Contra l’enyor i la ressaca

Avui és el millor dia de l’any. Vots en contra? Ja és Patum i el dilluns queda llunyíssim. Arribarà. Ara no hi volem pensar, però d’aquí a uns quants dies estarem fets una merda: ens farà mal tot. Sobretot el cap. Ressaca i alguna cosa més. Diagnòstic fàcil: depressió postpatum. La vida patumaire és tan distreta que t’hi acabes acostumant. No vols tornar a l’altra normalitat. Et negues a acceptar la realitat. Què faràs sense ella?

Tragar futbol. Molt futbol. Els que se’n cuiden no ho han acabat de muntar bé del tot -la cosa comença el divendres 11 de juny-, però després de Patum… Mundial. Ja sé que nosaltres no hi som i que aquest Mundial és particularment perillós, però a mi m’agrada el futbol: el torneig d’Avià, els partidets 2de4, el Barça, la Champions i també el Mundial. M’agrada jugar, mirar i garlar. Parlem-ne, doncs.

Quan les putes parlaven en català

“Vet aquí el districte cinquè, vet aquí tota la ferotgia i tota la brutalitat de Barcelona. El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia: s’hi barregen l’obrer i el pispa.

El sereno Joan travessa el carrer i els lladregots es tapen la cara per tal que no els reconegui. Alguns enllustradors venen cocaïna i els invertits apareixen al mig del carrer exhibint les seves vergonyes, el seu impudor i el seu pecat; les gitanes canten amb veu ronca i una processó de pidolaires, sempre a l’aguait, us assalta gairebé amb violència.

Estem a punt d’entrar al districte cinquè: ens acomiadem de l’amic que ens acompanya i que no vol seguir endavant perquè tem l’atracció del mal. El carreró és estret, llarg, brut, tortuós. Vist des de les Rambles, sembla que les cases d’una vorera i de l’altra s’ajunten. Queda un espai buit per on treu el nas un cel de color violeta”.

Insisteixo: només era un somni

“Necessitem un racó que sigui nostre. Necessitem Palestina”, deia, fa més de cent anys, quan Israel només era un somni, un jueu rus després de veure i viure de prop la fúria i la brutalitat dels pogroms de 1881-1882.

Però què hi havia i qui hi vivia a la miserable, calorosa i bruta Terra Promesa en aquells temps? A mitjan segle XIX, la majoria d’habitants de Palestina eren àrabs. De jueus només n’hi havia 15.000 o 20.000, i eren “individus devots i tradicionals: allò que serà denominat el vell yishuw –el terme hebreu yishuw designa la comunitat jueva establerta a Palestina abans del naixement de l’estat d’Israel, el 1948- i que, entregats a l’oració i a l’estudi dels textos sagrats, viuen miserablement de la caritat del judaisme mundial”.

La gran majoria d’aquests jueus eren descendents de famílies que vivien a Terra Santa des de segles enrere. Tanmateix, a la segona meitat del segle XIX començaren a arribar a Palestina un nou tipus de jueus. Jueus procedents d’Europa. Així ho explicava, el 1877, el cònsol de França a Jerusalem: “Un gran nombre de jueus, la majoria originaris de les províncies poloneses de Rússia, vénen des de fa algun temps a establir-se a les ciutats, principalment a Jerusalem. Aquí molta gent pensa que aquesta immigració està determinada per no sé quina quimèrica esperança de reconstituir, en un futur més o menys llunyà, l’antic regne d’Israel”.

Només era un somni

Entres a classe, busques lloc, seus i prepares papers i boli per escriure. Comences una nova assignatura i vols aprofitar-la per aprendre i aprovar (amb bona nota, si pot ser). Quan ja estàs llest per aguantar una horeta i mitja de bla, bla, bla que hauràs de saber traduir en apunts eficaços, alces la mirada: algú entra (tard) a l’aula. No és el professor. És una noia i és guapíssima. Visca! M’agrada aquest tipus de bestiar. La coneixes: l’any passat vau coincidir en algunes assignatures. Abans que segui, ja tens clar que del curs n’acaba de néixer un nou i importantíssim objectiu: intentaràs aprofitar la magnífica coincidència per acostar-te (tant com es pugui, tant com es deixi, tant com vulgui, fins on sàpigues arribar) a la bella noia.

Ara sí. Arriba i tanca a la porta. No és cap noia. És barbut –a la dona barbuda… de lluny se la saluda!-. És el professor. Comença a parlar i em giro. És per confirmar que l’aula és petita i que som pocs, gairebé en família. Tan pocs que no caldria parlar gaire alt. Doncs no. La seva veu és atronadora. No porta micro ni hi ha altaveus. És una força que li ve de dins, no sé d’on, però és molt potent.

MBP del gener

Ja tenim nominat a MBP (el Més Ben Parit) del mes de gener del bloc de La Granja. I crec que amb dos o tres programes més té la Beth al pot. Només lis demano que en el següent programa cantin un tros del Don Jaume.

Una conjuntada “guerra de l’enciam”:

Vodpod videos no longer available.Xavi Fontanelles

Nova temporada

Els nens tornen al cole i al bloc de La Granja estrenem nova temporada. Fem el salt endavant més important dels últims anys que s”hagi vist mai en un bloc de bar. La programació s’amplia i els col.laboradors també.

Destaca la tan promesa aparició del Kiku parlant sobre videoclips. Tants mesos parlant-ne a la barra del bar i finalment arriba la seva secció. El Sergi ens continuarà parlant d’efemèrides, de llibres, d’històries de les colònies, del Sostres i de la secció estrella A l’atac! El Xavi anirà parlant del què pugui. I el retorn esperat de dos antics col.laboradors del bloc. L’Àngel Poblet torna amb les seves Barraques i la secció de cine i el Parce continuarà parlant de videojocs a Athanagia 2000. No es descarten les aportacions d’altres col.laboradors. Es cobra molt bé, animeu-vos. Tots aquests continguts, combinats amb les anàlisis estadístiques del Mindundi i les porres i altres dades interessants del Senyor de les porres, fan que la programació del bloc de La Granja sigui una mica més maca i faci més gràcia que mai.

Eh, molt bé eh?

Senyor de les porres