On era l’esperança?

26 de gener de 1939, gran diada la d’avui: les tropes nacionals han entrat a Barcelona, va escriure el patriarca catalanista Francesc Cambó des de Suïssa. Més raó tenia aquell soldat ocupant que va anar a saludar al poeta J.V. Foix: no sabeu la merda que us ve a sobre. Onze dies abans ja ens havien beneït des de l’altar de la catedral de Tarragona: Perros catalanes, no sois dignos del sol que os alumbra.

Gaziel, el director de La Vanguardia dels anys previs a la Guerra, ho va veure dramàticament clar: Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la senyera. Només ens resta, com un cos trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana. Sí, ha perdut. Catalunya ha perdut. 

La derrota fou exili, misèria, por, tristesa i… morts. Execucions. Assassinats de criminals com el Carles Rahola. El van matar el 15 de març del 39 per haver dit, en català (gravíssim), animalades com que “els llibres alliberen” o “que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la nostra noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món”. Fa pocs dies va morir, als 89 anys, la Carolina, la seva filla petita. De jove va haver de suportar que a casa seva hi dormissin –la mare necessitava llogar habitacions per tirar endavant la família- soldats que es llevaven de nit per anar al cementiri a ajusticiar enemigos de España com el seu pare.

Un altre afusellat (19 d’abril de 1939) fou el senyor Badia Sobrevias, alcalde republicà de Berga. El Josep Maria no fou l’únic rojoseparatista que deixà de viure per culpa d’haver exercit de batlle durant els anys republicans: el pare de la Maria Blasi havia sigut alcalde de Taradell. Al final de la Guerra el van detenir. La família va demanar ajuda al bisbe de Vic. L’indult va arribar, però tard: aquell mateix dia, el 26 de maig de 1939, a les 6 del matí, el seu pare havia mort afusellat al Camp de la Bota. Econòmicament vam quedar gairebé sense res i socialment hi va haver molta gent que ens va girar l’esquena per por d’una represàlia. Tots aquests fets em van portar a odiar tots els que ens van fer mal, els hi desitjava el pitjor. Al poble no es va matar ningú durant la guerra, però el meu pare, com tants d’altres, és al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.

Entre els anys 1939 i 1952, 1.700 persones (62 berguedans) foren afusellades al Camp de la Bota. A trenc d’alba, les descàrregues del piquet i els espaiats trets de gràcia rematant els reus feien possible saber quantes persones morien a cada execució. Mossèn Pere Ribot, vicari de Sant Adrià de Besòs, va demanar el trasllat per no haver de despertar-se amb els trets d’aquells matins de sang.

Un dels executats fou el Jaume Riera Coll d’El Papiol. La seva filla Montserrat tenia quatre anys. D’aquella infància de postguerra recorda que la mare quan em castigava em feia llegir la carta de comiat del pare. Sempre ens deia que no ens amaguéssim mai de que havien matat el pare. L’avi sempre explicava coses del seu fill, jo m’amagava darrere la porta a escoltar, veia el meu avi plorant i jo també plorava, m’agafava a la falda i em deia ‘Montserrat, tu has de ser la que ha de defensar la memòria del teu pare’. I jo li deia ‘Sí, avi!’. El pare defensava Catalunya i la República, ara ja no podem fer res, només podem fer que se sàpiga el que va passar.

És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica ha de refer la memòria dels qui no tenen nom. Són paraules de Walter Benjamin, intel·lectual alemany de família jueva que, fugint del monstre nazi, morí a Portbou a finals de setembre de 1940.

A l’Esteve Seguer Forés, de Parets del Vallès, el van matar el 25 d’octubre de 1939. Tenia dona i dos fills. Un era la Montserrat, de deu anys: Ens van fer fora de la casa on vivíem. A la mare li van rapar els cabells i no li van deixar cobrir-se el cap, s’havia de veure que érem rojos. Passàvem gana i fins i tot havíem d’anar a demanar caritat i a vegades havíem anat de nit als camps a robar. Aquesta etapa de precarietat econòmica fou tan llarga i dura que la mare es va veure obligada a portar-nos a Balsareny, amb l’àvia. Jo, llavors, tenia dotze anys i allà vaig començar a fer de minyona a la casa d’uns mestres. La situació amb l’àvia tampoc era gaire acceptable, anàvem a vendre trastos als pagesos per tal d’aconseguir alguns diners. Un cop a Barcelona, quan jo tenia tretze anys, vaig començar a treballar a la fàbrica, fet que va ajudar molt la família a tirar endavant.

