar 4. No es podia esperar menys d’un fill del barri Barracas de Buenos Aires.

Quina festa aquells quarts de final de la copa d’Europa del 59: a Amsterdam, en partit de desempat, el Karl Marx (un equip de la RDA) jugà contra els Young Boys suïssos. Va perdre l’equip del profeta comunista. A semis, el Madrid s’enfrontà contra el seu gran rival. El Barça? No, l’Atlético. A l’anada, 2 a 1 a favor dels blancs. Al Metropolitano, lo quasi mai vist: el gran Madrid de les Champions en blanc i negre es queda a zero. Els Gento, Rial, Kopa o Di Stéfano no són capaços de fer cap gol i perden 1 a 0. El partit de desempat es jugà a la Romareda. Guanyà el Madrid 2 a 1. A la final, ja era la quarta seguida, el vençut fou l’Stade de Reims (2-0).

Després de no haver fet res més que jugar a futbol, a què va decidir dedicar la resta de la seva vida l’Ernst Happel? No sé si ho tenia clar des d’abans de retirar-se, però el fet és que passà els últims trenta anys de la seva vida a la banqueta. A lo Clemente, D’Alessandro o David Vidal, contractats una vegada i deu més per buscar miracles d’última hora? No. Va ser tan bon entrenador que avui ningú recorda que de jove havia sigut un gran defensa. I si com a central era dur, al vestidor encara més: als seus jugadors els recordava el primer manament que li havia ensenyat el seu mestre –no tinguis por, Ernst i també els hi deixava clar què esperava d’ells: esforç, esforç i més esforç i disciplina, disciplina i més disciplina. No volia que els seus homes se sentissin intimidats i empresonats, però també deia que, per fer bé la seva feina d’entrenador, un parell de rocs a mà sempre van bé.

El quasi botxí de l’imparable Madrid de la segona meitat dels 50 aprengué l’ofici d’entrenar a La Haia. Hi arribà als 36 anys i en marxà, poc després de donar a l’ADO Den Haag el primer títol de la seva història (la copa d’Holanda 67-68), amb 42. Durant la seva estada a la ciutat que acull la seu del govern holandès féu de l’ADO un habitual de les primeres posicions de la lliga dels Països Baixos. Resultats suficients per fer el salt a un gran. I així fou: després del maig del 68, se’n va a Rotterdam.

Malgrat tenir com a rival a un Ajax que estava a punt d’irrompre com un dels millors equips de la història del futbol, el Feyenoord d’Ernst Happel guanyà l’Eredivisie 68-69. A la següent temporada, l’equip de l’austríac només va perdre un partit de lliga, però els campions foren el Cruyff i la seva colla; un equipàs contra el qual no es toparen a la copa d’Europa. A l’Orelluda 69-70, el Feyenoord defensà l’orgull holandès força bé: a la primera ronda van escombrar (12-2 a l’anada) al KR islandès. A continuació es trobaren el Milan, el vigent campió. L’anada es jugà a San Siro: 1 a 0. A la tornada, remuntada que a Rotterdam encara no deuen haver oblidat (2-0) i endavant Feyenoord. A quarts, el rival semblava més senzill (el Vörwarts Berlín), però va fer falta el mateix tipus d’èpica. La tornada de les semis també fou un 2-0 al De Kuip, però a l’anada no va haver-hi derrota: 0-0 contra el Lègia de Varsòvia.

La final fou a San Siro. El rival el Celtic de Glasgow, campió tres anys abans. Un equip on tothom era escocès i que comptava amb un golejador llegendari: Wallace! Wallace! Wallace! William Wallace. Tommy Gemmell, un dels herois del 67, féu el primer gol. Dos minuts més tard, al 32, empata el Feyenoord amb gol de Rinus Israël, capità de l’equip. I no gaire res més. Un suec, Ove Kindvall, acabà decidint el partit al minut 116 a favor dels… holandesos. El Mundo Deportivo titulà ¡¡Sorpresa!! El Feyenoord, campeón de Europa con un merecido triunfo. Van Duivenbode, Moulijn, Wery, Van Hanegem o Wim Jansen (entrenador del Celtic quasi trenta anys després) eren alguns jugadors (desconeguts tots) d’aquell Feyenoord que gosà ser campió d’Europa –mostrant el fútbol del mañana, segons el cronista del Mundu- abans que el gran Ajax. Deu ser difícil mesurar estats d’emoció i felicitat, però segur que, aquell 6 de maig, un dels més tocats era Graafland, el porter: tenia 36 anys i aquell fou el seu últim partit.

