Ni França ni Espanya, sinó visca la terra i mori el mal govern. Los catalanes son apasionados a su patria con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón. Anem a dar batalla / als cruels castellans / i visca Catalunya / visca la llibertat.
No em maten per ser traïdor / ni tampoc per ser cap lladre, / sinó perquè he volgut dir, / que visqui sempre la Pàtria. Desperteu-vos catalans adormits, no sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra pàtria estimada en la negra obscuritat d’una perpètua deplorable esclavitud.
Aquests mots no foren dits fa quatre dies. No són d’aquest segle. De l’anterior tampoc. No portaven estelada, no cridaven puta Espanya, no feien servir paraules modernes i potser no sabien ni llegir ni escriure, però quan deien país, pàtria o nació no feien referència a Espanya. Parlaven en català i pensaven en aquesta terra.
La nostra història és llarga. Venim de molt lluny: el mot Catalunya i el gentilici catalans apareixen al segle XII. Fa molt temps que anem col·leccionant derrotes, desastres i frustracions nacionals -“n’hi ha per fer plorar a qualsevol home que sia català”-, però no som pas pocs els que seguim dient lo de sempre: això no és Espanya.
Si agafeu un llibre d’història d’Espanya, molt probablement us explicarà que España va néixer a la segona meitat del segle XV amb el casament dels Reis Catòlics. També pot ser que us trobeu que us diguin que la cosa ve de molt més enrere: dels visigots, dels romans o dels misteriosos designis de Déu nostru senyor. La història que m’he anat creient jo és una altra: som espanyols des de principis del segle XVIII. No ens vam autodeterminar el dia del casori dels reis Catòlics. El 1714 vam perdre: Felip V va imposar la força de les seves armes i va decidir que Catalunya passava a ser un petit racó d’Espanya sense lleis ni institucions pròpies. N’havíem tingut –durant segles vam ser independents–, però la derrota ens va deixar sense. Ja feia temps que ens volien fer espanyols, però nosaltres dèiem que no.
Al segle XVI, amb Amèrica ja descoberta, Catalunya va passar a ser una petita peça d’un imperi immens: als territoris de Carles I i Felip II no s’hi ponia mai el sol. Cada vegada més, els reis de la Monarquia Hispànica tingueren una idea en ment: passar de les lleis i de les institucions que tenien cadascun dels territoris independents de la península Ibèrica i convertir-ho tot plegat en Espanya: un imperi pensat i controlat des de Castella. Pels catalans del moment, en canvi, Espanya era un concepte purament geogràfic –un sinònim de península Ibèrica- i ja els semblava bé que seguís sent així. Tenien clar quin era el seu país i el dibuixaren: al segle XVI apareixen els primers mapes de Catalunya. La cartografia es posà de moda. Algú explicà el perquè: “per l’amor que senten envers la seva terra nativa”. Sí, els catalans de fa 400 anys no eren ciutadans del món. No eren només fills de Déu i pagesos del seu senyor. Sabien on vivien. Tenien clar qui eren els seus. Només així s’entén que, l’any 1601, algú pogués anar-se’n d’aquesta vall de llàgrimes rebent elogis tan bells com “era molt bon català, defensor de la llibertat de la terra”.
Entre la segona meitat del segle XVI i la primera del XVII, Catalunya fou terra de bandolers. Amb l’excusa de posar ordre al tema del bandolerisme i de parar els peus al Serrallonga o al Perot Rocaguinarda, els reis Felip II, Felip III i Felip IV enviaren cada vegada més soldats a Catalunya. Que hi hagués més o menys ambient als boscos de la Catalunya profunda els importava més aviat poc. El seu objectiu era un altre: anar lligant cada vegada més curt a Catalunya. Hi havia gent de la Cort que ho pensava i ho planificava en silenci i altres que eren menys discrets: l’any 1616, anant de camí cap a Barcelona per començar a exercir-hi de virrei, el duc d’Alburquerque va explicar amb quina sana intenció venia: “llegando a Barcelona acabaré de poner en galeras a todo el Principado”.
Pocs anys després, el 1624, el famós comte duc d’Olivares recordà al seu rei Felip IV quin havia de ser el seu principal objectiu: “el negocio más importante de su Monarquía es el hacerse rey de España; quiero decir, señor, que no se contente con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla”.