Mai no ho podré perdonar. Tampoc oblidaré les persones que van denunciar i van firmar per a l’execució, gràcies a elles el meu pare és mort.

I més i més morts. L’antiespaña que calia eliminar –afusellant, empresonant o espantant- perquè no aixequés mai més el cap. El dia 19 de novembre de 1939 va ser assassinat el meu pare (Josep Maynou, de Mollet) al Camp de la Bota i, per si això fos poc, al mateix dia van acomiadar la meva mare, per roja, de la fàbrica on treballava. L’endemà era el dia de portar el paquet, o sigui, de portar menjar i roba al meu pare a la presó i de recollir-ne la roba bruta. Aquest dia ja no li van acceptar el paquet perquè ja havia causat baixa. Tot seguit, mare i fill van anar al cementiri de Montjuïc: hi havia dos homes treballant als quals vam demanar on era el pare i ens van respondre que no ens ho podien dir. Hi havia terra remoguda, hi havia hagut morts, allà els agafaven, els posaven una mica de calç viva i cap avall. Quan van afusellar el meu pare tenia poc més de deu anys, però aquests fets no es poden oblidar. Quan teníem gana i arribava el dia de Reis, veies que la mare no et podia regalar res però que per seguir la tradició ens posava una mandarina a l’espardenya.

I les presons plenes. Eren –explica el Lluís Terricabras, de Mataró- com un congrés de savis. Pel costat et passaven escriptors, artistes, intel·lectuals, periodistes, científics, metges. Personatges que abans de la guerra havia admirat i dels quals havia vist el nom imprès als diaris o el rostre fotografiat a les solapes dels llibres, a la Model me’ls trobava en girar qualsevol cantonada o al fons d’una cel·la ombrívola escurant-se les ungles.

Pocs mesos després de l’ocupació de Catalunya (febrer del 39) i del final de la Guerra (1 d’abril, cautivo y desarmado el ejército rojo) a Espanya, l’Alemanya de Hitler ataca Polònia. És el setembre de 1939. Comença la Segona Guerra Mundial. Malgrat tot, una oportunitat per Catalunya?

Al portal de l’any nou (5 de gener de 1940), demanem –des d’El Poble Català, un setmanari de l’exili- a tots els catalans, als quals guia i guiarà l’estel de l’esperança, que en allò que depèn d’ells mateixos realitzin la tasca primera del recobrament: la unió fraternal de tots aquells que, al marge d’exotismes i de truculències doctrinals, sentin una única passió: Catalunya.

Després d’uns mesos de guerra avorrida, Hitler aprofita la primavera-estiu de 1940 per fer-se l’amo d’Europa. Com tants i tants antifeixistes, Lluís Companys també queda atrapat. La Justicia de Franco ordenà que havia de morir. Fou el 15 d’octubre. Un soldat que corria per allà expressà ben clarament què significaven aquells trets. Catalanes, hemos fusilado a vuestro presidente. “Guerra Civil, camp de concentració, guerra. Què hem fet perquè ens toqui aquesta remaleïda sort?”, es lamentava Pere Vives i Clavé. El van assassinar, el 30 d’octubre del 1941, a Mauthausen, amb una injecció de benzina al cor. On era l’esperança?

Avui que una ventada de ponent / assassina el perfum de la ginesta va escriure Josep Maria de Sagarra el 1942. No era només una metàfora. Havia llegado España i Franco seguia fent neteja: el 24 de juliol, a Paterna, fou afusellat Joan Peiró, aquell sindicalista de la CNT de qui tothom parlava bé, també molts vencedors. I mentre centenars de compatriotes patien l’horror de Mauthausen (hi moriren dues mil persones dels Països Catalans), el 10 d’abril de 1944, 34 miners van perdre la vida a l’Espà, no gaire lluny del Pedraforca.

Malgrat tot, podia haver-hi esperança. A finals de 1944 ja semblava clar que Hitler perdria la guerra. Tenint en compte aquest previsible resultat –com es vivia l’evolució de la més devastadora de les guerres des de Catalunya? Quina mena d’informació arribava a la gent? Hi havia més il·lusió i optimisme a començaments de 1945?-, no era cap bogeria pensar que a Franco i a la Falange els quedaven quatre dies.