La temporada 1970-1971 començà com un bell duel entre l’Ajax i el Feyenoord, enemics per sempre, per veure qui era el millor equip d’Europa. En territori Orelluda, la partida va durar molt poc: els de Rotterdam defensaren el títol quedant eliminats a primera ronda contra l’Uta Arad, un equip de Romania: 1-1, 0-0 i adéu. L’Ajax va anar seguint el seu camí i a semis es trobà l’Atlético. A Madrid, gol de Jabo Irureta i res més. A Amsterdam, 3 a 0. El rival de l’Ajax a la final de Wembley fou el Panathinaikos de l’heroic Aristidis Kamaras: a l’anada de les semis marcà l’únic gol dels grecs contra l’Estrella Roja (4-1). A Atenes, hat trick i alegria desbordada. Malgrat els no gols del Johan (no va marcar en cap dels últims partits de la competició), l’Ajax rellevà al Feyenoord com a campió d’Europa. A la Lliga, en canvi, el títol fou pels de Rotterdam. I la Intercontinental també: empataren a 2 a Argentina contra Estudiantes de la Plata i a casa els derrotaren 1-0.

Després de la primera, en van caure dues més: abans de 1970, l’Ajax no tenia cap copa d’Europa. El 1973 ja era tricampió. A la temporada 71-72, quan els d’Amsterdam i Rotterdam estaven empatats a una Orelluda, Ernst Happel intentà que els de la ciutat portuària tornessin a superar als de cal barri roig. No va poder ser: van eliminar a l’Olympiakos de Nicòsia (8-0 i 0-9 a Xipre) i al Dinamo de Bucarest, però van tornar vençuts de Lisboa: Feyenoord 1 – Benfica 0 al De Kuip i 5-1 a Portugal. Al final de la temporada següent (la 72-73), l’entrenador austríac marxà d’Holanda. Per què? Algun directiu il·luminat va decidir fer fora a l’home que féu del Feyenoord el millor equip d’Europa? No. Va plegar ell. Per un tema de feeling, que diria el Pep: Hem viscut tantes coses que he de parar. Quan es guanya tant, la disciplina se’n ressent. Ens fem massa amics. Guanyem i plorem, riem i patim junts. I això no pot durar molt.

On anà? Al Sánchez Pizjuán, un camp de Segona Divisió. Segurament fou la seva pitjor experiència com a entrenador: mentre l’home que li havia amargat els seus últims anys a Holanda feia renéixer l’alegria a can Barça (parlo del Cruyff), ell tenia la missió de tornar el Sevilla a Primera. No va acabar ni la temporada. En veure que eren més a prop de 3a que de 1a, va plegar ell o el van fer fora? No ho sé. Quina temporadeta que van passar aquell any els aficionats del Sevilla: fitxen a un campió d’Europa per pujar, es passen mitja temporada patint per no baixar i al final han de suportar com els seus veïns bètics celebren l’ascens a Primera. A la temporada següent (74-75), ja sense aquell austríac boit, el Sevilla sí que va poder marxar d’aquella categoria on hi havia equips com el Sant Andreu o el Barakaldo.

Quan va fugir de Sevilla, Ernst Happel era un entrenador fracassat i un home de 50 anys quasi acabat? Sabent què va passar després, hem de dir un rotund no. El tren de fugida d’Andalusia el portà a Bruges, on s’hi estigué tres anys: del 75 al 78. No va perdre gaires partits: tres lligues disputades, tres lligues guanyades; un títol de copa i dues finals europees. La del 76 fou la de la UEFA, però oju quins rivals: Lió, Ipswich Town (3-0 en contra a Anglaterra i 4-0 gloriós a la tornada), Roma, Milan, Hamburg i Liverpool. La final fou a doble partit. El primer es jugà a Anfield: al descans, 0-2. En sis minuts, els homes de Paisley remuntaren. A la tornada, 1-0, Keegan fa l’1 a 1 i així acaba el partit. Mala sort? Segons Happel, no: guanyar o perdre no és qüestió de bona o mala sort. Mala sort és trencar-se un peu. Però aquell dia sí que potser hauria pogut fer ús de l’excusa de sempre: l’entrenador dels guanyadors digué que the second half was the longest 45 minutes of my life. A mi, però, em sembla que la culpa de la derrota belga la tingué… el 9 dels locals. No va ser fidel al seu nom: Van Gool, Roger Van Gool (el tiet flamenc de Van Parce?).

