Un d’ells porta el nº 5 a la samarreta i es diu… Puyol (Puyi pels amics). L’altre encara és més ben parit. És el nostre Xavi, el noi egarenc.
Tots dos fan molt bé la seva feina. Sempre treballen amb professionalitat, portin la samarreta que portin. Són bons nanus, juguen bé i són del país. En principi, collonut. Ara bé, hi ha gent amb certs problemes de personalitat que tenim una altra manera de veure les coses. Considerem que ambdós fan certa ràbia. Per què? Un motiu bàsic seria el tema “selección”.
D’aquesta qüestió ja se’n va ocupar el Sostres en un article que sortí publicat a l’Avui el 3 de setembre de 2006. Resumeixo les ensenyances del mestre:
“No hi ha cap motiu per jugar amb la selecció espanyola que no sigui la plena identificació amb Espanya: i no em diguis que ets un professional perquè l’última que va dir-m’ho cobrava 600 euros, habitació a banda. El capità del Barça no pot jugar amb Espanya. El capità del Barça o és el general Moragues o, posats que ho sigui un estranger, el triem brasiler, que com a mínim el Brasil ni ens té envaïts, ni ens roba, ni ens ha intentat mai exterminar (…) És l’hora de triar, és hora de mullar-se. Prou farsa. Prou comèdia. Tenim un sol país per existir i sobreviure i al mercat, en canvi, hi ha molts defenses”.
Tranquil Xavi, no pateixis. Ara vinc per tu. No me’n descuido. L’altre dia, i que no serveixi de precedent, vaig estar d’acord amb el Grupo Godó. Al Mundo (Deportivo, per suposat) et qualificaven de funcionari i a La Vanguardia, de buròcrata. I és que és això. No es pot dir que facis malament la teva feina. D’errors, pocs. Però de brillantor, inspiració i imaginació, encara menys. Et limites a complir: 3.000 passades bones per partit. Això sí, marxa enrere.
Ja sé que al bar no parlo de res més, però és que és important deixar-ho clar: l’única temporada de l’última dècada que no ens ha atabalat partit rere partit, vam fer el doblet: Lliga i Champions.
Oleguer, fes-nos un favor. Al pròxim rondu, més intensitat. Tot sigui pel bé de l’equip.
Sergi
Som macus 