El dia 14 d’abril del 1945 (o del 1946?), ens trobàvem a la capital del Rosselló un grup de berguedans commemorant una data històrica: l’adveniment de la Segona República. Eren uns moments d’eufòria i d’entusiasme, car crèiem que l’esfondrament feixista a Europa representava les acaballes de la guerra mundial. Tot feia preveure que el retorn a la nostra enyorada i estimada terra no es faria esperar. Suposàvem que derrotats el feixisme i el nazisme a Europa, a l’Àsia i al Japó no resistiria gaire temps. Després de caure els astres, pensàvem que els satèl·lits quedarien esmicolats i que Franco i el seu règim, camises blaves, velles i noves pagarien els crims comesos. En aquell magnífic dia d’abril, primavera de les nostres il·lusions, un grup de berguedans comentàvem la guerra, la pau i sobretot el probable retorn immediat a Berga. Ens ho explica el F. Guix, des de Prada de Conflent, el novembre de 1946. Ell mateix afegia que…

Els berguedans exiliats a França hem sapigut deixar tot el que ens podia separar i guardar solament allò que ens pot unir. És tant el que hem sofert en aquest inacabable calvari de l’exili, que hem après a llegir en el llibre vell i sempre nou de la vida. El sectarisme a ultrança el considerem nefast, ja que no és res més que el xarampió de les idees. Si volem que sigui respectada la nostra manera de pensar, hem de començar per respectar la manera de pensar dels demés. Que aquesta germanor, nascuda de les penes i sofriments, no sigui trencada fins que la nostra terra sigui lliure, ben lliure.

Aquests bells mots quedaren escrits al butlletí d’informació nº1 (desembre de 1946) de l’Agrupació de Berguedans a l’Exili. A la portada deien que Les primeres ratlles d’aquest butlletí les dediquem com a record –record inesborrablea tots els companys que foren abatuts pel plom dels piquets d’execució feixistes. A tots els que moriren a garrotades en les presons franquistes. A tots els que donaren generosament la vida lluitant amb una arma a la mà contra el nazi-feixisme. A tots els que sucumbiren en els fatídics camps de la mort. A tots els que espiraren lluny de la pàtria enyorada.

El mateix butlletí desitjava a tothom un Feliç any 1947! Que sigui el darrer any de viure a l’Exili.

Però passaven els mesos i, en una Europa destruïda, la victòria contra el feixisme es transformava en guerra freda entre el món lliure capitalista i el món comunista. En aquest nou context, l’Espanya republicana i la Catalunya vençuda quedaven condemnades a la seva dissort. Així ho explicaven, el juny de 1947, els berguedans a l’exili: El terrible desengany causat per l’actitud incomprensible de les grans nacions que encara permeten que el nostre poble segueixi esclavitzat per un règim totalitari, després de tant temps d’haver estat vençuts els seus progenitors Hitler i Mussolini, ens obliga a reconèixer que no podem refiar-nos més que de nosaltres mateixos. I com a conseqüència lògica, hem de girar els ulls vers els germans que formant part de la Resistència, sofreixen i lluiten i moren per la nostra llibertat d’homes i de catalans, car són ells, i ells sols, els que constitueixen l’única força amb què comptem.

El 13 de juliol de 1947, a Prada, se celebrà el tercer aplec de berguedans a l’exili. Dèiem l’any passat que aquest aplec potser el celebraríem a la Font Negra, però malauradament l’hem de celebrar encara a l’exili. Ningú es preocupa de nosaltres. Però nosaltres, malgrat les adversitats, hem de continuar el combat amb la ferma convicció d’assolir el cim de les nostres preuades il·lusions (…) lluitar sense defallir per un demà més just i més humà.