L’home que donà la primer copa d’Europa al futbol holandès pensà i per què no puc fer el mateix regal als belgues? A l’Orelluda 76-77, el Bruges eliminà l’Steaua i el Madrid dels Pirri, Camacho, Breitner o Santillana (0-0 a la Rosaleda i 2-0 a la Venècia de Flandes) i va caure contra el gran Mönchengladbach, tot i que a l’anada els belgues guanyaven 0-2 (2-2 al final i 0-1 a Bruges). A la final, els alemanys van perdre contra el millor equip europeu de finals dels 70 i principis dels 80, el Liverpool. A la següent temporada (1977-1978), el rival dels marmeis de la ciutat dels Beatles a la final fou un equip on jugaven gent com Jan Sorensen (un danès que ara és propietari de Prince of Wales, un pub), Lajos Ku (hongarès), Julien Cools (avui integrant de l’equip tècnic de la selecció de Brunei), Leekens (actual seleccionador belga) o Edi Krieger (arribà i marxà de l’equip de la mà del seu entrenador i compatriota). Eren el Bruges, botxins de l’Atlético a quarts (ja tenien el Luis Aragonés d’entrenador) i de la Juve a semis. A Torí, l’equip del vell (aleshores jove) catenaccianista Giovanni Trapattoni, amb futurs campions del món com Zoff, Gentile, Scirea, Tardelli, Cabrini o Boninsegna, marcà l’1 a 0 al minut 86. Un gol que valia el pas a la final de la copa d’Europa? No. Vandereycken, un home que marcà 9 gols en 400 partits, féu la barraca de la seva vida al minut 116 de la tornada i els italians es quedaren sense Wembley. A la catedral del futbol, el Liverpool, amb un onze amb 8 anglesos i 3 escocesos (Hansen, Souness i Dalglish), s’imposà amb un solitari gol de l’actual entrenador de l’equip.

La final fou el 10 de maig. Pocs dies després de la derrota, Happel era a Argentina. Buscava desconnectar? No gaire. Després del futbol, més futbol: l’austríac no anà al Mundial a veure jugadors o a fer de comentarista. Va viure el torneig des del seu lloc, la banqueta. El nostre home seguí de prop els partits del grup 3, on hi havia Espanya, Suècia, Brasil i Àustria, però ell no fou l’heroi que conduí la selecció del seu país a quedar primers de grup. Ell era el seleccionador d’Holanda. Quan els dirigents de la Taronja Mecànica van saber que la seva estrella, Johan Cruyff, es negava a jugar aquell Mundial, ho van veure clar: només ell ens pot fer campions. Només Ernst Happel ens pot ajudar a refer-nos de l’amargor que ens va deixar la final del 74, quan l’eficàcia del Torpedo Müller va vèncer la màgia del futbol total.

A la primera fase, Holanda s’enfrontà a Iran, Perú i Escòcia. Hat trick de Rensenbrink contra els perses, empat a res amb el Perú i derrota contra la magnífica Escòcia dels Dalglish, Gemmill, Souness o Joe Jordan. Els escocesos anaven tan sobrats de talent que es podien permetre deixar John Robertson, el Picasso del futbol (Clough dixit), al banquillu, però la broma no els va sortir gaire bé: volaren a Argentina amb aires de guanyar el Mundial i van quedar eliminats al tercer partit. A la segona fase, Holanda se la jugà contra Itàlia, la RFA i la pàtria del seu entrenador. El que quedava primer de grup passava directament a la final. Prohibit perdre. El 14 de juny de 1978 Happel va viure un dels partits més emotius de la seva vida, però no va tenir pietat del rival: 5 a 1. Vençuda Àustria, Holanda va empatar (2-2) contra els altres germànics del grup i va vèncer a Itàlia 2 a 1.

A l’altre grup hi havia Brasil, Argentina, Polònia i Perú. Encara avui es parla del partit que decidí el finalista: Argentina-Perú. Els locals, entrenats per l’esquerranós Menotti però que a la vegada representaven i eren instrumentalitzats per la dictadura militar, sabien que havien de golejar per poder guanyar el Mundial. Els peruans no s’hi jugaven res. I es va notar: 6 a 0 i deliri a les grades i a tot el país mentre anava augmentant el nombre de torturats i desaparecidos. El 25 de juny, l’albiceleste s’avançà amb gol del Matador Kempes. A vuit minuts del final, Nanninga, un suplent, donà l’empat als taronges, un molt bon equip on destacaven jugadors com Rep, Rensenbrink, Haan, Krol, Neeskens, els bessons Van de Kerkhof i Jongbloed, aquell porter a qui no se li acudí res més que jugar el Mundial amb el número 8 a l’esquena. A la pròrroga, el valencià Kempes tornà a marcar i Bertoni féu el 3-1 definitiu. El breu discurs de motivació –tranquils nois, només són 2 punts- que Happel digué als seus homes abans de començar la gran final no donà el fruit esperat.

