Bones tardes

Mentre arrencava la temporada al grup 1 de la Quarta Catalana –el Berga comparteix categoria amb equipassos com el Cabrianes, el Montmajor, el Súria B, el Sant Llorenç o el Vilada-, els de l’Olvan érem a la vila natal del Miquel Martí i Pol i de l’autor de Pa Negre perseguint la primera victòria del nou curs futbolístic. Estan sonats aquests osonencs: Roda de Ter amb prou feines arriba als 6.000 habitants i tenen 3 equips de futbol professional: el Roda, el Rodenc i el Roda B. Som nosaltres els que no anem bé: 1 punt de 9. Podríem garlar de mala sort, errades puntuals, àrbits i més coses, però també podríem reconèixer que som bastant una banda. Si volem començar a sumar de 3 en 3 (o d’1 en 1), hem de deixar enrere la nostra proposta futbolística de sempre (despejes i anar-hi) o senzillament l’hem d’aplicar bé (a darrere tot net i endreçat –porteria a zero-, a dormir al llit i tranquils que ja tindrem la nostra)?

La pajillera

Una pobra noia abandonada pel seu marit demana consell a una veïna. Són dies de postguerra. Molta misèria. Som al barri Xino:

– “I ara què faig, senyora Loreto? Jo, que no sé fer res.

– Què feies al poble?

– Treballava al camp, ves. Com tothom.

– I què tal ets al llit?

– Amb el meu Lázaro sempre deixava fer. Fer-ho amb el Lázaro era d’allò més avorrit.

– I no li feies res d’especial al teu home?

– Ell deia que les manueles les feia força bé.

– Doncs ja ho has trobat, noia. Apunta’t a fer de pajillera en algun cine.

Aquells estius avorrits

Els estius de quan érem petits, una altra conversa de bar. Tornar a repetir allò que ja ens hem explicat unes quantes vegades: amb els de casa sempre anàvem a…, tinc molt bon record de…, la primera vegada que vaig sortir a l’estranger…

Però els estius de la nostra infància no eren només els llocs més o menys distrets on ens feien anar els nostres pares perquè sí i perquè ja n’hem parlat prou. L’estiu també era colònies, estades esportives o un dia rere l’altre a Berga. Les llargues vacances de quan anàvem a cole: hores i hores a la piscina menjant guarrades, jugant a cartes i emprenyant els veïns de tovallola; baixar al carrer a la nit o els nostres tours.

Aprofitant les oportunitats que ens dóna això de ser un blog bar, el Sostres treu el cap i alça la veu per explicar-nos els seus estius de quan era jovenet. Parla, parla, Salvador:

Sonderkommando

Shlomo Venezia va néixer a Salònica (Grècia) el 1923. Abans de l’any 1492, quan els Reis Catòlics decretaren que les seves terres havien de quedar lliures i netes de juevots, els seus avantpassats havien viscut a Espanya.

En plena Segona Guerra Mundial, els nazis arribaren a Salònica, la ciutat més jueva de Grècia, i obligaren els jueus a quedar reclosos dins d’un gueto. Més endavant els enviaren a Atenes. I d’allà a Auschwitz-Birkenau.

Shlomo Venezia fou dels pocs que sortí viu dels camps d’extermini. Això sí, va patir moltíssim. No es tracta de fer rànquings i d’establir categories d’horror i sofriment en referència a l’Holocaust, però és difícil imaginar una experiència pitjor que la dels condemnats a formar part del Sonderkommando.

El què? El racó més horrible de l’infern: veure’t obligat a fer possible la bona marxa d’aquella cadena de destrucció anomenada Solució Final.

Je suis català

“Els meus avis materns van aprendre català a casa i francès a l’escola. Com tots els catalans de la seva generació. Parlaven català amb tothom: els pares, el cònjuge, els germans, els veïns, els desconeguts. Tothom. El Rosselló era encara una terra plenament catalana.

Abans de la Segona Guerra Mundial, els catalans del Rosselló ja se sentien francesos tot i tenir pocs contactes amb la França real. Llevat del servei militar i de les guerres, no se n’anaven del país i continuaven sent francesos a la catalana. Les relacions amb els veïns del nord –els gavatxos- no eren ni bones ni dolentes sinó quasi inexistents enfora dels partits de rugbi”.

No fa gaire, el Joan-Daniel Bezsonoff ens va parlar de quan era petit. En el seu darrer llibre, Un país de butxaca, ens explica altres històries. Una història que també és nostra: la mort d’una llengua. Fa cent anys, el Rosselló parlava en català. Ara no. L’escriptor de la Catalunya Nord, posant la seva família d’exemple, ens ajuda a entendre què ha passat:

Futbolistes i llibres

Després de El club dels futbolistes intel.ligents arriba Futbolistes i llibres. És Sant Jordi, ha de caure un llibre. Sergi et compraràs el llibre del Piqué? Parce, et compraràs aquest altre? Quins llibres regalen els diaris embaucadors?

I és que futbol i literatura sempre han anat agafats de la mà. Avui els futbolistes es llancen al carrer a comprar llibres compulsivament. El Tamudo, l’Osvaldo i el Chica han quedat a la 1 al Zurich. Han trucat el Sergio Ramos per si s’hi volia afegir. Messi, Dani Alves i Busquets queden a Canaletes per anar a voltar per les paradetes. El Balotelli i el Cassano, volen importar la tradició a Itàlia.

Que macu el dia de Sant Jordi, es regalaran milions de llibres que no es llegiran mai i milions de roses que estaran pansides al cap de dos dies. En fi, tan si ets futbolista com no, surt al carrer i gasta-te’ls, carai! Que un dia és un dia, rata!

Apa, felicitats Jordis. Felicitats Roses.

Xavi Jordi