L’Agrupació de Berguedans a l’Exili acomiadà el 1947 saludant i abraçant als germans que a l’interior lluiteu coratjosament contra el tirà i la seva falange, arriscant la presó i la mort: sapigueu com n’és de gran l’admiració i sincer el propòsit d’ajudar-vos moralment i material amb totes les nostres forces. També hi havia paraules per als berguedans de la comarca: a exemple nostre, agrupeu-vos per localitats, prescindint de diferències ideològiques i tenint en compte només l’alt interès de la nostra terra que sofreix l’esclavatge més cruel de la seva història. I per acabar, Catalans: la reconciliació de tots els homes dignes és indispensable per a l’alliberament de la Pàtria i la restauració d’un règim de justícia i de democràcia. Unim-nos tots! Per Catalunya i per la Llibertat! Bon any nou a tots i que sigui aquest el de l’alliberament i el retorn.

Coincidint amb el seu 80è aniversari, el 20 de febrer de 1948, l’insigne Pompeu Fabra va rebre un merescut homenatge. L’Agrupació de Berguedans a l’Exili s’hi afegí dient Mestre Fabra, visqueu molts anys encara per a glòria i profit de Catalunya. En fer-vos present el nostre agraïment i la nostra veneració, ens honora assabentar-vos que representem també els germans que pels penyasegats del Berguedà feréstec mantenen el caliu de la fidelitat, que un dia –esperem que no llunyà- s’abrandarà com una bandera triomfal per proclamar davant del món l’alliberament de la terra que tant estimeu i que tant us estima.

Pompeu Fabra deia que, malgrat tot, calia mantenir la tasca i l’esperança. Era molt difícil: ningú ens ajudarà, els maquis cauen un rere l’altre, els pares de la pàtria van morint i no es pot ni dir i arreu misèria, repressió, tristesa i por de puta postguerra.

Mentre els pobles alliberats celebren el triomf de la civilització amb músiques i banderes, nosaltres contemplem el nostre poble esclau encara, transformat en un immens camp de concentració, impotents –momentàniament- per trencar les cadenes forjades pel dictador i mantingudes per aquests espantalls grotescs anomenats ‘els grans’. Tots hem vist com els presoners alemanys retornen lliurement a llur país, mentre nosaltres… això és un escarni i una vergonya per a tot el món, deien, el 15 d’agost de 1948, alguns berguedans de l’exili francès. Mentrestant, a casa, “moltes dones, vídues de guerra, se suïcidaven. En aquestes colònies tèxtils de per aquí al Berguedà n’hi va haver moltes. Es llançaven a la resclosa de la fàbrica i llestos” (Josep Noguera).

Catalunya ha perdut un dels seus millors fills. Reposi en pau el Mestre estimat! Com l’avi Macià, Pompeu Fabra també morí per Nadal. Era el 25 de desembre de 1948. I quan vingui l’hora de la llibertat i de la restauració de la pàtria –hora que vindrà, vindrà, vindrà!!-, alçarem el vostre nom com una bandera de victòria, al costat dels noms de Prat de la Riba, Macià i Companys. Adéu-siau, Pompeu Fabra. El son de la mort us serà més lleu damunt d’aquest pujol de la terra catalana, i us guardarà el Canigó; gegant immortal i invulnerable de la raça nostra! Aquests mots de comiat són d’Antoni Rovira i Virgili, qui s’havia autoimposat treballar en tot allò que pugui perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans- la pàtria caiguda. No va tenir gaire temps més. Va morir, a Perpinyà, el 5 de desembre de l’any 1949.

Ja feia deu anys del final de la Guerra i la reespañolización cultural (i total) de Cataluña seguia en marxa. Des de tot arreu, també des de l’escola, evidentment. El setmanari Berga (1943) ho explicava prou clarament: los maestros españoles han de ser legión de apóstoles de la educación que, por ciudades y villas, villorrios y aldeas, en las montañas altas y en los valles escondidos, han de dar el fruto de una juventud sana y educada en los principios altos de Dios y Patria. El maestro y el Sacerdote son las avanzadillas de las ideas en la reconstrucción espiritual de España. Es misión esencial del Estado, mediante una disciplina rigorosa de la educación, conseguir un espíritu nacional fuerte y unido e instalar en el alma de las futuras generaciones la alegría y el orgullo de la Patria.

Una dècada més tard, el 1952, Joan Coromines, el cèlebre lingüista, explicava a Lluís Nicolau d’Olwer (ministre de la República que tenia com a objectiu vital la llibertat i la cultura del poble), que les escoles fan tot el que poden per matar l’idioma; per ara em sembla que només aconsegueixen envilir-lo o empobrir-lo, i solament en algun cas, especialment entre algunes noies de casa bona, han començat a tenir un cert èxit en una mesura molt limitada.