Al Bruges no se li posà massa bé aquell estiu de Mundial: digué adéu al setembre quedant fora de la copa d’Europa a la primera ronda. A l’últim minut de la tornada, el mateix dia que el Nottingham Forest eliminà al bicampió Liverpool, el Wisla Cracòvia féu un gol que deixà sense Orelluda a un equip que, els tres anys anteriors, havia demostrat ser un gran d’Europa. Va ser culpa d’un Happel descentrat després de perdre, en menys de dos mesos, les dues finals més importants del món del futbol? No. L’austríac ja no era entrenador del Bruges. Què ho fa? No ho sé. Només sé (buenu, ho he llegit) que del 79 al 81, el vell central del Rapid de Viena es va moure entre l’Harelbeke i l’Standard de Lieja. De Flandes a Valònia. No van ser els millors anys de la seva vida, però s’acomiadà de la ciutat on comença i acaba la Lieja-Bastogne-Lieja amb un títol de Copa.

L’estiu de 1981, Happel aterrà al segon barri més roig d’Europa: a Hamburg. No, no entrenà al St. Pauli. Fou contractat per l’Hamburg per fer-los, per fi, campions d’Europa. No eren una mica exagerats aquells directius? No. Quan el Liverpool era el número 1, aquest equip alemany aspirava a ser millors que els anglesos. Per aconseguir-ho, els van prendre –a canvi de 500.000 lliures- l’estrella, el menut Kevin Keegan. Amb ell arribaren a la final de la copa d’Europa del 80. A semis havien eliminat al Madrid amb una remuntada que el Roncero no acostuma a comentar gaire sovint: 2-0 al Bernabéu i 5 a 1 a la tornada. A la final, el davanter anglès no aconseguí fer cap gol a Peter Shilton. Sí que marcà l’escocès John Robertson: 1-0 i la confirmació que, a falta del Liverpool, el millor equip del continent era el Nottingham Forest de Brian Clough. Després de la derrota, Keegan tornà a casa (al Southampton) i Zebec, l’entrenador, fou destituït acusat de ser massa dur amb els jugadors i de ser un mamat.

Arribar i moldre: primera temporada amb l’Hamburg i campió de la Bundeslliga i finalista de la Uefa. A Europa eliminà l’Utrecht (0-1 a Alemanya i 3-6 a la tornada!), el Girondins, l’Aberdeen d’Alex Ferguson (campió de la Recopa l’any següent), el Neuchatel i el FK Radnicki Nis iugoslau. El rival de la final fou el Göteborg, entrenat per Sven-Göran Eriksson. Els suecs s’imposaren clarament: 1-0 a casa i 0-3 a Hamburg.

La temporada 1982-1983 fou la millor de la història de l’Hamburg: un altre cop campions de Lliga i a la copa d’Europa van anar fent la següent ruta: el Dinamo de Berlín (equip de la RDA) a primera ronda, l’Olympiakos a segona (0-4 a l’infern grec), el Dinamo de Kiev a quarts (l’eliminatòria quedà decidida a l’anada: 0-3 a l’estadi Lenin de Tbilissi) i a semis la potent… Reial Societat. El 6 d’abril, a Atotxa, l’equip basc, entrenat per Ormaetxea i amb gent com Arkonada, Larrañaga, Górriz, Zamora, López Ufarte o l’heroi de Kaiserlautern, empatà a 1 amb els alemanys. I gràcies. I és que Donosti va veure passar una máquina irresistible: impresionó la fortaleza, la velocidad y la compenetración del Hamburgo. Paraula de Mundu. Al Volksparkstadion, malgrat les baixes –el Larrañaga fou el 10 dels bascos-, la Reial va resistir fins quasi al final. A falta de set minuts, i en fora de joc, l’Hamburg féu el 2 a 1.

La final es jugà a Atenes el 25 de maig. El rival era la Juve, una mena de Barça: molt buscar-la, però encara no tenien cap copa d’Europa. Això sí, eren un equipàs: sis campions del món més el polonès Boniek (una bala) i el millor jugador del moment, el francès Platini. Però ja se sap que el futbol és un esport on juguen 11 contra 11 i sempre guanyen… I aquell dia els alemanys eren els de l’Hamburg. Happel no es va acollonir davant de tanta estrella i no va ordenar cap marcatge a l’home. Tot i que aleshores encara es posaven en pràctica, ell deia que si fas marcatges individuals, acabes amb onze burros sobre el camp.

