Per tercer any consecutiu, algun dia de juliol hem hagut de llegir o escoltar el següent titular periodístic: cop definitiu al Tour.
No és que els escàndols de dopatge en el món del ciclisme comencessin l’any 2006 -la cosa ve de molt lluny, almenys des dels anys 60, i entremig hi ha hagut, per exemple, el cas Festina (1998) o les sospites i acusacions permanents contra l’Armstrong-, però sí que és cert que portem 3 tours seguits molt complicats.
Fa dos anys, el Tour es presentava molt interessant. Després de set victòries consecutives, l’Armstrong ja no hi era i tot feia pensar que gaudiríem d’un gran duel Ullrich-Ivan Basso. Tanmateix, aquell Tour del 2006 va començar i va acabar fatal.
El dia abans d’arrencar la cursa, va esclatar aquell súper escàndol (l’operació Puerto) que va fer famós el nom d’aquell metge espanyol: E. Fuentes. La conseqüència immediata de tot aquell merder fou que ni l’Ullrich ni el Basso no van poder disputar aquell Tour.
Avui, aquella nefasta jornada del dia abans de l’inici del Tour 2006 ja queda molt lluny i força oblidada, però quan la vam viure en directe semblava que significaria el dia final del ciclisme. I és que allò va ser molt gros: els dos grans aspirants al Tour (un duel que ja havia començat a generar molta expectació) al carrer abans de començar. Molt lamentable. Recordo que quan vaig saber la notícia, estava destrossat: el Tour, que m’havia d’alegrar aquelles tardes de juliol, a la puta merda.
Malgrat tot, l’endemà d’aquell dia negre, va començar la cursa. Amb l’escàndol encara calentet semblava que tothom passaria de tot, però el Tour es va anar acostant a la muntanya i els aficionats al ciclisme no ens en vam saber estar: havent dinat, connexió amb el Perico i a veure què.
A mesura que va anar avançant la cursa, aquell devaluat Tour del 2006 es va anar fent divertit. Per exemple, vam veure com el Pereiro es posava de líder després d’haver perdut mitja hora als Pirineus i com el Landis, un antic gregari de l’Armstrong, prenia el primer lloc al gallec. Semblava que, vestit de groc, l’americà caminaria amb pas ferm cap al triomf final, però als Alps va patir una pàjara brutal i va perdre el liderat i un bon grapat de minuts. A la següent etapa, tanmateix, i continuant amb les sorpreses, el Landis va reviscolar i va començar a volar, des del 1r port del dia, fins arribar a la meta amb suficient avantatge per tornar a ser el gran favorit d’aquell Tour. Aquella etapa, amb final a Morzine (a tocar del Joux Plane), va ser impressionant: el Landis contra tots (tots els seus rivals anaven junts i tenien els seus companys d’equip a disposició) i ningú va poder contra l’americà.
No feia ni 20 dies que el ciclisme semblava tocat de mort i l’endemà d’aquella fabulosa etapa, els titulars de la premsa també coincidien: el ciclisme, amb el Landis de gran heroi, acabava de recuperar tota la seva èpica.
Després de veure el Landis al capdamunt del podi de París, tothom volia pensar que el ciclisme, pas a pas, aniria superant la sotragada Puerto. Lamentablement, pocs dies després es va saber que un ciclista del peloton havia donat positiu per dopatge en aquell Tour que acabava de finalitzar. En fer-se pública la notícia, molta gent va resar perquè l’acusat fos un ningú, però no. El dopat era el Landis, l’home que havia reconciliat el ciclisme amb el gran espectacle.
L’any passat, la cosa no va millorar gaire. Durant la cursa es va saber que el Vinokúrov -un dels ciclistes més estimats per l’afició pels seus atacs constants- també anava ben dopat, igual que els seus companys de l’equip Astana.
Malgrat aquest nou escàndol, el Tour 2007 va seguir avançant i els aficionats vam poder gaudir d’un bonic duel d’escaladors: Rasmussen contra Contador. L’última gran etapa de muntanya d’aquell Tour finalitzava a l’Aubisque i, allà, després d’imposar-se, semblava que el danès havia deixat mig sentenciat el seu triomf. L’alegria, però, li va durar ben poc. El seu propi equip, el Rabobank, rebent pressions de la direcció del Tour i sospitant que el seu corredor també era un dopat, l’obligà a abandonar la cursa.
