Què hem de fer?

Per tercer any consecutiu, algun dia de juliol hem hagut de llegir o escoltar el següent titular periodístic: cop definitiu al Tour.

No és que els escàndols de dopatge en el món del ciclisme comencessin l’any 2006 -la cosa ve de molt lluny, almenys des dels anys 60, i entremig hi ha hagut, per exemple, el cas Festina (1998) o les sospites i acusacions permanents contra l’Armstrong-, però sí que és cert que portem 3 tours seguits molt complicats.

Fa dos anys, el Tour es presentava molt interessant. Després de set victòries consecutives, l’Armstrong ja no hi era i tot feia pensar que gaudiríem d’un gran duel Ullrich-Ivan Basso. Tanmateix, aquell Tour del 2006 va començar i va acabar fatal.

El dia abans d’arrencar la cursa, va esclatar aquell súper escàndol (l’operació Puerto) que va fer famós el nom d’aquell metge espanyol: E. Fuentes. La conseqüència immediata de tot aquell merder fou que ni l’Ullrich ni el Basso no van poder disputar aquell Tour.

Avui, aquella nefasta jornada del dia abans de l’inici del Tour 2006 ja queda molt lluny i força oblidada, però quan la vam viure en directe semblava que significaria el dia final del ciclisme. I és que allò va ser molt gros: els dos grans aspirants al Tour (un duel que ja havia començat a generar molta expectació) al carrer abans de començar. Molt lamentable. Recordo que quan vaig saber la notícia, estava destrossat: el Tour, que m’havia d’alegrar aquelles tardes de juliol, a la puta merda.

Malgrat tot, l’endemà d’aquell dia negre, va començar la cursa. Amb l’escàndol encara calentet semblava que tothom passaria de tot, però el Tour es va anar acostant a la muntanya i els aficionats al ciclisme no ens en vam saber estar: havent dinat, connexió amb el Perico i a veure què.

A mesura que va anar avançant la cursa, aquell devaluat Tour del 2006 es va anar fent divertit. Per exemple, vam veure com el Pereiro es posava de líder després d’haver perdut mitja hora als Pirineus i com el Landis, un antic gregari de l’Armstrong, prenia el primer lloc al gallec. Semblava que, vestit de groc, l’americà caminaria amb pas ferm cap al triomf final, però als Alps va patir una pàjara brutal i va perdre el liderat i un bon grapat de minuts. A la següent etapa, tanmateix, i continuant amb les sorpreses, el Landis va reviscolar i va començar a volar, des del 1r port del dia, fins arribar a la meta amb suficient avantatge per tornar a ser el gran favorit d’aquell Tour. Aquella etapa, amb final a Morzine (a tocar del Joux Plane), va ser impressionant: el Landis contra tots (tots els seus rivals anaven junts i tenien els seus companys d’equip a disposició) i ningú va poder contra l’americà.

LandisNo feia ni 20 dies que el ciclisme semblava tocat de mort i l’endemà d’aquella fabulosa etapa, els titulars de la premsa també coincidien: el ciclisme, amb el Landis de gran heroi, acabava de recuperar tota la seva èpica.

Després de veure el Landis al capdamunt del podi de París, tothom volia pensar que el ciclisme, pas a pas, aniria superant la sotragada Puerto. Lamentablement, pocs dies després es va saber que un ciclista del peloton havia donat positiu per dopatge en aquell Tour que acabava de finalitzar. En fer-se pública la notícia, molta gent va resar perquè l’acusat fos un ningú, però no. El dopat era el Landis, l’home que havia reconciliat el ciclisme amb el gran espectacle.

L’any passat, la cosa no va millorar gaire. Durant la cursa es va saber que el Vinokúrov -un dels ciclistes més estimats per l’afició pels seus atacs constants- també anava ben dopat, igual que els seus companys de l’equip Astana.

Malgrat aquest nou escàndol, el Tour 2007 va seguir avançant i els aficionats vam poder gaudir d’un bonic duel d’escaladors: Rasmussen contra Contador. L’última gran etapa de muntanya d’aquell Tour finalitzava a l’Aubisque i, allà, després d’imposar-se, semblava que el danès havia deixat mig sentenciat el seu triomf. L’alegria, però, li va durar ben poc. El seu propi equip, el Rabobank, rebent pressions de la direcció del Tour i sospitant que el seu corredor també era un dopat, l’obligà a abandonar la cursa.

