Archive for ‘Lletraferits’

21/04/2010

Quan les putes parlaven en català

“Vet aquí el districte cinquè, vet aquí tota la ferotgia i tota la brutalitat de Barcelona. El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia: s’hi barregen l’obrer i el pispa.

El sereno Joan travessa el carrer i els lladregots es tapen la cara per tal que no els reconegui. Alguns enllustradors venen cocaïna i els invertits apareixen al mig del carrer exhibint les seves vergonyes, el seu impudor i el seu pecat; les gitanes canten amb veu ronca i una processó de pidolaires, sempre a l’aguait, us assalta gairebé amb violència.

Estem a punt d’entrar al districte cinquè: ens acomiadem de l’amic que ens acompanya i que no vol seguir endavant perquè tem l’atracció del mal. El carreró és estret, llarg, brut, tortuós. Vist des de les Rambles, sembla que les cases d’una vorera i de l’altra s’ajunten. Queda un espai buit per on treu el nas un cel de color violeta”.

read more »

28/02/2010

Només era un somni

Entres a classe, busques lloc, seus i prepares papers i boli per escriure. Comences una nova assignatura i vols aprofitar-la per aprendre i aprovar (amb bona nota, si pot ser). Quan ja estàs llest per aguantar una horeta i mitja de bla, bla, bla que hauràs de saber traduir en apunts eficaços, alces la mirada: algú entra (tard) a l’aula. No és el professor. És una noia i és guapíssima. Visca! M’agrada aquest tipus de bestiar. La coneixes: l’any passat vau coincidir en algunes assignatures. Abans que segui, ja tens clar que del curs n’acaba de néixer un nou i importantíssim objectiu: intentaràs aprofitar la magnífica coincidència per acostar-te (tant com es pugui, tant com es deixi, tant com vulgui, fins on sàpigues arribar) a la bella noia.

Ara sí. Arriba i tanca a la porta. No és cap noia. És barbut –a la dona barbuda… de lluny se la saluda!-. És el professor. Comença a parlar i em giro. És per confirmar que l’aula és petita i que som pocs, gairebé en família. Tan pocs que no caldria parlar gaire alt. Doncs no. La seva veu és atronadora. No porta micro ni hi ha altaveus. És una força que li ve de dins, no sé d’on, però és molt potent.

read more »

21/11/2009

El Sostres va a la muntanya

Un dia d’agost de l’any passat, el Salvador Sostres -que cadascú el qualifiqui com vulgui. Per mi, que no hi entenc gaire, és el millor escriptor català del segle XXI- va anar d’excursió a la muntanya. A Aigüestortes. No va fer la ruta dels Carros de Foc: va pujar amb un d’aquells taxi-jeeps fins a l’estany de la Llebreta i des d’allà va anar caminant fins a l’estany Llong. Una passejadeta. Un dia a la natura que va deixar explicat al seu blog.

“Tres elements configuren el paisatge: pedra, pi i aigua. L’alçada de les muntanyes és un repte al teu davant. La majestuositat dels avets, tots els verds, tanta densitat. Hi ha un patriotisme del paisatge, i caminant per aquest parc és fàcil entendre-ho. Un patriotisme, una força d’ànima i una estètica que no són les meves, però puc notar-ne igualment el batec, la força, el sentit de pertinença. Hi ha un patriotisme del paisatge, i en certa manera és normal que en la base de qualsevol patriotisme hi hagi un amor pel propi paisatge, una relació ben íntima amb els teus arbres i les teves muntanyes. M’agrada el passeig i anar parlant amb l’Anna, però definitivament em sento més còmode en d’altres coordenades.

read more »

12/11/2009

Les veus del Pamano

lesveusdelpamanoHo han aconseguit: mitja Catalunya té ganes de veure l’estrena de dilluns. Si poses la tele3 és inevitable no topar-te amb la falca de Les veus del Pamano. No és que em molesti però em fa una mica de por. Desconfio del què serà.

El llibre de Jaume Cabré és dels millors que he llegit en els últims anys. Recordo grans estones submergint-me en les històries de Torena, el poble imaginari del Pirineu català. La guerra, la derrota, la repressió… l’Oriol Fontelles, l’Elisenda Vilabrú (dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm), la Tina Bros… una novel.la magnífica per degustar-la de dalt a baix.

read more »

27/10/2009

Del zoo d'en Pitus al barri Xino

Ara fa tres anys, pocs dies abans de les últimes eleccions catalanes fetes fins ara, el Xavier Sala Martín (el proper president del Barça, o això espero) va entrevistar, a la seva manera (és a dir, divertida i interessant), des de les pàgines de La Vanguardia, els caps de llista dels principals partits polítics. Un dels entrevistats fou el Montilla.

L’ara president no va quedar gaire content d’aquella entrevista. Ofès i emprenyat, va aixecar-se i va anar-se’n abans d’acabar. Va considerar que el to i moltes de les preguntes perpetrades per l’economista de les americanes alegres eren ofensives, impertinents i inadequades. Incòmode i fart d’aquell dur interrogatori, el José va marxar -tot acusant el Xavier de ser un sectario– deixant l’entrevista a mig fer.

Sap com acaba el Zoo d’en Pitus? Aquesta va ser una de les preguntes que no va agradar al Montilla.

El dia de l’entrevista, el president sociata de Catalunya va confessar que no sap com acaba el Zoo d’en Pitus; un conte del Sebastià Sorribas publicat per primera vegada el 1966 i que, des de llavors, han llegit milers i milers de catalanets. Molts de nosaltres també.

read more »

30/09/2009

L'ofici d'escriure

Un dia d’agost, des del seu blog, l’admirat i odiat Salvador Sostres (jo estimo els seus textos, altres l’odien a ell tot sencer) va explicar-nos quan va venir-li la idea de voler ser escriptor i com s’ho ha fet per fer realitat, i anar mantenint, el seu somni i la seva ambició:

“la cosa ve de molt lluny, ve dels 13 anys, quan em vaig plantejar com volia que fos la meva vida i vaig entendre que passar-m’ho bé i treballar havia de ser un tot, i que no podia ser de cap manera que la meva feina fos aliena al meu plaer (…) el meu curs natural hauria estat dedicar-me al negoci familiar però vaig preferir endinsar-me en l’aventura d’escriure. Estic parlant de quan tenia 13 anys, que és quan més o menys vaig decidir-ho.

read more »