M’agradaria molt ser una mena de Xavi –ni que fos en versió Tercera Catalana-, però no podrà ser. Em falta la màgia. Ernst Happel ens explica quin és el secret dels bons mitjos: tenen ulls a l’esquena. Fa pocs anys, des de la banqueta, Felix Magath guanyà la Bundeslliga primer amb el Bayern i després amb el Wolfsburg. De jove era un bon mig: a la final d’Atenes 83 va marcar al minut 8 i la Vecchia Signora no va saber respondre. Happel, el hermético técnico austríaco, le ganó completamente la partida al joven Giovanni Trappatoni. L’endemà, el Mundu parlà clar: el granítico Hamburgo, (justo) campeón de acero.

A més de l’autor del gol de la final, aquell Hamburg tenia altres bons jugadors: el porter Uli Stein (avui entrenador de porters de l’Azerbaidjan), Hieronymus (venia del Sant Pauli), Hrubesch (l’home que ho rematava tot) i Manfred Kaltz, el Bananenflanken, un imparable lateral dret que no parava de pujar per la banda i acabar les seves curses amb bones centrades amb rosca que donaren forma al seu sobrenom. Gràcies a aquesta gent, Ernst Happel fou el primer entrenador que aconseguí guanyar la copa d’Europa amb dos equips diferents. Llàstima de la derrota contra el Liverpool quan seia a la banqueta del Bruges: tres orelludes amb tres equips de tres països diferents hauria sigut el rècord Guinness. Esperem que no sigui el Mourinho el primer a aconseguir-ho.

Happel celebrà els 60 anys a Hamburg. Després del gran triomf encara entrenà quatre temporades més l’equip. No foren anys tan exitosos, però déu n’hi do: acabà bastant malament el 1983 perdent la Intercontinental (contra el Grémio, 2 a 1) i la Supercopa d’Europa (0-0 a Hamburg i 2-0 a Escòcia contra l’Aberdeen del jove Alex Ferguson) i quedant eliminat de la copa d’Europa (pel Dinamo de Bucarest, amb el gran Wolfram Wuttke a l’onze dels vençuts) només començar, però fou subcampió de la Bundeslliga 83-84 i 86-87 i guanyà la copa d’Alemanya del 1987.

El 1987, camí dels 62 anys, deixà Hamburg per acostar-se a casa: fitxà pel FC Swarovski Tirol, un equip d’Innsbruck amb el qual guanyà dues lligues austríaques i una copa. També hi va viure els seus últims dies de Champions. El 24 d’octubre del 1990 tornà, 34 anys després, al camp on havia jugat el seu primer partit de copa d’Europa: al Santiago Bernabéu. No fou un comiat gaire bonic: el Madrid va guanyar 9 a 1. Fins i tot va marcar el Tendillo. Els altres els van fer l’Hugo Sánchez (4), el Butragueño (3) i el Hierro. A la tornada, gol a l’últim minut dels austríacs, però la remuntada no va ser possible: 2 a 2 i la senyora Orelluda va dir adéu, fins mai/sempre més, al gran Happel. El Madrid tampoc va durar gaire: l’Spartak de Moscou, amb Karpin, Mostovoi, Shalimov o Radtxenko, els va derrotar 1 a 3 i els va deixar fora a quarts. El guanyador de l’última final de la copa d’Europa abans de la de Wembley 92 fou l’Estrella Roja de Belgrad.

Al final de la temporada 90-91, fets els 65, es jubilà. El substituí Horst Hrubesch, el golejador d’aquell Hamburg campió d’Europa. Abans de plegar, però, tingué temps per dir-ne una altra de les seves: Hansi Müller, jugador del Tirol, li demanà per parlar i el vell entrenador li respongué dient si vol parlar, faci’s venedor d’aspiradores. Jo només necessito futbolistes.

L’1 de gener de 1992 passà a ser el nou seleccionador d’Àustria. 9 partits després, el 14 de novembre d’aquell mateix any, morí a Innsbruck un home de futbol. Un dels millors entrenadors de la història. Es deia Ernst Franz Hermann Happel.

Sergi

Anuncis

One Comment to “Els dies perduts”

  1. Quan érem molt petits, el millor equip d’Alemanya (i d’Europa) era l’Hamburg d’Ernst Happel. Si voleu veure com la tocaven, http://www.canalplus.es/play/video.html?xref=20120904plucanftb_3.Ves

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s