La lliga dels 30

Bon dia a tot lo món, menos a los de Manlleu, Centelles, Berga i Tagamanent (pobles acusats de botiflers), deien els catalans de fa uns 200 anys. I a los d’Olvan, deuen haver pensat uns quants osonencs durant aquests últims mesos. Finalment s’han sortit amb la seva –no ens hauran de suportar més-, però nosaltres també. Tots contents? Els tres equips que han baixat de categoria no gaire, suposo. Teníem reservada la nostra plaça des de la tardor passada, però vam canviar d’opinió per Nadal. Vam fer números i vam veure que només necessitàvem 30 punts.

Els cinc miserables puntets dels 14 primers partits més aquests trenta podien ser la salvació. Venint de la Garriga o de Sant Feliu de Codines -amb el sac ben carregat- o després de veure com el Tona B o el Calldetenes s’emportaven els punts del Patatal, trenta eren masses. Una xifra inimaginable. Però els vam fer. Ni un menys ni un més. A lo Romário. La solitària victòria, els dos empats i les onze derrotes (14 gols a favor i 43 en contra, una puta banda) del setembre-desembre del 2011 es van convertir, amb el canvi d’any, en uns números bastant més presentables: 8 triomfs, 6 empats i 6 derrotes amb l’alegria golejadora de sempre: 31 gols a favor i 30 en contra amb 30 anys a l’esquena i amb l’amenaça dels 31 a tocar. És molt difícil no parlar de miracle.

La lliga dels 30 va començar el 8 de gener: Olvan 3 – Centelles 0 amb dos gols del nou president del club, el Dècimes Russi. Ja passàvem a la 15a jornada i tot just era la segona victòria de la temporada. El cap de setmana següent, a Santa Eugènia de Berga, vam aconseguir el primer punt (3-3) lluny del Manel Muntada. D’aquell partit encara ens queda el record del jugador seu que la volia al huec i també d’algunes de les sempre interessants converses entre futbolistes i àrbitres: un d’ells va dir-li putu xarnego de merda en veure que el colegiado era un cabron com tots i que a més parlava en castellà i el Sebas em va salvar d’una potser merescuda expulsió (tenia targeta i vaig fer una falta tirant a taronja) dient àrbit, no el pots expulsar: és molt bon sagal, no és com el 7. No parlava del 7 d’ells. Estava assenyalant l’Èric, el nostre Pepe Piqué (que va fer una segona volta brillant, i sense merders, tot sigui dit).

La primera volta va acabar, el 22 de gener, amb un altre interessant diàleg del Sebas amb l’àrbit (implorant que no el fotés al carrer, va dir-li deixa’m jugar el proper partit, si us plau) i amb una derrota que ens va marcar el camí: el Voltregà, 3r de la classificació, es va endur tres punts (1-2) que mereixíem nosaltres i, acabat el partit, el seu entrenador va escriure –a la web d’ells- paraules de consol i esperança que esdevindrien profètiques: si cada dia lluiten i mosseguen com avui, serà molt difícil poder sumar a Olvan.

La segona volta va arrencar amb la mica d’èpica que necessitàvem: córner al minut 90 i bastant, remata tot el poble (amb el Sebas fent de campanar) i Olvan 1 – Moià 0. A la primera part, una jugada mai vista: saco de banda i, tal com ve, el 13 engalta una voleia (buscada) direcció uns quants aficionats visitants. Poc abans havien insultat a un dels nostres i a casa això no es pot permitir. Al descans, l’amic dels àrbitres va arrencar un bon pacte: només t’ensenyaré la segona si és molt clara. Durant la negociació potser va comentar-li allò que més d’un cop li hem sentit: àrbit, ja m’avisaràs. Mentrestant, vaig fent. I oju amb aquest anar fent, que acostuma a incloure alguna passada de dalla bastant solemne. Del no acabar del Sebas amb els àrbitres també en formen part el dia que va voler que l’amo de les targetes se sentís una mena de monstre –no sé si ho saps, però has expulsat una bellíssima persona– o el cop que va discutir el seu criteri de xiular o no faltes dient que no ho veus que és un jugador de Premier? (es referia al Feliu, el nostre Zlatan). També és distret veure com, quan la condemna ja és ferma i no hi ha res a fer, però pensant en el futur (la següent jugada o un altre partit), surt amb allò de discutible, almenys m’has d’admetre això. Immens Sebas. Només per veure de prop com viu els partits ja val la pena jugar a futbol. És un festival cada dia.

El febrer va venir de bracet amb un bon fred. La siberiana en van dir. Tampoc n’hi va haver per tant. El que havia de ser el partit més gèlid de la nostra vida el vam jugar a l’Ametlla del Vallès. Final dels retrassats: últim contra penúltim. La derrota era caure al pou i no sortir-ne mai més, però vam guanyar 1-2. Prou que ho vam celebrar al millor bar de camp de futbol que he vist mai. Però és molt dura la vida dels condemnats a patir. El diumenge següent, 12 de febrer, teníem un altre partit decisiu: contra el Rodenc, l’equip on juga aquell malparit que, a la primera volta, em va fer sentir exjugador. Vam empatar a 1 i el Vili –li acostuma a passar- va fer molts amics: en un córner, el seu capità ens va fer riure quan, parlant del llenyataire de Borredà, va queixar-se dient tota l’estona agafant, és molt pesat. Que no tens nòvia o què?

