El dia que els mòbils incorporin l’aplicació màquina del temps, tan distret serà anar enrere com endavant. Si els nazis haguessin pogut fer servir la joguina als anys 1939, 1940, 1941 o 1942 -quan Hitler era l’amo d’Europa i semblava claríssim que el Tercer Reich duraria mil anys o més-, i haguessin viatjat fins al 2012 per treure el cap al seu espai vital (allà on abans hi havia hagut subhumans com els polonesos, els ucraïnesos, els russos o els jueus), haurien observat amb horror que tornaven a ser estrangers en una terra que havien conquerit el setembre de 1939 (Polònia) i a partir del juny de 1941, quan tres milions de soldats de la Wehrmacht es posaren en marxa per ocupar la Unió Soviètica.
Començava l’Operació Barbarroja. El 10 de juliol, queia Minsk. El 8 de setembre, els alemanys arriben a Leningrad. No ocupen la ciutat, però el setge dura més de dos anys. El 19 de setembre ja són a Kíev. A l’octubre, Moscou viu dies de pànic: els nazis són aquí. Què fem? Resistir. Què, si no?
El 20 de gener de 1942, uns quants peixos grossos de l’Alemanya nacionalsocialista es reuneixen a Wannsee (Berlín) per parlar d’un problema i de com solucionar-lo. Decidiren que a Polònia hi faltaven camps. De futbol no. Camps de la mort. La Solució Final. No gaire lluny de Varsòvia, Wroclaw/Breslau, Poznan i Gdansk, les quatre ciutats poloneses que viuran partits d’aquesta Eurocopa, milions de persones foren víctima del Zyklon B a Belzec, Auschwitz, Treblinka, Majdanek, Sobibor o Chelmno.
Ara fa 70 anys, Hitler decidí que el Lebensraum (espai vital) dels alemanys havia d’arribar més enllà. No n’hi havia prou amb Polònia, Bielorússia i Ucraïna. El nou objectiu era Stalingrad. Mentrestant, els ucraïnesos anaven veient que el Führer i els seus homes d’alliberadors no en tenien res. Quan arribà l’exèrcit alemany, no pocs ciutadans pensaren que l’enemic del seu enemic (Stalin i la terrible fam patida deu anys abans) podia ser un bon amo, però no. Pels nazis, Ucraïna havia de ser el graner i la granja del Reich. I els ucraïnesos ho havien d’acceptar sí o sí. Per tant, no feia falta ni que aprenguessin a llegir. A treballar, i ja està.
Els jueus ucraïnesos no van tenir gaire temps per entendre què pensaven d’ells els ocupants. Deu dies després d’arribar a Kíev, els Einsatzgruppen mataren 30.000 jueus al barranc de Babi Yar, als afores de Kíev. Començava a fer-se realitat la ferma voluntat de Heinrich Himmler: l’aniquilació dels jueus ha de ser una pàgina gloriosa no escrita, i que no s’ha d’escriure mai, de la nostra història. A Babi Yar no només moriren jueus: entre 100.000 i 150.000 persones foren afusellades per aquests esquadrons de la mort de les SS que es dedicaven a alliberar els territoris conquerits dels elements més indesitjables (jueus, gitanos, comunistes, etc.).
El gener de 1943, mentre Hitler patia la primera gran derrota (a Stalingrad), començà una revolta al gueto de Varsòvia. Contra les dificultats, més crueltat: a la capital polonesa la repressió fou terrible i a Izbica també: en aquest petit poblet de l’est de Polònia, l’hora de fer neteja arribà l’abril del 43. Els nazis decidiren que tots els jueus havien d’anar cap allà on només se’n sortia per la xemeneia.
Amb els alemanys voltant pel poble, els pitjors passaren a ser els veïns de sempre: també eren polonesos, però jueus no. El Toivi Blatt tenia 16 anys aleshores. Pels nazis era un jueu. El seu amic Janek no. El Toivi va demanar ajuda al Janek. Vés al graner de casa meva i amaga-t’hi. Ara vindré. Quan va arribar-hi, el graner estava tancat. En veure’l, una dona (catòlica) digué: corre Toivi, que ve el Janek. Quan es va girar va veure el seu amic acompanyat d’un alemany.
Digue’m que és una broma, Janek.
Adéu Toivi, ens tornarem a veure el dia que vagi a comprar sabó.
El van enviar a Sobibor. Allà va fer realitat el que molts van pensar i poquíssims van aconseguir: escapar-se’n i sobreviure. Des de llavors, sempre que veu algú molt amable pensa sí, però com t’hauries comportat allà, a tocar de l’horror? La seva pròpia resposta és que no hi ha resposta. Els que no hem passat pels camps de la mort no podem dir ni imaginar què hauríem fet allà.
Ara viu a Califòrnia el Toivi. Es mirarà l’Eurocopa? Els seus són els polonesos? Costaria d’entendre. I és que això també s’ha de dir i repetir: el Janek i els nazis no són els únics dolents de la pel·lícula. Molts altres polonesos i ucraïnesos no ajudaren gaire als seus veïns jueus.
Algun dia tot això haurà acabat i… Durant la Segona Guerra Mundial –recordem: 50 o 60 milions de morts-, només algú molt ingenu o sonat podia imaginar que, el juny de 2012, tot el món veuria passar per Auschwitz –en una visita d’homenatge i de crida a no oblidar- als néts del nazisme i que aquests buscarien aprofitar l’estada al vell Lebensraum per demostrar la seva superioritat en el combat més pacífic: portar el patriotisme als camps de… futbol. Llàstima que no ens deixin jugar a tots.
Abans ens preguntàvem si passaran de quarts? Ara vivim moments difícils. El temor és: tornarà a guanyar Espanya? Ells mateixos diuen que tot va començar en aquells penals contra Itàlia dels quarts de final de l’Eurocopa de fa 4 anys. Doncs que sigui la mateixa azzurra la que posi punt i final al conte del tiqui-taca. Només necessitem que el Churchill torni a tenir raó: els italians van a la guerra com si fos un partit de futbol i juguen a futbol com si fos la guerra. Si el Balotelli i el Trapattoni fan bé la seva feina, la Roja no arribarà ni a quarts.
Altres favorits? Alemanya, França i Holanda tenen bons jugadors (Anglaterra i Portugal també, però confio poc en ells), però si Dinamarca (que no s’havia ni classificat per l’Eurocopa) va ser capaç de guanyar fa 20 anys i ningú va ser capaç d’aturar Grècia ara en fa vuit, tot pot passar. Fins i tot que Polònia arribi molt enllà. Ucraïna no. Són una banda. Què lluny queda l’equip dels Rebrov i Xevtxenko que l’Àngel i la Play convertien en invencible.
Alguns partits, i la final, es jugaran a Kíev. Que cap garrulu gosi parlar de duel a vida o mort. Ja el van fer. I se n’expliquen diferents històries.
Sergi
Som macus 