La cursa més dura de la meva vida, diu el Contador. Un Giro molt puta, opina el Puritu. Tenen raó: muntanya i més muntanya, mil paranys i un final d’etapa mai vist. Serà el dissabte 21 de maig, el dia que ens visiten els Manel: l’etapa acaba al Zoncolan, un turonet de 10 km de pujada al 11,9% de pendent mitjana (un Santa Joaquima etern, per entendre’ns). Per començar a suar una mica, pocs km abans hauran de vèncer el monstre que s’han inventat aquest any: el Monte Crostis, de 14 km al 10,1%. L’endemà, en plena festa de la democràcia 2011, els participants en aquest Giro d’Itàlia faran una passejadeta de 230 km amb cinc ports més. L’etapa del dia de la final de la Champions, la penúltima, tampoc pinta gens malament: 242 km amb final a Sestriere, passant per la sotragadeta del Colle delle Finestre: 18,6 km al 9,1%. Comença a Cal Rosal (484 metres) i acaba a les golfes dels Rasos de Dalt (2.178). Amb il·lusió! Cada any estan més tarats els organitzadors del Giro. Per ser superbenparits del tot només els falta una cosa: treure de l’armari la Maglia Negra; un mallot per identificar l’últim de la classificació.
Entre els anys 1946 i 1951, un ciclista era la riota del pelotón del Giro: anava vestit de negre i tothom sabia que no era l’àrbit. Era el fanalet vermell. Però al món hi ha gent per a tot: mentre el Coppi i el Bartali dividien Itàlia i es disputaven la maglia rosa, uns altres es barallaven per quedar últims. Tenien un objectiu: arribar a casa amb la Maglia Negra.
Després de cinc anys sense cursa, el Giro tornà a disputar-se el 1946. Fausto Coppi quedà a 48 segons de la victòria. Gino Bartali, el monjo ciclista, el va vèncer. Abans de començar l’última etapa, el futur Campionissimo parlà amb Luigi Malabrocca il Cinese (el Xinu). Volia animar-lo: estava condemnat a ser l’últim d’aquell Giro. Li oferí dues mongetes màgiques: pren-te això i volaràs. Era Simpamina, la vitamina que havien fet servir tants i tants pilots d’avió a la Segona Guerra Mundial i que, durant anys, consumiren molts estudiants, escriptors, científics i altres individus interessats en aconseguir activar el cos i la ment al 120%. Gràcies als macarrons aquests, el Xinu Malabrocca va guanyar totes les metes volants del dia i fins i tot es va atrevir a disputar l’esprint final de Milà: va quedar quart, però no va poder evitar ser el primer Maglia Negra de la història.
L’any següent, el Malabrocca revalidà el seu triomf: tornà a quedar últim del Giro. No fou una victòria fàcil: alguns ciclistes començaren a veure que la Maglia Negra no era cap vergonya, sinó una possible font d’alegries i riquesa enmig de tanta misèria: a l’últim de la classificació general final li feien regals en espècies (xocolata i menjar) i el convidaven a critèriums ben remunerats. Uns quants ciclistes s’especialitzaren en la recerca d’aquesta glòria.
En aquelles circumstàncies, quedar últim no era tan senzill com pot semblar: els rivals et volien prendre el lloc. Havies de ser més hàbil i astut que ells. Es tractava d’anar molt a poc a poc, però havies de mirar de no quedar fora de control i de ser tu l’encarregat de tancar la llum i la porta: darrere teu, ningú més. La clau era enganyar: parar a dinar o a fer el got al bar o amagar-se en algun paller. Fer veure que havies abandonat. I a l’últim moment, aparèixer per sorpresa i arribar a meta just després del que es pensava que era el més puta.
La Maglia Negra del 1948 (només 41 ciclistes arribaren a Milà) no fou un ningú. Se la quedà un ciclista de prestigi: Aldo Bini, un magnífic classicòman. Guanyà el Giro de Llombardia als anys 1937 (s’imposà a Bartali) i 1942 i quedà 2n al Mundial del 36 i a la Milà-Sanremo del 39.
El 1949, el Malabrocca lluità fins al final per aconseguir la seva tercera Maglia Negra, però un tal Sante Carollo el va vèncer. Fou un duel molt més emocionant i disputat que el que enfrontà als dos primers: el Bartali trigà 23 minuts més que el Coppi a donar el volt a Itàlia. L’any següent, la camisa negra fou per un dels gregaris més coneguts del moment: Mario Gestri, Il carro-botte del Giro.