El 26 de febrer, després de Carnestoltes, vam anar a Sant Pere de Torelló (passant pel Nederlands, però sense parar a fer-hi la coca-cola) amb ganes de sumar i fer-ho més bé que al partit de la primera volta, que va acabar 0-3 i amb tangana. Malgrat el golàs en pròpia porta que es van fer (vaselina des de fora l’àrea), de les nombroses ocasions que vam tenir i de la bona segona part (tan diferent de les actuacions fora de casa que havíem fet fins aleshores), vam perdre 2-1. La derrota va fer mal –un partit menys i zero punts més-, però vam tornar a casa amb bones sensacions: s’han acabat les golejades. Per guanyar l’Olvan s’ha de suar molt. Podem.

Cada partit és diferent, poden passar mil coses i bla, bla, bla. Ja ho sabem i per això hi juguem. El 4 de març vam poder gaudir del minut més màgic i decisiu de la temporada: faltaven 5 minuts i, amb un home menys, empatàvem a 1 amb el Gurb. Penal. En contra. Turu (l’entrenador, recordem-ho), para-te’l, si us plau. Si marca… no només perdem el partit. Magnífica aturada, pilota enlaire, falta a la frontal de la seva àrea, el Santi apunta a l’esquadra i la clava. Una gran alegria i molta moral però, el dissabte següent, Vic Riuprimer 3 – Olvan 0. Malament l’àrbit, però tampoc gaire bé nosaltres. El pitjor partit de la segona volta. Ja guanyarem a casa? Potser no. Ens visitava la Garriga, els del terrible 8 a 0. I teníem moltes baixes. Ens sentíem tan inferiors que, en el sopar de divendres, vam decidir que no aplanaríem el camp. El diumenge, fent el cafè al Canigó abans d’anar cap a Olvan, l’ambient era de quants ens en fotran? No recordo cap avantmatx com a local amb tanta sensació d’avui perdem segur. I més quan vam veure que el terreny de joc no era el camp de mines que havíem planificat. Però no vam perdre. Després de 90 minuts fent de Keita, 2-2 i un punt preciós.

El 25 de març vam desplaçar-nos a Torelló passant per una de les capitals de la Catalunya Profunda: Perafita. Aquell matí havia anat a pasturar a la cursa de Sant Jordi i des de bon principi els bessons van protestar: córrer per la vall Llòbrega, l’Erola i la baga de les Nou Comes és distret, però nosaltres ens podem esparracar en qualsevol moment. Vaig patir, vaig aguantar –les cames no són teves, són de l’Olvan, que diria el Shankly-, em vaig sentir culpable i un penal a l’últim minut ens va donar un valuós empat (1-1). Aquell dia vaig decidir que renunciava a la cursa d’alta muntanya de Berga: anant bé, encara ens ho estarem jugant tot, no es pot fer tot i primer és l’Olvan.

Abans de l’aturada de Setmana Santa vam rebre un altre equip que pocs mesos abans ens havia golejat: el Sant Feliu de Codines. En aquesta ocasió, el empate (1-1) nos supo a poco. Després d’uns dies de descans, vam encarar el següent partit amb una setmana de tres entrenaments (amb no gaire gent, això sí). Era la primera gran final. El 14 d’abril, Tona B-Olvan. La derrota era el desastre i l’empat no gaire res. Les primeres oportunitats van ser seves, però els gols nostres: penal de retropanenka (per dir-ho amb ganes de no fer sang) del Corne i una mena de miracle (barraca de l’Oriol). No mereixíem tant, però 0-2 al descans. A l’inici de la segona meitat, la cosa feia olor de 0-3 i sentència, però l’àrbitre va decidir que volia partit fins al final i ens va expulsar el Gallego i el Kil. A partir d’aquell moment, mitja hora d’handbol -els 8 jugadors fent barrera contínua a l’àrea- i només un gol (de penal). Vam patir molt, però sense aquells tres punts no ho hauríem aconseguit. Al final, el tarat de l’àrbit ens va felicitar por la garra y el espectáculo que ell ens havia obligat a mostrar i el delegat local estava desfet i emprenyat: som una banda. Amb dos més i no hem pogut ni empatar. Baixem segur. Doncs no, també es van salvar.