Contador i Rasmussen, Tour 2007Un nou escàndol amb un format singular: ningú havia pogut trobar sang dopada del Rasmussen, però el seu sorprenent rendiment (fins llavors, mai s’havia pensat en ell com a home Tour) i uns anàlisis antidopatge en els quals no es va presentar varen fer mal pensar a tothom.

La història d’aquest Tour 2008 encara està per escriure però, de moment, la cosa ja està força ambientada. Primer van enganxar a dos dopats de perfil baix (Beltrán i Dueñas; sempre els espanyols en el centre de la polèmica) i el divendres l’escàndol ja es féu molt més gros: R. Riccò, el millor escalador d’aquest Tour -amb dues victòries d’etapa i clares possibilitats de destrossar els seus rivals a les jornades alpines-, positiu per dopatge amb EPO de 3a generació (fins fa dos mesos, no era detectable, diuen).

Ja hi tornem a ser. A la mínima que algun ciclista il·lusiona i se’ns mostra potent, espectacular i superior, no passen ni quatre dies que l’ombra del dopatge no l’atrapi. Vist el panorama i repetida la pel·lícula ja massa vegades, què hem de fer? Podem aspirar a trobar una sortida més atractiva que no sigui la simple inèrcia d’anar fent i seguir mirant -cada vegada amb més escepticisme i menys engrescament-  el Tour a l’espera que salti el nou escàndol?

Després de gaudir i patir els últims tours, vueltes i giros -amb els seus escàndols corresponents-, algunes preguntes m’inquieten: van tots dopats o només són “culpables” els ciclistes que enganxen amb mala sang? Els dopats atrapats, només ho han fet una vegada o el dopatge forma part de tota la seva vida professional? Últimament, alguns ciclistes s’han anat acollonit i, realment, no es dopen? Actualment, els francesos no guanyen res de bo perquè són els únics que no es dopen? L’Armstrong es dopava? I l’Indurain? Els espanyols són els més dopats de tots i per això, aquests últims anys, n’hi ha tants als primers llocs del Tour?

Riccardo RiccòEls que ens ho passem bé mirant bicicletes per la tele, i els que s’hi guanyen la vida, volem una solució. Una solució que vulgui dir que el guanyador del Tour, i de les etapes del Tour, seguirà sent el guanyador -sense dubtes- l’endemà de la victòria i anys i dècades després. Volem que després d’una gran jornada de ciclisme, dos dies més tard, no se’n vagi tot a la merda.

Com fer-ho per aconseguir aquest objectiu? Idealment, potser està molt bé pensar que un dia quedarà vençut, definitivament, el dopatge, però em sembla una possibilitat poc versemblant i irreal. El desig de guanyar o, simplement, de sobreviure com a professional del ciclisme faran que, permanentment (em sembla), hi hagi ciclistes que tastin noves formes de dopatge i, contra això, l’antidopatge sempre haurà d’assumir el paper de poursuivant que, malgrat retallar distàncies i fer-se il·lusions, mai acaba de guanyar al tete la course.

Com que la solució “ideal” em sembla inassumible, n’hauríem d’anar pensant alguna altra. En aquest bloc, fa temps que ho tenim reflexionat: campi qui pugui. Sense normes. Bicicleta, carretera i manta. Que cadascú decideixi fins on està disposat a arribar per poder guanyar el Tour o alguna etapa, deserta de públic, de la Volta a Aragó.

Mentrestant, però, jo em seguiré mirant el Tour. Avui mateix, l’arribada a Prato Nevoso ha sigut ben distreta. Entre d’altres coses, hem pogut veure que l’Evans fluixeja, que el CSC té un equipàs, que el Mentxov ha de superar molts perills per poder guanyar el Tour (avui ha caigut pujant! i, a falta de menys d’1 km, ha patit el temible atac a traïció del hombre del mazo, que diu el Perico), que es confirmen els dos noms sorpresa d’aquest Tour (Vandevelde i B. Köhl) i que dimarts i dimecres (les dues grans etapes alpines) ens ho podem passar força bé.

