Nova temporada

Els nens tornen al cole i al bloc de La Granja estrenem nova temporada. Fem el salt endavant més important dels últims anys que s”hagi vist mai en un bloc de bar. La programació s’amplia i els col.laboradors també.

Destaca la tan promesa aparició del Kiku parlant sobre videoclips. Tants mesos parlant-ne a la barra del bar i finalment arriba la seva secció. El Sergi ens continuarà parlant d’efemèrides, de llibres, d’històries de les colònies, del Sostres i de la secció estrella A l’atac! El Xavi anirà parlant del què pugui. I el retorn esperat de dos antics col.laboradors del bloc. L’Àngel Poblet torna amb les seves Barraques i la secció de cine i el Parce continuarà parlant de videojocs a Athanagia 2000. No es descarten les aportacions d’altres col.laboradors. Es cobra molt bé, animeu-vos. Tots aquests continguts, combinats amb les anàlisis estadístiques del Mindundi i les porres i altres dades interessants del Senyor de les porres, fan que la programació del bloc de La Granja sigui una mica més maca i faci més gràcia que mai.

Eh, molt bé eh?

Senyor de les porres

Ripeti partita

Si hagués d’explicar els meus anys universitaris mostrant algun objecte, un d’ells hauria de ser la PlayStation.

No recordo com va arribar al nostre pis d’estudiants, però sí sé que la pobreta va haver de treballar moltíssimes hores. Moltes mans utilitzaren els seus mandus i diferents jocs ens alegraren aquelles tardes i nits barcelonines.

Un bon dia, algú va inserir dins la nostra Play un nou joc de futbol. Les referències eren boníssimes: jugueu-hi, jugueu-hi, és molt guapu. Molt millor que el FIFA. Pots comptar, escèptic, vaig pensar. Però si els gràfics són una merda, vaig dir. Tu prova’l i ja em diràs el què, va ser la resposta.

Aquell sagal tenia raó: la nova diversió es deia ISS Pro Evolution. Aquella nova manera de jugar a futbol i els lemes de la presentació del joc -allò de “Believe in your dreams” o “We are a football tribe”- s’apoderaren de nosaltres. El joc era tan viciós que transformà el nostre dia a dia. Necessitaves jugar-hi.

Athanagia 2008. Tetris

Curiós que en una indústria dominada aclapadorament pels Estats Units i el Japó, el producte que probablement ha tingut més èxit i coneix més gent sigui rus. Alekséi Pázhtinov (Алексе́й Па́житнов) va inventar-se i programar el Tetris (Тетрис) l’any 1985, segons algunes fonts en una sola tarda. Després de diferents estira-i-arronses legals degut a que la patent del joc estava mig compartida entre el creador i l’estat soviètic, el joc es comercialitza als països occidentals l’any 1987 amb l’afegitó “Fabricat als EEUU, creat a l’estranger”. El 1989 Nintendo aconsegueix els drets i catapulta totalment a la fama el Tetris, gràcies a incloure’l sempre al pack de comprar la consola portàtil Game Boy. Alhora també va llançar a la fama la música d’aquesta versió, basada en la cançó folk russa Korobeinki (Коробе́йники).

Athanagia 2007. Donkey Kong

Goril·la ruc. Amb un títol tan poc atraient ni comercial no semblava que això hagués de resultar massa exitós. Doncs tot al contrari.

L’argument estava clarament inspirat en el clàssic del cinema “King Kong”. Un simi bastant gros i descontrolat rapta una noia i s’atrinxeren a les altures. Però per no fer un plagi descaradíssim, els rescatadors no són un grapat d’avions, sinó un sol home amb aires de “deixeu-me sol, això ho arreglo jo”. L’heroi que havia de rescatar la noia era un lampista italià rodanxó, vestit de vermell i amb gorra. Encara no l’havien batejat oficialment, però després l’anomenarien Mario. Aquest serà a la història dels videojocs el que la Patum és a la història de Berga, el que els Beatles són a la història de la música o el que Barça és a la història de Catalunya. Gairebé res.

Athanagia 2006. Hyper Olympics

Ha estat un estiu de jocs olímpics i paralímpics així  que aprofitarem per recordar un joc d’atletisme. L’Hyper Olympics (o Track & Field en versió americana) és un joc bastant primitiu, de l’any 1983, la meva quinta. El primer era per màquines recreatives i disposava de 6 pantalles diferents: cadascuna era un esport diferent i per passar a la següent s’havia d’aconseguir una marca mínima. Les proves eren els 100 metres llisos, salt de longitud, llançament de javelina, 110 metres tanques i salt d’altura. En acabar el joc es tornava a començar amb unes marques mínimes molt més exigents. Les millors marques de cada prova quedaven registrades per passar a la posteritat.

Athanagia 2005. Simcity

“Benidorm no es va fer en dos dies”
Avui el tema anirà de ser constructius/especuladors. Sense contar extensions i actualitzacions, fins a la data actual han aparegut 4 Simcity’s per ordinador diferents. Realment només m’he viciat profundament als dos primers. A diferència d’altres jocs d’estratègia, no cal putejar ni aniquilar els pobles veïns perquè el nostre vagi millor.

En un principi en el que es basen tots els jocs d’estratègia, inicialment som escollits de manera totalment antidemocràtica líders d’una porció de mapa. En el Simcity l’objectiu no és altre que crear una ciutat del no-res amb un pressupost i tecnologies inicials determinats. La quantitat inicial de calers ve a ser el nivell de dificultat. L’any inicial no és tan important. El primer pas indispensable es tenir electricitat. Si engeguem al 1900 només podrem construir simples centrals elèctriques a base de carbó, però són barates; també podem començar més enllà del 2000 i escollir energia nuclear (de fissió i fusió!), eòlica, solar… però el nostre pressupost pot patir per pagar-les i mantenir-les.