L’últim mallot pel primer per la cua es regalà el 1951. El vencedor fou Giovanni Pinarello. La cosa es decidí a la penúltima etapa, entre Bolzano i Sankt Moritz: el suís que anava últim no volgué arribar a casa vestit de negre i el Pinarello, de l’equip Bottecchia, acceptà el regal. Dos anys després, cansat de pedalar massa per no guanyar gaire res, decidí retirar-se i muntar un taller de bicicletes. Amb el pas del temps, el negoci se li féu molt gros: deixà de reparar bicis i començà a fer-ne de pròpies. Sí, ell és el pare de la marca Pinarello. Molts anys després de plegar veles, ho guanyà tot: gràcies als genets Delgado, Indurain, Riis o Ullrich aconseguí uns quants Tours, Giros i Vueltes.
El 1951, l’any que la Maglia Negra desaparegué de la història, el Tour de França també tingué un cuer mediàtic: es deia Abdel-Kadir Zaaf. S’havia fet famós l’any anterior. Fou el protagonista de dues batalletes: baixant de l’Aubisque, xocà contra una vaca i, sobretot, es començà a parlar molt d’ell el dia que esdevingué el borratxo del pelotón: en plena etapa, i després d’haver-se fotut un complex vitamínic que no se li posà gaire bé, va començar a zigzaguejar fins que va caure desplomat. Feia molta calor. Estava molt blanc. Perquè agafés una mica de color, algú va donar-li vi. Van arribar els embaucadors. Veient-lo allà, desmaiat i amb perfum de vinatxu, ho tingueren clar: aquest tiu va mamat. Minuts després, intentà tornar a la carretera. Agafà la bicicleta i començà a pedalar… en direcció contrària! Els periodistes ja no necessitaven més confirmacions. Quedà tan clar que el Zaaf era quasi alcohòlic que els seus compatriotes algerians –Algèria encara era territori francès: no s’independitzà fins el 1962- li feren saber que ja es podia quedar a la puta França per sempre més: amb la seva afició a alçar massa el colze insultava a l’Islam.
Molt de tant en tant, els últims passen a ser els primers. Si més no durant una estoneta. Situem-nos: 18 de juliol de 1969, queden quatre etapes pel final del Tour. El mallot groc és un jove belga que aquell any debutava a la Grande Boucle. Poques setmanes abans l’havien expulsat del Giro per temes de dopatge. Estem parlant d’Eddy Merckx. L’etapa del dia finalitzava al Puy de Dôme –on, el 1975, un cop de puny començà a posar fi a la llarga dictadura merckxista-, volcà llegendari del Massís Central gavatx.
Malgrat la duresa de la pujada (14 km al 7,5%. Els 5 km finals tenen una pendent mitjana de l’11%), saltà la sorpresa: el gran triomfador del dia fou Pierre Matignon, l’últim de la classificació general. Gràcies a aquella exhibició, els fotògrafs de les motos deixaren d’emprenyar-lo: fins aquell dia li havien anat dient que si arribava últim a París, li regalarien un lot perquè no hagués de passar l’eternitat a les fosques al pou de la classificació general definitiva del Tour 1969.
Qui serà la Maglia Negra del Giro 2011? No en tinc ni idea. D’aquí a tres setmanes ho sabrem. De moment, prefereixo garlar dels que lluitaran per guanyar la maglia de debò, la rosa. Em sembla que ens ho passarem bé: el recorregut és un festival i el nivell dels participants és molt alt. Com que allà on va triomfa, el principal favorit és el Contador (ja té 3 Tours, 1 Giro i una Vuelta), però segurament trobarà rivals durs de pelar: els Mentxov, Nibali, Igor Antón, Joaquím Rodríguez o Scarponi obligaran al madrileny a aixecar-se una mica de la bici. Quan arribin les grans etapes alpines, també poden treure el cap al grup dels favorits –o buscar l’escapada de la seva vida- gent com Kreuziger, Di Luca, Sastre, Pozzovivo, Tiago Machado, Serpa, Sella, Rujano, Arroyo, Porte, Popovitx, Pinotti o Tiralongo.
També estaré atent a l’actuació d’Andrea Noè, un noiet de 42 anys que aquests dies no té res millor fer que participar al Giro. Professional des del 1993, va viure els seus millors dies de Giro ara fa 10 o 13 anys: el 2000 va quedar 4t (el vencedor fou Stefano Garzelli, que també encara córrer) i el 1998 va guanyar una etapa i fou maglia rosa per un dia en aquell Giro en el qual s’imposà un pirata: no era coix. Era calbu.
Sergi
Després d’una setmana d’avorriment, esprints, caigudes i saganisme, comença el Tour. Qui guanyarà? Tothom diu dos noms: Evans o Wiggins. 35 anys el campió i 32 l’aspirant. Amb opcions de podi també tenim sagals com la penya dels 34 (Samu, Mentxov i Basso), el Klöden (37) o el Leipheimer (38). Un altre que té ganes de fer la cursa de la seva vida és el Horner, un noiet de 40 anys.
Som macus 