Sergi

Advertisements

34 comentaris to “Què hem de fer?”

  1. Jo també voto que tothom foti el que vulgui amb la seva salut. Els ciclistes juguen al límit i cadascú arrisca fins on vol. No recordaré els ciclistes morts en estranyes circumstàncies. Allà ells. Arrisquen xutant-se o fent els revolts a la màxima velocitat. Quin hostiot s’ha fotut el Pereiro avui:

    Només s’ha trencat el braç després de caure des de 5 metres baixant l’Agnel.

  2. El Xavier Bonastre, el de TV3, també vota a favor de l’espectacle: http://blogs.e-noticies.com/xavier-bonastre/dopatge_al_tour_sant_tornem_hi.html

  3. Acabo d’arribar aquí a través del tauler de WordPress i voldria comentar un assumpte que em preocupa, moltes vegades he sentit que “se’ls deixi fer”, que “es dopin tant com vulguin”.

    Aleshores què, només els dopats podran participar al tour amb opcions de guanyar? I si jo, esportista aficionat, vull córrer al tour sense dopar-me i m’és impossible fer res perquè tothom va dopat menys jo?

    Jo no em vull jugar la salut per guanyar!

  4. Per fomentar el diàleg, la pluralitat i el bla, bla, bla, us adjunto unes paraules escrites per un tal Juanma Trueba, del diari AS, que expliquen molt bé que el ciclisme, per distreure i resultar atractiu, no necessita grans monstres de la carretera. Veure la debilitat, el patiment i el no poder més dels ciclistes també és espectacle:

    “No hacen falta corredores sobrenaturales para disfrutar de un gran Tour. El nuevo ciclismo, si es que existe, se caracteriza por la igualdad de fuerzas, de pocas fuerzas, y desde esa democracia se construye una deliciosa competencia que se mide en segundos antes que en minutos. Ya no hay corredores con superpoderes, ni altivos dictadores, y los favoritos alcanzan la media docena, todos humanos, susceptibles de exhibirse un día y explotar al siguiente.

    Así se explica que los seis primeros de la general se ordenen en el intervalo de 49 segundos. Desde esta perspectiva se entiende que un ataque a dos kilómetros de meta baste para alterar los primeros puestos y el liderato. Se equivoca quien piensa que el ciclismo necesita corredores de laboratorio. Es la debilidad lo que engrandece este deporte. Son las montañas, el riesgo, las caídas…”.

  5. Jo crec que els ciclistes “sobrenaturals” o els “superclase” hi han de ser, en general tothom es motiva més si en una carrera brillen amb llum pròpia les grans estrelles que esdevenen ídols pels aficionats, aquests són els ciclistes que fan afició i si van desapareixen com fins ara, el ciclisme ho pagarà molt car, ja no hi són noms ilustres com Jan Ullrich, Beloki, Basso, Mayo, Ricco, Vinokourov, Tom Boonen, Astarloa, Landis, Rasmussen, Heras, Piepoli, etc.

    Jo proposo un càstig diferent, un any sense córrer (a diferència dels 2 o 3 d’ara) i una multa econòmica més important.

    I per últim m’agradaria que la gent sentis més respecte cap els grans campions que s’han dopat, a part de dopar-se han tingut que suar suor i llàgrimes per arribar a on han arribat, el ciclisme és sacrifici, el cas esgarrifós de Jan Ullrich a Alemanya passant d’àngel a dimoni no és pot tornar a repetir.

  6. Avui, després de dinar, que ningú em toqui els collons. No em passeu visites ni cap trucada. Estaré reunit. Tinc una cita amb la Bonette; Col de la Bonette-Resteffond. A l’atac!

  7. Si volem un dopat superclasse, fem-hi participar el Bruce adolescentprimaveral, altrament anomenat springsteen o foss (com quedaria si hi participés).

  8. Creieu que l’equipas que té el CSC afavoreix al mateix CSC? M’explico. A l’etapa d’ahir vaig tenir la sensació que el ritme que marquen els gregaris es tant alt que ni els caps de fila tenen prou benzina per atacar.