Un nou escàndol amb un format singular: ningú havia pogut trobar sang dopada del Rasmussen, però el seu sorprenent rendiment (fins llavors, mai s’havia pensat en ell com a home Tour) i uns anàlisis antidopatge en els quals no es va presentar varen fer mal pensar a tothom.
La història d’aquest Tour 2008 encara està per escriure però, de moment, la cosa ja està força ambientada. Primer van enganxar a dos dopats de perfil baix (Beltrán i Dueñas; sempre els espanyols en el centre de la polèmica) i el divendres l’escàndol ja es féu molt més gros: R. Riccò, el millor escalador d’aquest Tour -amb dues victòries d’etapa i clares possibilitats de destrossar els seus rivals a les jornades alpines-, positiu per dopatge amb EPO de 3a generació (fins fa dos mesos, no era detectable, diuen).
Ja hi tornem a ser. A la mínima que algun ciclista il·lusiona i se’ns mostra potent, espectacular i superior, no passen ni quatre dies que l’ombra del dopatge no l’atrapi. Vist el panorama i repetida la pel·lícula ja massa vegades, què hem de fer? Podem aspirar a trobar una sortida més atractiva que no sigui la simple inèrcia d’anar fent i seguir mirant -cada vegada amb més escepticisme i menys engrescament- el Tour a l’espera que salti el nou escàndol?
Després de gaudir i patir els últims tours, vueltes i giros -amb els seus escàndols corresponents-, algunes preguntes m’inquieten: van tots dopats o només són “culpables” els ciclistes que enganxen amb mala sang? Els dopats atrapats, només ho han fet una vegada o el dopatge forma part de tota la seva vida professional? Últimament, alguns ciclistes s’han anat acollonit i, realment, no es dopen? Actualment, els francesos no guanyen res de bo perquè són els únics que no es dopen? L’Armstrong es dopava? I l’Indurain? Els espanyols són els més dopats de tots i per això, aquests últims anys, n’hi ha tants als primers llocs del Tour?
Els que ens ho passem bé mirant bicicletes per la tele, i els que s’hi guanyen la vida, volem una solució. Una solució que vulgui dir que el guanyador del Tour, i de les etapes del Tour, seguirà sent el guanyador -sense dubtes- l’endemà de la victòria i anys i dècades després. Volem que després d’una gran jornada de ciclisme, dos dies més tard, no se’n vagi tot a la merda.
Com fer-ho per aconseguir aquest objectiu? Idealment, potser està molt bé pensar que un dia quedarà vençut, definitivament, el dopatge, però em sembla una possibilitat poc versemblant i irreal. El desig de guanyar o, simplement, de sobreviure com a professional del ciclisme faran que, permanentment (em sembla), hi hagi ciclistes que tastin noves formes de dopatge i, contra això, l’antidopatge sempre haurà d’assumir el paper de poursuivant que, malgrat retallar distàncies i fer-se il·lusions, mai acaba de guanyar al tete la course.
Com que la solució “ideal” em sembla inassumible, n’hauríem d’anar pensant alguna altra. En aquest bloc, fa temps que ho tenim reflexionat: campi qui pugui. Sense normes. Bicicleta, carretera i manta. Que cadascú decideixi fins on està disposat a arribar per poder guanyar el Tour o alguna etapa, deserta de públic, de la Volta a Aragó.
Mentrestant, però, jo em seguiré mirant el Tour. Avui mateix, l’arribada a Prato Nevoso ha sigut ben distreta. Entre d’altres coses, hem pogut veure que l’Evans fluixeja, que el CSC té un equipàs, que el Mentxov ha de superar molts perills per poder guanyar el Tour (avui ha caigut pujant! i, a falta de menys d’1 km, ha patit el temible atac a traïció del hombre del mazo, que diu el Perico), que es confirmen els dos noms sorpresa d’aquest Tour (Vandevelde i B. Köhl) i que dimarts i dimecres (les dues grans etapes alpines) ens ho podem passar força bé.
Sergi
Som macus 