Archive for ‘Històries’

18/01/2013

On era l’esperança?

26 de gener de 1939, gran diada la d’avui: les tropes nacionals han entrat a Barcelona, va escriure el patriarca catalanista Francesc Cambó des de Suïssa. Més raó tenia aquell soldat ocupant que va anar a saludar al poeta J.V. Foix: no sabeu la merda que us ve a sobre. Onze dies abans ja ens havien beneït des de l’altar de la catedral de Tarragona: Perros catalanes, no sois dignos del sol que os alumbra.

Gaziel, el director de La Vanguardia dels anys previs a la Guerra, ho va veure dramàticament clar: Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la senyera. Només ens resta, com un cos trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana. Sí, ha perdut. Catalunya ha perdut. 

read more »

Anuncis
09/06/2012

L’Eurocopa de l’espai vital

El dia que els mòbils incorporin l’aplicació màquina del temps, tan distret serà anar enrere com endavant. Si els nazis haguessin pogut fer servir la joguina als anys 1939, 1940, 1941 o 1942 -quan Hitler era l’amo d’Europa i semblava claríssim que el Tercer Reich duraria mil anys o més-, i haguessin viatjat fins al 2012 per treure el cap al seu espai vital (allà on abans hi havia hagut subhumans com els polonesos, els ucraïnesos, els russos o els jueus), haurien observat amb horror que tornaven a ser estrangers en una terra que havien conquerit el setembre de 1939 (Polònia) i a partir del juny de 1941, quan tres milions de soldats de la Wehrmacht es posaren en marxa per ocupar la Unió Soviètica.

read more »

01/03/2012

Els dies perduts

Un dia sense futbol és un dia perdut, deia. Per això no es deixava eliminar mai: tres finals de la Copa d’Europa i una del Mundial des del banquillu; ordenant i despejant, un pilot de títols de lliga i tercer de la Copa del Món del 54 defensant, amb ungles i tacs, els colors del seu país. Tot ha valgut la pena i no em penedeixo de res, digué abans de marxar. Si realment les seves paraules eren sinceres, no se m’acut una sentència més favorable pel dia de l’autojudici final.

read more »

14/02/2012

Les històries d’en Jason

Malgrat les sorpreses agradables i desagradables que pots trobar-hi, corregir exàmens acostuma a ser un exercici bastant avorrit. És més divertit preparar les preguntes. Perds menys temps posant-los (no ho he fet mai) el mateix examen que ja van fer els alumnes de l’any anterior, però prefereixo anar variant el repertori. En els meus exàmens de 4t d’ESO d’Història sempre hi ha algunes preguntes de marcar cert o fals. Quan ja no sé què més demanar, deixo via lliure a la imaginació i surt això:

L’Alsàcia i la Lorena eren les dues filles bessones del tsar que patí la revolució d’abril de 1917. La seva filla predilecta era, però, la Gulag: se l’estimava tant i la tenia tan mimada que sempre es referia a ella com la joia de la corona.

Martin Luther King fou l’home que, al lavabo d’un Burger King, assassinà John Lennon. Cinc anys abans, el 1970, Malcolm X havia disparat mortalment contra JFK, el Dj més ballat a les discos dels 60.

Francesc Ferrer i Guàrdia fou el pitxitxi de la primera lliga de la història del futbol espanyol, disputada el 1909. Era un home de dretes, però tenia una bona esquerra. Jugava amb l’Espanyol.

read more »

04/01/2012

El taló del rei

No fa gaire, el 23 d’octubre, el Manchester City va guanyar 1 a 6 a Old Trafford. El pitjor dia de la història del teatre dels somnis, va dir l’entrenador local. Em sembla que no té gaire bona memòria, sir Alex Ferguson: els seus darrers dies com a jugador (en un minúscul equip escocès, l’Ayr United) també foren els últims partits de Denis Law; llegenda de Manchester, única Pilota d’Or escocesa (1964), integrant de la Santíssima Trinitat (Best, Charlton i the King Law), botxí d’Espanya i culpable que un dels jugadors més elegants i brillants del món del futbol (el gran Dennis Bergkamp) es digui com es diu. No sabeu què va passar a l’última jornada de la Lliga anglesa 73-74? Doncs haureu de llegir fins al final. Només una pista: va ser més gravíssim que el tamudassu.

read more »

29/11/2011

Molt més que un club

El segle XIX, Irlanda era un país miserable. Res de fàbriques, construcció, noves tecnologies o turisme. Només patates. Tothom a plantar i a collir patates. Però igual que ens passà a nosaltres amb la fil·loxera i la vinya, la patata irlandesa també emmalaltí. Quin desastre. L’illa quedà mig buida: de 8 a 4 milions d’habitants. Els que no moriren de gana marxaren a Estats Units, a Liverpool o a Glasgow.

read more »