    A veure avui com respiren…

  9. Si Sastre o Schleck volen tenir opcions a guanyar el Tour avui han de guanyar temps a Alpe d’Huez. I l’única manera és que el CSC marqui un ritme infernal per debilitar els rivals.
    L’hostiot que es va fotre ahir aquell sudafricà va superar el del Pereiro. Gairebé arriba a meta rodolant costes avall.

  10. Si sou uns “malalts” del Tour, potser us interessarà l’enllaç següent: http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=529445

    Hi podreu veure els millors temps de pujada, de la història del Tour, a l’Alpe d’Huez. El rècord el té el Pantani: l’any 1997, va pujar els gairebé 14 km (amb una pendent mitjana del 7’9%) d’aquesta llegendària pujada amb 37 minuts i 35 segons. Ahir, el Sastre va trigar gairebé 2 minuts més (39:29). El 1r guanyador de la història del Tour a Alpe d’Huez, Fausto Coppi (l’any 1952), va tardar 45 minuts i 22 segons.

    Per mi, la dada més sorprenent d’aquesta informació és que l’any 2004, quan la pujada a l’Alpe d’Huez es féu amb contrarellotge, l’Armstrong (guanyador de l’etapa) no va ser capaç de batre el millor temps del Pantani. Es va quedar a un segon. El que sobta més és que el Pirata va fer el millor temps després de fer una etapa on, suposo, devia haver-hi altres ports i més de 150 km. En canvi, a la cronoescalada del 2004, l’Armstrong només va haver de fer uns km d’escalfament previs i l’ascensió final.

  11. El Riccò, el nou Pantani, el que havia de destrossar els rivals als ports dels Alps (i no permetre que el gris Sastre guanyés el Tour), ha confessat: http://paper.avui.cat/article/esports/134880/admissio/culpabilitat.html

    Malgrat que quan el van enganxar va negar-ho tot -“juro per la meva mare que no m’he dopat”- i va dir que només havia pres vitamines, ahir va reconèixer que, abans del Tour, va tastar l’EPO de 3a generació.

    La vitamina aquesta deu anar força bé perquè després del Giro, estant al sofà de casa, es notava molt cansat i, en canvi, poques setmanes després, i pujant a l’Aspin, se’l veia fresc com una rosa.

    Ara, el dubte és: durant el Giro (on va quedar 2n i va guanyar dues etapes), estava net o també funcionava a base de lleteta, “sequillus” i una miqueta d’EPO? Ell diu que corrent el Giro no anava dopat, però -ara- les seves paraules tenen bastant poca credibilitat. A més, com ell mateix ha reconegut, passar els controls antidopatge sense “pitar” no és gens impossible. Ell ho ha aconseguit.

  12. Quina sorpresa! Situem-nos: Tour 2008, un ciclista bastant desconegut fins llavors (l’austríac B. Köhl), i de només 26 anys, guanya el mallot de la muntanya, queda 3r del Tour i presenta candidatura per guanyar algun Tour en el futur.

    Final de la pel·lícula? Es veu que el nanu havia tastat l’EPO new generation i l’han “trincat”. Qui serà el pròxim? Si puc triar, que sigui espanyol.

  13. Si sou d’aquells que, alguna vegada, us heu preguntat per què els ciclistes es dopen (tot i saber que, possiblement, els enganxaran), podeu llegir les explicacions d’un d’ells, el més recent: l’austríac B. Köhl. http://www.marca.com/edicion/marca/ciclismo/es/desarrollo/1175577.html

  14. La dona del metge espanyol més famós arreu del món (el doctor Fuentes, el de les bosses de sang de l’Operació Puertu) n’està fins als collons i amenaça amb “tirar de la manta”: http://www.marca.com/edicion/marca/otros_deportes/otros_deportes/es/desarrollo/1185353.html

    Diu que si parla s’ensorrarà tot el món de l’esport professional; insinua que tot déu va dopat -no només els ciclistes- i afegeix que sense poció màgica no es poden entendre miracles com el de les medalles aconseguides pels espanyols a Barcelona 92.

  15. Després de dos anys de sanció per dopatge, torna Ivan Basso: http://www.marca.com/2009/01/22/ciclismo/1232639317.html

    I què diu? Reconeix que es va dopar, subratlla que se’n penedeix molt i afegeix que no ho tornarà a fer. L’hem de creure? No ho sé, però que es posi en forma i ataqui, que ja portem massa anys amb espanyolets vestits amb tots els colors de la victòria.