En aquella mateixa època, en ple Segle d’Or de la literatura castellana, Francisco de Quevedo va escriure alguns comentaris i afirmacions que deixen prou clar que la incomprensió i les friccions i les tibantors i el bla, bla, bla entre Catalunya i Espanya/Castella no van néixer abans-d’ahir. Dels catalans, el reconegut poeta deia que “son el ladrón de tres manos (…) aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda (…) Esta gente, de natural tan contagiosa; esta provincia apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, este caos de fueros que llaman condado”. Per si no s’havia explicat prou bé, afegí això: “En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”.
Els soldats castellans que pasturaven per Catalunya a principis del segle XVII no només estaven especialitzats en caçar bandolers. També tenien altres missions: per exemple, matar francesos. Els enfrontaments armats entre la Monarquia Hispànica i França foren continus. Entremig, Catalunya en pagà les conseqüències: els pagesos foren obligats a allotjar tropes a casa seva. Mals temps aquells: prou justets que anaven i a sobre haver d’alimentar a aquells soldats que no tenien gaires escrúpols en robar, saquejar o violar a les pobres pubilles catalanes. Farts de tot allò, alguns pagesos es revoltaren. Fou el Corpus de Sang de l’any 1640. Armats amb la falç, baixaren a Barcelona per matar el virrei i dir prou d’abusos. Les coses s’anaren complicant: la revolta social esdevingué guerra. El crit de la terra es transformà en conflicte armat entre Catalunya i l’Espanya/Castella que maltractava els pagesos i pretenia passar per sobre de les lleis i de les institucions catalanes.
Deixem que parlin els que ho van viure: en començar la guerra dels Segadors, Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol, passa de referir-se a Felip IV com a a “nòstron rei” a dir-ne el “rey de Aspanya” o de “Castella”, contra el qual els “nostros” lluitaren “per a traure los castellans de la terra”. I així fou: el dia del Corpus de Sang, el 7 de juny del 1640, els pagesos van donar el volt per Barcelona amb una idea clara: canya contra els castellans. “Todos los que hablamos castellano corremos peligro, aunque seamos religiosos”, deia –aquest cop amb raó- un monjo del moment.
El rei i la seva gent respongueren amb duresa: enviaren 30.000 homes armats cap a Catalunya. No venien a avisar. Vingueren a matar: el 15 de desembre de l’any 1640, 600 veïns de Cambrils foren assassinats després de rendir-se. Els havien promès que no els passaria res. Les alarmants notícies i els pitjors rumors anaren propagant-se: els soldats castellans han rebut l’ordre de degollar a tots els catalans i vénen a despoblar Catalunya. Contra tanta violència, els resistents catalans cridaven “carn, carn castellans!”. Els ocupants responien matant, violant i dient “Viva España”. No eren temps de pietat, compassió i drets humans. A l’enemic se l’havia de matar: “el hombre muerto no hace guerra”.
En plena guerra dels Trenta Anys (1618-1648), conflicte que afectava bona part d’Europa, i en l’inici de la nostra guerra dels Segadors (1640-1652), Pau Claris, fill de pare berguedà, intentà fer de Catalunya una república independent. No va poder ser. En aquella època, amb els veïns que ens han tocat, era necessari un exèrcit molt poderós per poder defensar-se i consolidar-se com a estat. Catalunya no el tenia. I també s’havia quedat sense el pare de la pàtria: Pau Claris morí el febrer de l’any 1641. No ens ho han explicat gaire, però segurament fou enverinat: els castellans es volien treure de sobre aquell català amb tantes males idees. Com deia Gaspar Sala, un altre home del moment, l’odi castellà contra “la nació catalana abundava en ses entranyes”.
Per no haver de tornar a la situació anterior –ja n’estaven fins als collons dels tercios-, Catalunya demanà ajut a França. Sortir del foc per caure a les brases: si el gener de 1641, des de Manlleu, un home feia una crida desesperada a defensar-se contra “els enemics que han invadit la nostra Pàtria i el nostre Principat totalment i hi ha entrat robant, saquejant, cremant, devastant, i encara el que és pitjor: matant i assassinant amb ràbia la gent d’aquest país”, poc temps després, les notícies que circulaven en referència als amics francesos no eren gaire més encoratjadores: el 1648, per exemple, a Tortosa, foren soldats francesos els qui “abrieron la clausura de las monjas y violaron algunas”.
