Això és un catxondeu. Una casa de putes. D’aquelles i dels altres. Nosaltres hem de ser la capital. Jo no vull compartir … res amb aquells cabrons. La història demostra que nosaltres formem part de… Volem i exigim la nostra vegueria. Tothom vol la seva. Vegueries fetes a mida. Afegeix-m’hi aquesta vall i retalla per aquí, que aquest tros em sobra.
I nosaltres què? Què n’hem de dir els berguedans del tema? Diuen que formem part de la Catalunya Central. Ja ens està bé? Ens agrada que la nostra futura capital sigui Manresa? Voleu dir que no podem tocar una mica els collons al personal reclamant… no sé què? Tothom ho fa. Per què nosaltres no?
Els polítics tan eficaços que governen la Catalunya sociata fa temps que diuen que aviat, molt aviat, la nova organització territorial de Catalunya es basarà en vegueries. En principi havien de ser 7: Barcelona, Girona, Tarragona, Terres de l’Ebre, Catalunya Central, Lleida i Alt Pirineu. Ara diuen que si la cosa acaba portant-se mai a la pràctica, probablement n’hi haurà més: els dos Penedès, l’Anoia i el Garraf volen compartir vegueria (la del Penedès) i Osona i el Ripollès també en volen una per ells i només per ells: la de l’Alt Ter. I els de Reus també criden. No sé què demanen, però volen alguna cosa. Sobretot no ser menys que els garrulus de Tarragona. Això és una festa! La festa de les vegueries. Què hi posarem senyora? Una vegueria ben petitona o una de grossa que comenci a la plana i passi per tots els cims? Tenim de tot.
I, parlant de tot, què és una vegueria? D’on surt la parauleta? He fet una repassada molt ràpida a la nostra història i ho he trobat. No costa gaire. L’ordinador sap moltes coses. Quan Catalunya no era gaire res més que un conjunt de comtats (cap al segle XII), els poderosos del moment (comte-rei, comtes o vescomtes) començaren a fer ús d’uns mindundis (els veguers) perquè els controlessin part del seus dominis. Pas a pas, els veguers i la porció de territori que vigilaven (les vegueries) anaren donant forma a una organització territorial (la Catalunya de les vegueries) que es mantingué, amb diferents canvis en el nom, nombre, extensió i frontera d’aquestes, fins el 1716, quan Felip V i el seu decret de Nova Planta aboliren totes les lleis i institucions pròpies de Catalunya, també les vegueries.
Molts anys més tard, després de tastar corregimientos, províncies i l’Espanya més centralista i castellanitzadora, els catalans recuperaren la memòria d’aquella antiga divisió territorial, però fent ús d’un nom més poc atractiu i nostrat: regió. La Generalitat republicana decidí que el territori català havia de quedar organitzat en 9 regions diferents. La nostra, com ens recorda cada dia el diari aquell, era la número VII. D’aquella divisió territorial dels anys trenta destaca que Tarragona i Reus, enemigues per sempre, eren capitals de dues regions diferents, que Tremp era la capital de la regió IX (la del Pirineu Occidental) i 
que Osona, Ripollès i Cerdanya integraven (i per què no ens hi volien a nosaltres?) una de les principals candidates a guanyar el premi a la millor vegueria de Catalunya. Eren la regió VI, amb capital a Vic. El desembre de l’any 1937, en plena Guerra Civil, la Generalitat decidí que les diferents regions de Catalunya passessin a dir-se vegueries. Malauradament, la cosa no durà gaire. El febrer de l’any 1939, amb l’arribada dels franquistes, les vegueries també foren esborrades del mapa.
Des de fa uns quants anys -el súper nou estatut diu que Catalunya ha de tenir vegueries-, els diaris i les notícies de la tele repeteixen sovint la parauleta, però la cosa no acaba d’arrencar. Els partits polítics només pensen en el mapa i les fronteres que més els convenen a ells mateixos i, per la seva banda, diferents ciutats i parts del territori català volen jugar a dibuixar la seva vegueria preferida.
Si hem de jugar, juguem tots. Nosaltres també volem garlar. Els berguedans havíem tingut comtat propi i també havíem sigut vegueria. Amb el temps, ho vam perdre tot. Ens va engolir el comtat de Cerdanya (i després el de Barcelona) i ens van obligar a ser una sotsvegueria inclosa dins la vegueria de Manresa.
Manresa és molt lluny. El nostre territori acaba i comença a Navàs (O a l’Ametlla de Merola? Navàs.sí o Navàs.no?) i arriba fins a la vall de Lord, Gósol, Castellar de n’Hug, la Tossa d’Alp, Serrateix i Sant Jaume de Frontanyà. Som berguedans. La nostra terra, els Països Berguedans, ha de ser la nostra vegueria.
O no. També podem complicar la cosa dividint-nos: el Baix Berguedà i les seves colònies cap a la Catalunya Central, i l’Alt Berguedà l’enviem al Pirineu o formant part d’alguna nova vegueria com la del Cadí (Alt Berguedà, Cerdanya, Alt Urgell) o la de la Catalunya verda, catalana i ben parida (Osona, Ripollès, Garrotxa, Cerdanya i Alt Berguedà). I Berga què, Alt o Baix Berguedà? Nosaltres decidim. Si més no al bar.
Sergi
Som macus 