Podria no haver anat així, però el fet és que per tossuderia, patriotisme, costum o naturalitat, la gran majoria de catalans van viure/patir/suportar/aguantar la dictadura fidels a la llengua del país. Malgrat totes les prohibicions i imposicions –l’intent de genocidi cultural i lingüístic que deia Josep Benet-, va acabar triomfant aquell consell/manament/súplica del Pere Salsas Trillas: era el 1797, feia 80 anys de l’altra gran derrota, la paraula catalanisme ni existia i ja ens va dir que no ròmpies amb la tua llengua. Repara que agravariàs a l’edat present, a la passada i a la venidera.

Però el franquisme tampoc es donava per vençut. Havien arribat per quedar-se i per fer del seu món el nostre: la setmana passada (el 1961) va passar per les escoles un inspector de l’Estat de primer ensenyament. En un col·legi de nenes dirigit per monges, una nena, en ésser preguntada, va contestar amb més d’un catalanisme. L’agent bàrbar els va dirdeben ustedes olvidarse de que son catalanes’. Déu perdoni el pòtol… que jo no puc, podria haver afegit Mossèn Armengou a la seva Crònica menuda (i interessantíssima) de la ciutat de Berga.

El 2 de juliol d’aquell mateix any, el rector ha predicat a la missa d’una en català. En aquesta missa se sol fer en espanyol. En acabar, s’ha disculpat dient que s’havia distret i que fins a mig sermó no s’havia adonat que ho feia en català. Fins quan ens haurem de confessar del pecat de ser catalans?I el 5 de gener de 1967, com si no hi hagués infants catalans a Berga, els reis parlaven, a la plaça, només la llengua dels castellans. Com es pot veure, i podríem buscar i trobar molts més exemples, la llengua ha arribat viva i ben viva al segle XXI malgrat amics com aquests.

Sort n’hem tingut dels que l’han estimat transmetent-la als fills o defensant-la fora de casa: el dia de Sant Jordi (de 1970), per les carreteres del voltant de Berga, aparegueren moltes inscripcions de la paraula ‘virus’. Feien referència a la dissortada intervenció d’un ‘procurador en Cortes’ que digué que la llengua catalana no ha d’ésser ensenyada perquè és el vehicle per on s’introdueix el virus.

Durant molt temps no hi podia haver esperança però, als 80 anys, Carles Pi i Sunyer (ministre de la República i alcalde de Barcelona i conseller de la Generalitat durant la Guerra), deia –era el 1968– que l’ideal no és mort, la flama continua encesa. Josep Armengou també ho veia així: 24 abril 1960, Festa nacional de la sardana a tot Catalunya. Al migdia sardanes al Vall. Com a sardana de germanor han tocat ‘La Santa Espina’. Una rotllana impressionant, constituïda per gent de totes les edats. Hom va prenent consciència de les nostres coses. Encara no som ben morts. Un any més tard, el 17 de juliol de 1961, desfilada militar a la televisió. Fa estona que dura. Ja se la miraran ells! A ca la Porrera començaven de xiular. Els han hagut d’avisar que no fessin bromes.

Una pàtria malferida no és una pàtria morta, deia Amadeu Hurtado. I Catalunya serà, podria afegir-hi el doctor Domènec Martí i Julià, un dels grans noms de la història del catalanisme (va morir el 1917). Sí, però aprofitem lo temps perque ‘ls jorns de retart se’ns tornaran més endavant anys d’espera. Que s’acoblin depressa sota la mateixa honrada bandera del Catalanisme tots los que sentin fástich d’un estat de cosas vergonyós y miserable, tots los que sentin esperansas d’un pervindre honrat y digne (Lo Pi de las Tres Brancas, abril de 1901).

Sergi

* He robat més de quatre paraules de diferents llibres, revistes i paperots. Sobretot de:

– Joan Corbalán Gil: Justícia, no venjança. Els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1956).

– Butlletí d’informació de l’Agrupació de Berguedans a l’Exili (Arxiu Comarcal del Berguedà).

– Josep Armengou Feliu: Crònica menuda de la Ciutat de Berga.

Advertisements

One Comment to “On era l’esperança?”

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s