I per si no n’hi havia prou, arribà la pesta. La pitjor des de la Pesta Negra de 1348: entre 1651 i 1652, Catalunya va perdre un 15% del seu mig milió d’habitants. La famosa escena dels Cargols –Enterramorts, enterramorts…– esdevingué trista quotidianitat: “Per tot allà a ont passaven era una gran terror veure les carretes, que a tots los quartos n’hi havia una o dues o les que eren menester; veure-les anar per los carrers totes plenes de morts, qui tot vestit, qui despullat, qui embolicats amb llençols, qui ab camisa, que era una gran terror de veure-ho”.
La guerra –aviat en vindrien més- acabà el 1652. Alguns catalans ho celebraren cridant Viva España: no és que de cop comencessin a parlar en castellà i a estimar bojament Espanya. Simplement n’estaven farts de fam i misèria i volien pensar –com també va passar en la darrera Guerra Civil- que amb la pau tornaria el pa. Com diu Antoni Simon, molt bon coneixedor de la guerra dels Segadors i de la dita època moderna (segles XVI-XVIII) de la nostra història, “la pesta, les escasses defenses i sobretot la fam doblegaren als catalans, però la guerra havia obert un abisme identitari entre catalans i espanyols”.
Al final de la guerra, Felip IV atorgà un perdó general als catalans i confirmà la vigència de les constitucions i institucions pròpies de Catalunya. Quin gran home, no? Visca el rei! No ens esverem. Formalment, el desenllaç de la guerra no perjudicà gaire la salut de l’edifici institucional català, però el fet és que Felip IV no fou tan compassiu com ens han venut. Evidentment, decidí passar factura als catalans. I ho féu controlant més estretament les institucions catalanes, incrementant la pressió fiscal i augmentant la presència militar. Com va dir el mateix Simon en una classe que no he oblidat, fou en aquells anys que, discretament, Catalunya començà a patir una situació d’ocupació militar que d’alguna manera –sempre deia “d’alguna manera”- encara no ha acabat.
El 1654, Joan Guàrdia, pagès, escrivia: “tornaven los castellans per tota aquesta plana de Vich i és terror de veure com tractaven a la gent”. Aquell mateix any, també a Osona, els francesos “no perdonaren a pobre ni a rich, maltractant gent, robant, saquejant a rem y a vela”. El 1655 fou Solsona qui patí el mal de les armes. En aquest cas espanyoles. Moltes dones foren violades: “n’hi ha per fer plorar a qualsevol home que sia català”. Queda clar que després de la guerra dels Segadors no vingué la pau: fins el 1700, quan tornà a començar una altra senyora guerra, els catalans patiren constants incursions de tropes franceses i les posteriors respostes dels soldats espanyols. Entremig, els de sempre. El 1653, Joan Pey, jornaler d’Espinelves, proposà una possible remei contra tant patiment: “Ni França ni Espanya, sinó visca la terra y muira el mal govern”.
Fou en aquells anys entre la guerra dels Segadors i la de Successió, a la segona meitat del segle XVII, que la nostra plaça de sant Pere fou rebatejada amb aquella denominació que avui encara recordem: plaça Cremada. Fou cosa dels gavatxos: com que els berguedans del moment no es deixaren ocupar així com així, les tropes franceses incendiaren part del casc antic de la nostra vila.
Després de massa anys de sang i misèria, alguns pagesos tornaren a agafar les armes. No foren pas pocs: 18.000. Fou la revolta dels Barretines (1687-1691), un moviment de resposta contra “els traïdors a la terra” que, evidentment, no quedà solucionat per la via del diàleg.
En aquells anys finals del segle XVII, els militars i espies francesos que passaven per Catalunya destacaven en els seus informes “l’odi increïble” i “la gran antipatia” que els catalans sentien envers els castellans o espanyols. També contra els gavatxos: el 1697, lluitant contra els francesos, a Barcelona s’escoltaren dones cridant “no ha de quedar gavatx viu”. Preferien matar-los que fer-los presoners: “tant és l’odi que els tenen”. Els militars castellans veien més o menys el mateix. El 1700, un d’ells parlava dels catalans amb aquestes paraules: “Idòlatres dels privilegis llurs, i en la seva mitja llibertat es donaven aires de república i si no tenen la llibertat plena no és per manca d’haver-ho intentat”.
El segle XVIII va començar amb una altra guerra. No es pot pas dir que fos una més. És d’ella que encara plora la criatura. Parlem de la guerra de Successió (1701-1714), quan Europa quedà dividida entre els partidaris de Felip V i els de l’arxiduc Carles d’Àustria. Després d’uns primers anys de dubtes i vacil·lacions, Catalunya es féu austriacista. Cap al final ens vam quedar sols: les diferents potències europees anaren acceptant a Felip V com a nou rei d’Espanya i els catalans hagueren d’enfrontar-se, sense l’ajuda de ningú, contra les tropes borbòniques. Sabien que la victòria era pràcticament impossible, però tenien clar què volia dir la derrota: el mal d’Almansa a tots alcança. Adéu institucions, adéu lleis pròpies. Sang, foc, España i absolutisme.