  16. Tot just arrenca la nova temporada de ciclisme… i ja hi tornem a ser: a Itàlia diuen que el Balaverde és un dopat. Al MARCA ho expliquen així: http://www.marca.com/2009/02/11/ciclismo/1234365781.html

  17. Si us interessa el tema “EPO e tai tai e”, avui, a l’AS, un excompany del Valverde ens explica que fa uns quants anys, quan corrien junts, tot l’equip (el mític Kelme) prenia la mateixa poció màgica: http://www.as.com/ciclismo/articulo/ciclismo-valverde-le-ponian-mismas/dasclm/20090218dasdaicic_1/Tes

    L’entrevistat, el Jesús Manzano (avui convertit en el confident i especialista en temes de dopatge del diari AS), afegeix que, a Espanya, la investigació antidopatge és un “catxundeu”. Si el dopat és un mindundi, el “trinquen”, però si és un esportista mediàtic i prestigiós, tot déu intenta amagar la merda.

  18. A Alemanya segueixen dient que, respecte el tema del dopatge, Espanya és una gran casa de putes: http://www.as.com/ciclismo/articulo/ciclismo-dopa-puede-dormir-espana/dasclm/20090423dasdaicic_2/Tes

  19. El dia a dia d’un dopat. El Bernard Kohl, tercer del Tour passat, ens explica com s’ho feia per dopar-se sense que l’enxampessin… fins el dia que el van enxampar: http://www.as.com/ciclismo/articulo/ciclismo-manager-transfusiones-tour/dasclm/20090610dasdaicic_1/Tes

    “Un nuevo Tour empieza al día siguiente de acabar el anterior (…) En agosto de 2007 me sometí a una primera extracción de sangre destinada a ser utilizada en el Tour de 2008”.

    A la part final de l’entrevista, i parlant del Tour de l’estiu passat, el Kohl afirma: “Estoy convencido de que los diez primeros pudieron dar positivo”.

  20. El dopatge com a forma de preparació per guanyar el Tour no és un invent dels doctors de l’equip Festina. Tampoc del doctor Fuentes. La cosa ve de molt més enrere. Laurent Fignon, un dels millors ciclistes dels anys 80, ens explica que, a la seva època, el dopatge ja formava part del dia a dia de l’ofici dels ciclistes: http://www.as.com/ciclismo/articulo/fignon-dopaje-era-parte-trabajo/dasclm/20090701dasdascic_2/Tes

  21. Cansat de suportar etapes avorrides per televisió, i una mica carregadet de tant sentir la veueta del Carlos de Andrés, sovint segueixo el Tour a través de l’As o el Marca.com. De tant en tant, hi faig una ullada i puc veure quan falta pel final d’etapa, qui va escapat, amb quin temps d’avantatge, etc.

    Lo més divertit d’aquesta forma de seguir el Tour és llegir els comentaris que la gent va enviant mentre avança l’etapa. Destaquen dos clams: 1) Quina merda de Tour que estem tenint i 2) Que es dopi tot déu i que ataquin d’una puta vegada! Quanta raó que tenen.

  22. Comença una nova temporada de ciclisme i el Manzano (aquell exciclista que ara viu de fer confessions) diu lo de sempre: que el Valverde és un dopat i que Espanya és una gran casa de putes:

    “Vi doparse en muchas ocasiones a Valverde. Fuimos compañeros de equipo en el Kelme en 2002 y en 2003, y compartimos habitación muchas veces. Aquello era un sistema de dopaje generalizado, organizado. Si lo cuestionas, te echan a la calle”.

    “No tengo nada contra él. Es buena gente, amable, como todos los ciclistas. Él debería haberlo reconocido, no pasa nada, aquello era un dopaje organizado; si te negabas, ibas a la puta calle. Si hubiera confesado, le rebajan la sanción: un año sin competir y ya está”.

    “En Italia, tuvieron que sacrificar a (Ivan) Basso; en Alemania, a (Jan) Ullrich, pero nosotros somos un país de charanga. Pasamos de todo. Hay que ser realistas: en España, vale todo”.