Podríem haver aprofitat aquest importantíssim triomf per encadenar tres o quatre victòries, però no: una setmana després, l’alegria i l’emoció s’havien transformat en aquella realitat massa habitual. Som els que som i això volia dir massa pocs. I el Roda de Ter ho va aprofitar per cansar-nos i cansar-nos fins que ens va marcar a falta de vint minuts. A poc pel final, tothom a rematar (el calbu també), pilota penjada a l’olla, rebots, pilota morta a l’escaire de l’àrea xica, ai que marcaré, la pego con toda mi alma i… la foto fora de banda. Un (no) gol del Sergi Amunike que em vaig veure obligat a dibuixar a la pissarra de… col·le. Era el 22 d’abril. Set dies més tard, un partit maco de jugar: ens visitava el Campdevànol, l’equip de les 0 derrotes. La primera part va ser nostre i ens van anul·lar un gol legal. La segona se’ns va fer llarga i, al minut 94, xut des de la frontal i gol… d’ells. No em va faltar gaire per plorar.

Però res, a passar pàgina i segona final a la vista: a Calldetenes i contra un rival directíssim. Primera part a la Tona (0-2), diluvi a la segona, semiautogol meu, el 2 a 2 un minut després i ocasions per totes bandes (i molts nervis) fins al final. Sensació d’haver perdut dos punts, empat no tan dolent a toro pasado i quin cabron el seu delegat: una hora abans del partit, i veient que nosaltres érem els de l’Olvan, em va venir a saludar a mi i només a mi tenint clar que els del meu voltant eren jugadors i que jo només podia ser el delegat o la mascota. Una setmana més tard, el 13 de maig, l’aiguat de segona part va caure a Olvan. Guanyàvem 2-0 i, quan no queien ni quatre gotes però es veien uns núvols molt amenaçadors que arribaven ja, l’àrbit va suspendre el partit. Què fots?, va dir-li el Kilian. No pienso poner en peligro la vida de ningún futbolista. La resposta era per riure una bona estona, però de cop van començar a caure uns pedrots que ens van convèncer que aquell noiet tenia poders o un cap molt gros.

Aquell diumenge, el rival era el Caldes de Montbui, l’equip més quillu d’aquest grup de bona gent. Per remarcar la seva identitat, ens van dir catalufos i ens van aclarir que esto (Olvan) es España. Van marxar dient que no tornarien, però finalment no van donar el partit per perdut. I volien la continuació en horari nocturn (per evitar la sorra?). D’acord, però res d’herba artificial. Jugarem els 40 minuts que queden en un altre poble molt espanyol: Casserres. Golàs de falta només començar, cagòmetru bastant total, però tres punts més. Quatre dies abans havíem començat la setmana guanyant a Centelles (1 a 3). El tercer gol va venir d’un centru a lo Maxwell que em va fer recordar que antigament feia gols, assistències i regalava carmelus. Dir que era ràpid ja seria excessiu.

La setmana dels 9 punts (Centelles, Caldes i Santa Eugènia) es va acabar el 27 de maig. Era la penúltima jornada, jugàvem a Olvan i més o menys depeníem de nosaltres. Si guanyàvem i el Calldetenes no ho feia, salvats. Si fallava un d’aquests dos resultats, a patir (molt, i amb perill d’acabar plorant) fins al final. Sense brillantor (tampoc era qüestió de començar a jugar bé l’últim dia), però 3 a 1. I les notícies que arribaven de l’altre riu eren bones. Sí, estàvem salvats. Ho vam celebrar al camp i al bar, però sense grans eufòries. Potser és que, després de tot l’any ensorrats, no ens ho acabàvem de creure.

Assolit el repte dels 30 punts, ja no en vam sumar cap més. Tampoc és que tinguéssim gaires partits per fer-ho: només un, a Sant Hipòlit de Voltregà. Vam baixar amb el bus i la camisa d’anar a lligar, vam fer un bon partit (4-1, golejada enganyosa) contra un bon equip, cap a Barcelona i alegria perquè, un any més, l’Olvan jugarà a la penúltima categoria del futbol català. Això sí, lluny de la bella Osona: tornem al Berguedà-Bages-Vallès Occidental. Alguns diuen que millor (pels derbis i perquè els quillus de Navàs en avall ens van més bé que els equips tiqui-taca de la plana de Vic), però a mi m’agradava aquest grup on els insults són en català.

De cara a la temporada 2012-2013 l’objectiu és anar partit a partit, no patir, jugar una mica millor, gaudir del futbol i dels sopars amb ratafia dels divendres, riure bastant, viure noves batalletes i, si pot ser, seguir amb la ratxa que porto des de l’última desretirada: 46 de 46. Des de finals de febrer del 2011, partit que juga l’Olvan, partit on pastura el calbu. Què ho fa? És allò que sentia dir de jove i que no em creia: com més a prop veus el final, més suc vols treure de cada partit. De cada entrenament no, tampoc cal exagerar.

Sergi

Anuncis

One Comment to “La lliga dels 30”

  1. Em van dir “o escrius la crònica de cada partit o a la puta calle”. Si voleu despejes setmanals per escrit, http://olvance.wordpress.com/2012/10/14/jornada-6-derbi-olvan-gironella-b/

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s