En els últims moments de la guerra, a la Catalunya austriacista es respirava un ambient cada vegada més anticastellà. Ho deien els filipistes -“Crecía más cada día el odio a la persona del Rey y a los castellanos– i ho cantaven els catalans: “Anem a dar batalla / als cruels castellans / y visca Cataluña / visca la llibertat”.
L’any 1713, les tropes borbòniques ja havien ocupat pràcticament tot el país. Mentre preparaven l’assalt final a Barcelona, ajusticiaren a alguns dels principals herois catalans. El dia 2 de novembre, a Vic, penjaren a Francesc Macià Bac de Roda. Diu la llegenda que les seves últimes paraules foren “No em maten per ser traïdor / ni tampoc per ser cap lladre, / sinó perquè he volgut dir, / que visqui sempre la Pàtria”.
“Desperteu-vos catalans adormits, no sepulteu la vostra honra, vostras lleys y la llibertat de vostra pàtria estimada en la negra obscuritat de una perpètua deplorable esclavitud”. Aquestes paraules són del Despertador de Catalunya, un fulletó anònim que aparegué escampat pel país en aquells moments tan crítics. I és que la situació era desesperada: 55.000 soldats borbònics assolaven la terra i Barcelona suportava com podia un setge terrible: “no se ha visto en este siglo semejante sitio, más obstinado y cruel. Las calles manaban sangre”, paraula de filipista. Malgrat tot, contra l’horitzó borbònic, encara hi havia valents que seguien lluitant i resistint tot cridant “fora lladres” i “visca la pàtria”. Com va escriure José Patiño, home de confiança de Felip V, estem parlant d’individus “apasionados a su patria con tal exceso que les haze trastornar el uso de la razón”.
La resistència era tan heroica –i alguns anglesos tenien tants remordiments de consciència d’haver-nos deixat sols i de la mà de Déu- que a Londres, el mateix 1714, sortiren impresos textos com Consideració del Cas dels Catalans. En referència als aliats que havien abandonat, deien:“han alçat les espases i no les embeinaran fins que llurs privilegis estiguin assegurats, disposats a morir defensant-los. Per temerària que sembli aquesta resolució, s’ha d’admetre que és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? Llurs avantpassats els van llegar sencers llurs privilegis de fa segles. És ara que han de renunciar-hi deshonorablement, i han de deixar darrere d’ells una raça d’esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, això és llur decidida elecció”.
Finalment, l’11 de setembre de l’any 1714, Barcelona va caure. Les tropes borbòniques es feren amb el control del país… i encara hi són. Els catalans del moment sabien que no era una derrota sense importància. Joan Esteve Llandrich, pagès de Santa Coloma de Farners, deixà escrit en el seu dietari que el desenllaç i les posteriors conseqüències de la Guerra havien de ser enteses com una situació d’ocupació militar -“la conquista de Cataluña”- a partir de la qual “se romperen tots los privilegis de Cataluña, de aon ploram y plorarem nosaltres y nostres desendens”.
Per la seva banda, Francesc Gelat, pagès de Vallxirau (Maresme), descrivia aquella situació de postguerra així: “veitx la gent molt desolada i trista. Los estragos de la provínsia los veitx tant considerables com mai. Las casas plenas de soldats. Lo rigor de las armas és tal que lo primer oma que tròban ab una arma, luego ne fan justícia. Quina cosa és lo rigor de un rey!”.
Hauríem d’haver desaparegut. Catalunya, avui, hauria de ser un rumor de la història. Una tesi doctoral d’un aspirant a venerable erudit. El català no hauria de ser la nostra llengua. Les coses haurien d’haver anat d’una altra manera. D’una manera encara més –molt més- espanyola. Però som aquí. Parlem en català. Escrivim en català. Pensem en català. Som catalans. Si els nostres avantpassats haguessin decidit deixar enrere, abandonar i oblidar la seva identitat i la nostra memòria, avui seríem espanyols. Podria haver passat. Però no: fa gairebé 300 anys que políticament no som res o molt poca cosa i uns quants –i cada cop som més- seguim dient que no som espanyols.
Sergi
Som macus 