    “Es difícil la solución al dopaje. Los ciclistas no sabemos hacer otra cosa y hacemos lo que nos dicen”.

  23. Dopats o no, són molt bons. Amb ells l’espectacle està garantit. Després de dos anys de sanció, han tornat: Alexandre Vinokúrov i Riccardo Riccò. I són els mateixos de sempre: ataquen i guanyen. Avui ha finalitzat el Giro del Trentino i el Vino (que ja té 36 anys) ha quedat primer de la general amb només 14 centèsimes d’avantatge respecte el segon: la Cobra Riccò.

  24. El Floyd Landis -el protagonista de l’escapada més espectacular de la història del Tour- diu que quan compartia equip (US Postal) amb l’Armstrong, ells dos i altres amiguets feien unes festes de dopatge acollonants. Com que les farres a base d’EPO ja eren cosa de garrulus, quedaven directament al pis de Girona del Lance i allà no paraven d’omplir i buidar la nevera de cerveses i bosses plenes de sang màgica: http://www.marca.com/2010/05/20/ciclismo/1274350290.html

  25. La cosa sempre ha anat i continuarà anant així: mentre les mesures antidopatge avancen al seu ritme, els dopats i els que volen guanyar com sigui ja passen un tros més enllà. El perseguit i el perseguidor. El poursuivant mai atraparà a tots els dopats. I encara menys si el trampós va amb motoret. Sí, aquesta és l’última: diuen que alguns ciclistes corren amb motoret. No és cap metàfora. És el “dopatge” collonut: guanyes, no et canses gaire i no castigues la teva salut amb substàncies bomba.
    http://www.marca.com/2010/06/02/ciclismo/1275507665.html

  26. La meva primera paraula del dia ha sigut “collons”. Com si tingués deu anys, la meva mare ha aixecat la persiana de la meva habitació, ha començat a fotre soroll perquè em llevés i m’ha fet saber la notícia: “el Contador és un dopat”. I ara què: ens creiem la seva història de la carn contaminada o fem cas de l’especialista que diu que el Contador va fer un Landis en veure que l’Schleck era molt dur de pelar?

    Menys dubtes em genera el cas Mosquera. Aquesta pel·lícula ja l’he vist: Santi Pérez, Isidro Nozal, Aitor González i uns quants més. Ciclistes normalets que de cop i volta es transformen en unes màquines guanyadores en tots els terrenys.

  27. L’austríac Bernard Kohl, 3r del Tour 2008 i dopat confés, parla clar:

    – Si no vas dopat no guanyes el Tour.
    – He passat 200 controls antidopatge, en 100 anava dopat i només em van enxampar en 1.

  28. Més confessions de dopats: “Vaig quedar calbu de ben jove perquè practicava massa sovint l’epo e tai tai e”.
    http://www.marca.com/2010/11/08/ciclismo/1289213832.html

    • Ho nego tot. Jo, com el Landis: beure molt i fumar més la nit abans de l’etapa reina. És així com s’aconsegueix la combustió més eficient.

  29. Si us agraden les històries de dopats, avui toca aquest capítol: Paraula d’un encaputxat.
    http://www.marca.com/2010/11/20/ciclismo/1290257981.html

  30. Deu ser bonic despertar-se, agafar el diari i veure que tenen clar que ets un dopat i que un dia d’aquests et trincaran. Top Secret de l’Equipe: sospitosos de dopatge Tour 2010. Segons aquesta llista, el Contador seria un 5 de dopat. El Mentxov un 9. El Popovitx i el Barredo un 10: http://www.marca.com/2011/05/13/ciclismo/1305279441.html

  31. Acostumat a la solidaritat entre patriotes, al Contador no li deuen haver fet gaire gràcia aquestes paraules del Freire: “No puedo poner la mano en el fuego por ningún ciclista”.
    http://blogs.as.com/pedaladas/2012/03/freire-puede-hablar-claro.html

  32. Del tema Armstrong em quedo amb el repàs als top ten dels seus 7 tours que l’altre dia sortia a l’Avui/9 Esportiu: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/8-esports/56-mes-esport/570745-qui-estigui-lliure-de-pecat.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s